Christian Petzold: "Les bones comèdies s’escriuen en grup i, preferiblement, molt fumats de marihuana"

Sant SebastiàDurant el darrer Festival de Sant Sebastià, on feia de jurat de la competició oficial, el director alemany Christian Petzold (Hilden, 1960) va rebre les preguntes de l'ARA amb una simpatia i bon humor que contradiuen l'aura intensa i tràgica que ha cultivat el seu cinema en drames torturats com Barbara i Phoenix. Potser té a veure amb el canvi de to que introdueix la pel·lícula que estrena aquest divendres, El cielo rojo, una comèdia magistral que sembla imbuïda de la tremolor vitalista dels contes estiuencs d'Éric Rohmer. Al film, Petzold examina les neurosis d'un escriptor insegur i rondinaire que sembla immune a l'hedonisme que abracen els seus companys de vacances.

M’ha sorprès el to de la pel·lícula, la seva comicitat i lluminositat, sobretot coneixent el seu cinema anterior, més dramàtic. El cielo rojo sorgeix d’un lloc diferent?

— En els últims anys m’he adonat que hi ha moltes pel·lícules i sèries distòpiques a l'estil The walking dead, com si hi hagués una passió per fer tabula rasa i recuperar el control sobre el món. I a mi em van venir ganes de defensar aquest món amb tota la seva complexitat i els seus problemes, de tornar a jugar amb aquest món. I casualment tenia actors i actrius a qui també els agrada jugar, així que ens hem dedicat a jugar i ballar: ens hem apropiat del guió de la pel·lícula i ha sigut una experiència meravellosa.

La lleugeresa del cinema d’Éric Rohmer ha estat un referent d’El cielo rojo?

— La pel·lícula està rodada d’una manera molt diferent de les pel·lícules de Rohmer, però sí que comparteixen elements, com ara l’estiu. Rohmer va rodar moltes pel·lícules a l’estiu, que és un moment en què hi ha moltes coses en joc per als joves. Pensa en l’estiu del primer amor o en l’últim estiu abans de començar a treballar, quan es perden les utopies... Quan jo estudiava cinema, un professor deia que havíem de fer les pel·lícules de manera que trenta anys després la gent sabés com havíem estimat, com ens fèiem petons, com enganyem els altres... Tot això ho feien les pel·lícules de Rohmer, i jo també ho vull fer. Retratar un home jove que, a través de l’estiu i, específicament, de la mort l’estiu, s’adona que el seu món també s’està morint, i s’esforça a canviar. Intenta estimar, besar i trair, coses que no havia fet abans perquè era massa covard.

No té cap escrúpol a mostrar la mesquinesa i l’egoisme del protagonista, tots els seus defectes. I, tanmateix, això fa que el retrat sigui més humanista, ens ajuda a comprendre’l millor, fins i tot a estimar-ho.

— Hi ha una cosa que hem oblidat perquè veiem massa pel·lícules en plataformes, però en la història del cinema sempre ha existit un gran interès per personatges que no són simpàtics. Les persones solitàries, rondinaires i covardes em desperten curiositat. No m’interessen els personatges que són bons des del principi perquè ja no es desenvolupen; en canvi, els imperfectes són interessants. A Taxi driver, Robert De Niro és un cretí, un feixista i un imbècil.

El cielo rojova guanyar un premi a la Berlinale, però els festivals tendeixen a ser poc generosos amb les comèdies. Com a jurat del Festival de Sant Sebastià, no li agradaria premiar alguna comèdia?

— M’encantaria fer-ho [No va poder ser: al final va guanyar el drama O'corno]. Avui tenim més festivals que sales de cinema, i les típiques pel·lícules de festival no solen ser comèdies. A mi m’encanten les comèdies, i no n’hi ha tantes de bones, però algunes són fantàstiques. Vaig créixer amb les pel·lícules de Laurel i Hardy i les comèdies de Peter Bogdanovich, i m’encanta la comèdia screwball i els seus diàlegs com a dards. Trobo molt a faltar les comèdies als festivals.

I la nova comèdia nord-americana dels últims anys?

— Sí, adoro els germans Farrelly, són fantàstics. Però cal dir que escriure una comèdia és molt més difícil que un drama. I es nota als crèdits, perquè solen tenir més d’un guionista. Les bones comèdies s’escriuen en grup i, preferiblement, molt fumats de marihuana. De fet, m’encantaria trobar dues persones amb qui asseure’m a fumar marihuana i escriure una comèdia.

No coneixia l’actor protagonista, Thomas Schubert, i és tot un descobriment, com un Jonah Hill alemany.

— Sí, és molt bo. Jo l’havia vist en diverses pel·lícules, però mai li donaven el paper protagonista. Els directors el veuen com un fumeta sense ambicions. Però en aquesta pel·lícula ha contagiat la seva aura a la resta d’actors, i a Paula Beer li ha encantat. No havia tingut mai dos actors protagonistes que riguessin tant en un rodatge.

Quant hi ha de vostè en el personatge que interpreta Schubert?

— Desgraciadament, quasi tot.

De debò?

— Quan jo tenia més o menys l’edat del personatge, estava intentant rodar la meva segona pel·lícula, que era gairebé tan dolenta com el llibre que està escrivint el personatge del Thomas a El cielo rojo. Era una història absurda i pretensiosa.

I com va trobar la confiança en vostè mateix que assoleix el protagonista d’El cielo rojo?

— Vaig tenir la sort que la meva dona, que aleshores era només la meva nòvia, em va dir: "Tu no ets director de cinema. Tu jugues a ser director de cinema". Allò em va tenir sis setmanes fent passeigs solitaris, però des d’aquell moment vaig començar a treballar d’una manera completament diferent: més col·lectiva, creant de manera conjunta amb els altres. El cinema va deixar de ser un assumpte únicament meu, i ara tot és més bonic.

És l’ego el gran enemic de la creativitat?

— Sí. Estem parlant de comèdia, i les comèdies sempre tracten dels idiotes. A Què em passa, doctor? (1972) Ryan O’Neil és un idiota i la pel·lícula li permet deixar de ser-ho. Jo també he tingut l’oportunitat de deixar de ser un idiota.