El boom de la novel·lística valenciana

València"Mai des del segle XV havíem viscut un moment tan esponerós i de tanta modernitat literària com ara". Així resumeix Adolf Piquer, professor de filologia catalana a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana (UJI), el boom que ha impulsat la publicació de novel·les en català al País Valencià durant les últimes dècades. Certament, d'autors d'èxit no en falten: Joan Francesc Mira, Ferran Torrent, Martí Domínguez, Anna Moner, Raquel Ricart, Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Xavier Aliaga, Francesc Bodí, Vicent Usó... "És una llista tan llarga que no ens l'acabaríem", alerta la barcelonina però resident al País Valencià des de fa anys Núria Cadenes, que, com la menorquina Esperança Camps, podem incloure a l'inventari d'un grup de narradors que fa temps que col·leccionen premis i reconeixements.

Per a Piquer, un dels investigadors més destacats de la novel·lística valenciana, l'adjectiu que millor defineix el període actual és "maduresa". "Vivim un moment prolífic gràcies a una gran coralitat de veus i a la diversitat de fórmules i propostes", afegeix el professor. "Hem passat de la carència que denunciava Joan Fuster l'any 1972 a la potència", emfatitza Cadenes. "Mai en la història hem tingut tants novel·listes i tan bons", conclou Jesús Figuerola, editor i president de la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL).

L'últim exemple del "moment dolç", en paraules d'Anna Moner, que protagonitza la novel·lística valenciana és l'èxit de la ja famosa Noruega, de Rafa Lahuerta (Drassana), de la qual en el seu primer any s'han venut 13.000 exemplars, el 25% dels quals a Catalunya i la resta al País Valencià, segons dades de l'editorial. Una "barbaritat", destaca Vicent Usó, que subratlla que només assolir els 1.000 exemplars "ja indica que una novel·la ha funcionat bé", i que abastar els 2.000 és sinònim d'"èxit".

Sigui com sigui, els 13.000 exemplars de Noruega l'acosten a referents de la narrativa valenciana com Crim de Germania (1980), de Josep Lozano, que només des del 2004 fins a l'actualitat acumula 10.000 exemplars per a Edicions Bromera. Més amunt trobem clàssics com Júlia (1983) d'Isabel Clara-Simó amb 35.000 o Gràcies per la propina (1994) de Ferran Torrent amb 65.000, de nou només en Edicions Bromera, ja que també ha estat distribuïda per Columna, el catàleg on hi ha les altres obres de Torrent que han assolit l'Olimp de les grans vendes, com No emprenyeu el comissari (1984) o Societat limitada (2002). En una altra lliga trobaríem els clàssics de la novel·la juvenil i infantil inclosos en el catàleg de lectures prescrites pels centres escolars com els 110.000 de Mor una vida es trenca un amor (1981) de Joan Pla.

Entre les raons d'aquest èxit, Jesús Figuerola assenyala la llei d'ús i ensenyament aprovada l'any 1983, que ha permès que el País Valencià gaudeixi de la primera generació alfabetitzada en català. Un públic lector que, segons el president de FULL, ha fet que en aquests moments hi hagi prop d'una vintena d'editorials que publiquen en valencià. Tot, però, no són flors i violes: la llista d'autors que poden dedicar-se exclusivament a escriure se circumscriu bàsicament a Ferran Torrent i als creadors de literatura juvenil i infantil.

Si ens fixem en el contingut, en la novel·lística valenciana contemporània destaquen dues tendències, segons el professor Piquer. La primera neix molt arrelada al territori i inclou elements de melangia. Alguns dels exemples més reeixits d'aquest corrent són Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts de Toni Cucarella (3i4) i La sega de Martí Domínguez (Proa). La segona, més cosmopolita, viatja més enllà del País Valencià amb obres com El retorn de l'hongarès de Moner (Bromera), Havanera de Francesc Bodí (Bromera) o Després venen els anys de Maria Folch (Drassana).

Per a Núria Cadenes la literatura escrita en català al País Valencià ha completat el seu procés de recuperació. Es tracta d'un recorregut que, segons l'autora de Guillem (Amsterdam), premi Lletra d’Or 2021, s'inicia amb la producció de poesia, es continua amb la de novel·la i es completa amb la d'assaig, "gènere on el País Valencià és ara un referent". Amb el seu habitual optimisme, Cadenes reclama "deixar ja d'associar la literatura catalana a precarietat i llàstima" i substituir aquesta mirada per la que "realment li correspon com és la qualitat i, també, les bones vendes". En aquest sentit, enalteix la profunditat d'obres com Borja Papa de Joan Francesc Mira (Proa), a la qual no dubta a qualificar d'un dels "cims de la literatura europea".

Els orígens del fenomen 'Noruega'

La contundència del fenomen Noruega ha estat tan abassegadora que, fins i tot, ha provocat algunes reticències, especialment pel favorable tractament mediàtic que ha rebut. Entre elles trobem les de l'escriptor i periodista Xavier Aliaga, que després de subratllar que l'obra és "fantàstica", destaca que la novel·la té "un biaix ideològic" que n'ha afavorit la difusió per alguns mitjans de comunicació com són la seva aposta pel "particularisme lingüístic" i la seva "crítica al fusterianisme".

El també membre del Consell Valencià de Cultura, que aquest 2021 ha publicat Ja estem morts, amor; novel·la inclosa en la tria de l'ARA com un dels millors llibres de l'any, també es queixa de l'oblit d'altres obres. "Semblaria que els valencians abans de Noruega mai hem tingut un bestseller", una reflexió que comparteix, fins i tot, l'autor de la novel·la, Rafa Lahuerta, que amb una remarcable modèstia es pregunta si "entre tots no li estem donant massa ressò". "L'èxit del llibre és fruit d'una confluència de factors. Un és la pandèmia, que va ajudar perquè ens va donar més temps per llegir. Després, la novel·la va caure en mans d'uns quants lectors influents que li van donar molta visibilitat i que la van convertir en una certa moda. I, finalment, hi ha el paper jugat pels mitjans de comunicació. Potser en condicions normals hauria passat desapercebut", apunta.

Més enllà del debat sobre la dimensió literària de l'obra, Lahuerta, un autor debutant en la novel·lística en català que fins ara només havia publicat La balada del bar Torino a més d'altres llibres col·lectius també de temàtica futbolística, destaca que la principal aportació de Noruega és contribuir que la literatura en valencià "deixe de tindre complexos". En aquest sentit, crida a aprofitar que ara hi ha un segment de la població acostumat a llegir en català i, fins i tot, "vocacionalment lector en valencià". En la mateixa línia que Aliaga i Lahuerta, Anna Moner destaca que el fenomen Noruega evidencia que una "bona promoció fa miracles" i que amb una "cobertura mediàtica adequada la literatura valenciana ocuparia un altre lloc". Vicent Usó remarca que el llibre de Lahuerta "ha trencat la tradicional bombolla de la literatura en valencià i ha arribat a ciutadans que habitualment llegeixen en castellà; cal aprofitar-ho", emfatitza.

La llavor dels Premis Octubre

Alguns dels fruits que avui recull la novel·lística valenciana es van sembrar ara fa just 50 anys quan el 1972 l'assagista Joan Fuster va publicar en la revista Serra d'Or l'article "Una carència singular". Al text, l'intel·lectual de Sueca advertia que el País Valencià patia un dèficit literari per la manca de novel·les en català i que aquesta situació suposava un llast per al procés de recuperació nacional i cultural. Fuster proposava fins i tot temàtiques sobre les quals escriure. Aquell crit d'alerta va obtenir resposta tan sols un any després amb el naixement del premi Andròmina de Narrativa. "Calia impulsar la novel·lística després d'una primera meitat del segle XX en què al País Valencià hi havia molta poesia i ben poca narrativa", recorda l'impulsor del guardó, l'editor Eliseu Climent. De fet, i per recomanació de Fuster, el premi es va circumscriure a autors valencians fins a l'any 1979. "Aquella decisió va ser important perquè permetia donar un impuls a uns escriptors que, anys després, haurien de marcar el camí", destaca Climent. D'aquella iniciativa van néixer les que, segons Xavier Aliaga, són les tres novel·les fundacionals de la narrativa valenciana contemporània: Falles folles fetes foc d'Amadeu Fabregat (1973), Els cucs de seda de Joan Francesc Mira (1974) i Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas (1975).

Afortunadament, cinc dècades després, la "carència" denunciada per Fuster ja ha estat resolta i la novel·lística valenciana protagonitza una fecunda primavera que any rere any produeix nous autors. Entre ells hi ha noms com Joanjo Garcia, Aina Fullana, Paco Esteve o Carles Fenollosa. Veus emergents que se sumen a les ja consolidades i a clàssics encara en actiu com Mira o Torrent. "Vivim un moment de plenitud, però no d'ara, sinó des de fa molts temps", defensa Anna Moner, que reclama més suport. "La qualitat hi és. Per arribar al públic només ens cal aconseguir la visibilitat que ens mereixem", diu l'escriptora de Vila-real.