L’explosiu retorn de Borat als Estats Units de Trump i el covid

BarcelonaExplicava Sacha Baron Cohen fa uns dies al New York Times, en una de les poques entrevistes que concedeix fora de personatge, que el 2005, quan va rodar la divertidíssima Borat, aprenentatges culturals a Amèrica per fer contribució a la gloriosa nació del Kazakhstan, era necessari un personatge "així de misogin, racista i antisemita" per revelar els prejudicis interns de la gent. “Però aquests prejudicis es mostren ara obertament –afegeix–. Els racistes estan orgullosos de ser racistes”. Què ha passat en els 15 anys transcorreguts des del primer Borat fins a la seva seqüela Borat subsequent moviefilm? (el subtítol és ara Entrega d'un suborn prodigiós al règim americà per al benefici de la gloriosa nació del Kazakhstan). La resposta és, esclar, Donald Trump. “Quan el president és obertament racista i obertament feixista –diu Baron Cohen–, la resta de la societat canvia la seva manera de parlar”.

–Quants gitanos podria matar amb aquesta bombona de gas? Vint gitanos?

–Agafi una bombona més grossa.

–Quin to de pell li agradaria més a una família racista?

–Res per damunt del 6 o el 7.

–Què té de dolent el meu nas? Semblo jueva?

–No, no, de cap manera.

Semblen acudits pèssims i ofensius però són diàlegs amb gent real de la seqüela de Borat, que esborra un cop més la frontera entre documental i ficció barrejant el fictici reporter del Kazakhstan amb persones alienes al projecte.

La pel·lícula retroba Borat quinze anys després del primer film en una presó de treballs forçats, el càstig per haver fet del seu país la riota del món sencer. La redempció arriba en forma de missió diplomàtica sui generis: viatjar als Estats Units per guanyar-se el favor de Trump entregant-li de regal el ximpanzé Johnnie the Monkey, el “ministre de Cultura del Kazakhstan" i la seva "estrella número 1 del porno”. Quan el mico mor durant el viatge, Borat es passa al pla B: regalar la seva pròpia filla, que l'ha seguit fins als Estats Units.

Les excuses de Giuliani

Trump no apareix a la pel·lícula, ja que devia ser impossible accedir-hi, però Baron Cohen se les enginya per irrompre disfressat de Trump en un míting del vicepresident Mike Pence i fins i tot per emboscar en una falsa entrevista Rudy Giuliani, exalcalde de Nova York i advocat personal del president, que acaba amb la camisa a mig descordar i estirat al llit d'una habitació d'hotel amb l'actriu que interpreta la filla de Borat. L'escena té un aire tan inequívocament weinsteinià que Giuliani ha hagut de defensar-se públicament afirmant que “el vídeo és una invenció total”, que no es va treure la roba en cap moment i que només s'estava “ajustant la camisa” per treure's el micròfon.

Però Baron Cohen no necessita famosos com Giuliani o Pence perquè les seves escenes de càmera oculta provoquin rialles i et facin pessigar-te d'incredulitat. Són particularment brillants les de Borat i la seva filla en un ball de debutants que sabotegen amb una coreografia indescriptible, i els cinc dies que Baron Cohen va passar a casa d'uns negacionistes conspiranoics sense sortir en cap moment del personatge de Borat.

Aquesta escena té lloc durant el confinament, que els va enganxar en ple rodatge del film i que la pel·lícula integra hàbilment en la trama, obrint el focus per ampliar el camp de batalla del seu retrat de la ignorància i la xenofòbia que campen tan alegrement en la cultura rural nord-americana. En aquest sentit, només hi ha un parell de personatges que en surten més o menys ben parats: la cangur que destrueix els mites antimasturbació de la filla de Borat i l'àvia d'una sinagoga que explica pacientment que els jueus no són monstres i que l'Holocaust no és una fake news.

Sacha Baron Cohen, un còmic humanista

L'acumulació explosiva de barbaritats i gags incorrectes de Borat subsequent moviefilm no pot dissimular el discurs humanista contra la intolerància que batega en l'humor de Sacha Baron Cohen. El còmic juga tant a confondre's amb els seus personatges que pocs saben que es va especialitzar en història de l'antisemitisme a Cambridge, i que va dedicar la seva tesi a les identitats polítiques en el moviment pels drets civils dels Estats Units. No és estrany, doncs, que volgués interpretar el líder polític del moviment hippy Abbie Hoffman en la pel·lícula d'Aaron Sorkin El juicio de los 7 de Chicago. “En el fons, ell intentava ser com un monologuista còmic –explicava al New York Times–. Estava molt influenciat per Lenny Bruce i va descobrir que si podia fer riure la gent també els podia involucrar en la seva causa”. Unes paraules que, per descomptat, també es podrien aplicar al treball de Baron Cohen a Borat.