Borja de Riquer: "El terme ‘Corona d’Aragó’ és una invenció dels historiadors"

BarcelonaBorja de Riquer (Barcelona, 1945) ha dirigit l’obra col·lectiva La memòria dels catalans, publicada per Edicions 62. Són 1.000 pàgines dividides en 221 apartats escrits per 136 autors. Pesa un quilo i mig. Es tracta d’un llibre monumental, que defuig l'essencialisme, i que vol explicar la identitat canviant del país forjada al llarg de mil anys d’història. Personatges, paisatges, tradicions, monuments, fets i dates són a la base de la memòria col·lectiva.

¿Aquesta obra condensa dues lluites, una contra la desmemòria, contra l'oblit, i una d’interna sobre com es construeix la memòria?

— És una necessitat historiogràfica explicar el procés de construcció de la identitat i les memòries que en deriven: nosaltres parlem de pluralitat de memòries. Hi ha una història, però de memòries n'hi ha moltes.

Expliqui la diferència, sisplau.

— La història és el que els professionals elaboren a partir de proves concretes, documentals, testimonis escrits o orals, dades contrastades i revisades. Sempre és provisional i discutible. La memòria és plural, tothom té la seva en funció de l’origen social, d'on viu, de la família, les opcions personals, etc. O de com assumeixes pertànyer a un cert país. El cas català és complex, és un país que a vegades ha tingut institucions fortes i a vegades no, o les ha tingut febles. I, per tant, les polítiques governamentals de justificació i explicació del país han oscil·lat.

Enzo Traverso parla de memòria feble i memòria forta. La dels catalans és feble?

— És feble perquè és la d’una nació sense estat.

La gràcia i la desgràcia de Catalunya és la seva pluralitat?

— Penso que sí. Josep Termes deia que Catalunya és un miracle. Jo no crec en els miracles, però és evident que, i això Josep Fontana ho explicava molt bé, és un cas espectacular, fins i tot en l'àmbit europeu, de país que en certs moments va tenir unes grans institucions, les hi van arrabassar, i tot i així ha acabat construint, a partir de memòries i diferents tipus de discursos, uns signes d'identitat que han resistit moltíssim.

A l’hora de conformar la identitat dels catalans, Fontana feia més èmfasi en la concepció del dret, de les lleis, que en la llengua.

— No hi estic del tot d’acord. La llengua ja es donava per feta. Fins molt entrat al segle XVIII, a Catalunya només es parlava català, i la gent culta també castellà, francès i llatí. El problema comença al llarg del XVIII, quan des de l’Estat s’intenta imposar el castellà. Llavors s'entra en un procés de combat i de diglòssia. Al XIX la Renaixença és cabdal per a la llengua com a factor d’identitat. És una batalla a la contra de l'oficialitat. De fet, aquí molts dels signes i símbols s'han hagut de divulgar i construir a la contra dels oficials. Sovint en competència molt desigual.

Com a reacció al Procés i a la globalització, estem patint una mena d'inflamació identitària?

— Seria un error centrar-nos en la nostàlgia. La nostra societat està canviant molt. A Catalunya viuen dos milions de persones que no han nascut a l'estat espanyol, són els nous catalans del segle XXI. Aquesta és la realitat. Davant d’això, ni pots viure de la nostàlgia ni pots renunciar a les herències. Catalunya té el repte de seguir sent un sol poble.

Estem caient en el fatalisme de la desaparició?

— La primera llengua familiar a la Catalunya d'avui és el castellà, molt per sobre del català, cosa que no vol dir que no coneguin català. I tenim una competència absolutament deslleial als mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Com es reflecteix al llibre la immigració del segle XXI?

— És difícil ubicar-la com a memòria. És realitat present.

Jaume I, Macià, Companys... Com han fet la tria de personatges?

— No ha estat fàcil. Però sobretot es tractava de veure quins han estat mitificats i com s’han infiltrat en la memòria personal i col·lectiva. Es passa revista a mites i llegendes.

¿En l'explicació de les mitificacions trobem les claus de la construcció de la identitat? En alguns casos, com el Timbaler del Bruc, la batalla pel relat és evident.

— Esclar, hi ha hagut una memòria catalana i una d’espanyola. El Timbaler no solament ha estat fet símbol de la resistència contra l'ocupació francesa, sinó també símbol patriòtic. Però patriòtic espanyol o català? Aquí ve el debat.

Amb el general Joan Prim també va passar una mica el mateix, oi?

— Hi ha un Prim de la Guerra d'Àfrica, mata moros. Però també el que esdevé el primer català que arriba a la presidència del govern espanyol i fa una Constitució democràtica.

I el que bombardeja Barcelona.

— Sí, el 1843. I després esclafa la subordinació de les Quintes al barri de Gràcia el 1870. La memòria de Prim surt de tot això. Hi ha qui el reivindica i qui el blasma.

És un dels personatges honorat a la galeria de catalans il·lustres.

— Una galeria creada el 1871 per l’Ajuntament de Barcelona, que primer estava al Saló de Cent. Ara fa 50 anys que és al Palau Recasens, seu de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Acadèmia que vostè presideix.

— La galeria reflectia una política de memòria de la capital de Catalunya. Una tria esbiaixada, esclar, per exemple perquè té 46 homes i només 2 dones. Són tan rellevants els que hi són com els que no. I són personatges civils, no monarques o presidents, cosa que no era habitual a l’època.

Un segle després, durant la Transició, va quallar allò dels "catalans universals".

— Sí, fins i tot es van fer votacions populars. Una altra manera de construir memòria.

Quins polítics catalans dels últims 50 anys quedaran incorporats a la memòria popular? Algú més a part de Tarradellas, Pujol i Maragall?

— Són els més destacats; tot i que són personatges contradictoris. Malauradament, no crec que gaires més quedin en la memòria ciutadana.

Una memòria en la qual sempre hi ha hagut dos bàndols? Austriacistes i botiflers, carlins i liberals, republicans i monàrquics, franquistes i antifranquistes...

— Hi ha dualitat de memòries. A part dels conflictes vinguts de fora, ha estat i és un país internament conflictiu i plural. Això ha creat fractures, cadascú amb el seu imaginari. Amos i pagesos, burgesos i obrers... És una societat molt diversa i, tot i que tenim referents molt majoritàriament acceptats, també hi ha divisions, cosa normal. Passa arreu.

Una data contradictòria: l’1 d’octubre. Durant dècades es va celebrar com el Día del Caudillo. El 2017 tot va canviar.

— Quan jo era petit l’escola no començava fins al 2 d’octubre, les vacances s’acabaven amb el Día del Caudillo. Avui hi ha més de 50 localitats que tenen una plaça o un carrer dedicat al dia del referèndum d’independència. És rellevant que no sigui el 27 d’octubre, dia de la proclamació.

11 de setembre i 23 d'abril. Quina data explica més o representa millor la societat catalana?

— Són molt diferents. La primera és una desfeta. S’hi reivindica haver tingut un poder arrabassat per la força. El Dia del Llibre es va començar a celebrar a l’octubre als anys 20 del segle XX i va passar a fer-se per Sant Jordi l’any 1931, just proclamada la República. Allò va ser una festa: patriòtica republicana, primaveral. Generalitat, llibres i roses.

I amb el franquisme es va mantenir.

— No es van atrevir a canviar-la.

Anem un moment enrere, a la Corona d’Aragó.

— En l’època medieval, no se’n deia així. Quan Jaume I anava a l’Aragó era el rei d'Aragó. Quan entrava a Catalunya, era el comte de Barcelona. I quan anava a València, rei de València. És a partir dels segles XVI i XVII que va quallant Corona d’Aragó en l’àmbit historiogràfic. És una invenció dels historiadors. Al XIX, per evitar que la documentació marxés a Madrid, es defensa la idea de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Empúries, Montserrat i Ripoll són alguns dels llocs o territoris emblemàtics.

— Empúries és la mediterraneïtat i la connexió amb les arrels grecoromanes. Montserrat és l'espiritualitat mil·lenària i popular, i també l’element natural, paisatgístic. I Ripoll, el bressol de Catalunya: els comtes hi estan enterrats. Poblet, amb les tombes reials, és la continuació de Ripoll. És simptomàtic que els reis no triessin Barcelona, sinó la Catalunya Nova.

Els monuments construeixen memòria. Molts de franquistes –no tots– s’han retirat. També es va treure l’estàtua de l’empresari negrer Antonio López.

— Antonio López no era traficant, però era comprador i venedor d’esclaus. Era l'home més ric de Catalunya, però quan va morir no va deixar en el seu testament res ni a la ciutat de Barcelona ni a cap localitat catalana. Va deixar-ho a Comillas. Sembla el cas d’un desarrelat, no? Llavors, el país què li deu? El banquer Manuel Girona, que era molt ric, va deixar en el testament els diners per acabar la façana de la catedral de Barcelona. I la ciutat l'honora amb un carrer.

Més noms que segueixen vius, en aquest cas de l’eclosió literària del tombant del XIX al XX: Guimerà, Verdaguer, Maragall...

— Són conseqüència de la Renaixença. Són emblemàtics, els grans fabricants d'una mitologia, d'una narrativa. Alhora que crea mites, Verdaguer acabarà sent mitificat. És el gran poeta de L'Atlàntida, el Canigó, el Virolai. I també és mossèn Cinto, l'home polèmic, castigat pel bisbe però que el poble es fa seu.

Els mites populars d’avui són més efímers i volàtils? Periodistes, cuiners, futbolistes, influencers...

— És el signe dels temps. Qui recorda avui els futbolistes Samitier o Zamora? Però a Messi el recordarà tothom per la gran exposició mediàtica.

Els toros eren un element molt català, amb places importants i molt antigues com les d’Olot i Figueres. I amb els correbous que es mantenen.

— Els toros eren molt populars, sobretot al segle XIX. Barcelona va arribar a tenir tres places funcionant alhora. El Torín (a la Barceloneta), les Arenes i la Monumental. La milícia nacional liberal, per recaptar diners els anys de conflicte amb els carlins, feia corrides de toros al Torín.

Quin serà el seu pròxim llibre?

— L’epistolari de la Guerra Civil entre Francesc Cambó i Joan Ventosa i Calvell. Més de 200 cartes. Parlen de com hauria de ser una Catalunya sota Franco. I després, amb Josep M. Salrach i Joaquim Albareda, volem fer una síntesi de la història de Catalunya en anglès, per a estrangers.