Brad Pitt i Leonardo DiCaprio: la fama, Hollywood i Tarantino

Quentin Tarantino torna a la cartellera el 15 d’agost amb Érase una vez en… Hollywood, la seva millor obra en anys. Com en un somni, la pel·lícula segueix un grapat de personatges de Hollywood que viuen al Los Angeles glamurós del 1969, l’any en què la família Manson va massacrar un grup de persones entre les quals hi havia l’actriu Sharon Tate, aleshores casada amb Roman Polanski. Al Hollywood de Tarantino, Tate i Polanski són veïns de Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), un actor de televisió en hores baixes i ple de dubtes. El seu millor amic és Cliff Booth (Brad Pitt), un doble d’acció que segurament ha deixat enrere els seus dies de glòria. El Rick podria ser un altre Clint Eastwood; el Cliff hauria hagut de ser un Steve McQueen.

¿Tarantino us va passar algunes pel·lícules per preparar els papers?

Leonardo DiCaprio: Ens va projectar un munt de pel·lícules de sèrie B de les quals no havia sentit a parlar mai, moltes sèries de televisió dels 60 amb actors com Ralph Meeker i Ty Hardin. Aquests homes podrien haver sigut Steve McQueen, però no van fer la transició dels westerns televisius en blanc i negre a pel·lícules que llancen carreres com La gran evasió. La pel·lícula és gairebé una carta d’amor cap a aquesta gent que no van tenir la seva oportunitat, els va passar de llarg. Així vam començar a parlar sobre aquests personatges, com devien ser, quines dificultats tindria un paio de classe treballadora que va interpretant tipus durs de sèrie en sèrie.

Com us van influir aquests referents?

Brad Pitt: Ens va posar molta televisió. De fet, em va fer recordar moltes coses que havia oblidat. Vam veure Billy Jack i coses de Tom Laughlin, només per riure. Vam créixer veient més o menys les mateixes sèries i pel·lícules. Vam parlar molt de la relació entre els dobles d’acció i els actors. Vam conèixer Bud Ekins, que va ser el doble de Steve McQueen. La seva relació és llegendària. Ell va fer el famós salt de La gran evasió i per culpa seva McQueen es va aficionar a les motos. També vam parlar amb Burt Reynolds sobre la seva relació amb Hal Needham. Al principi, el Burt havia de fer el paper de George Spahn i vam fer alguns assajos abans que morís. Em va sorprendre la seva alegria i generositat, em va emocionar molt. I llavors em vaig adonar que havia passar tota la meva infància veient Burt Reynolds: ell era la gran estrella de finals dels 70.

¿Vau passar gaire temps junts per enfortir el vostre vincle?

L.D.: Quan arribes a Hollywood bàsicament estàs sol i sense recursos. El Rick i el Cliff es recolzen en la seva amistat per a diverses coses. I nosaltres immediatament ens vam ficar en la seva pell, perquè vam entendre aquesta relació tan ràpidament que era com si el primer dia ja fóssim ells.

B.P.: És força automàtic. El Leo i jo vam arribar a aquest món a la mateixa època, ens hem creuat moltes vegades, tenim els mateixos punts de referència. I diria que, en aquest sentit, suposa un avantatge haver experimentat les mateixes coses. Sentim respecte l’un per l’altre. Sé reconèixer un actor que fa que una escena sigui millor.

Les històries de Tarantino estan escrites amb la seva veu, que té molta força. ¿És complicat fer teva la seva veu?

L.D.: Ell té una personalitat molt marcada, esclar, també com a artista. Però alhora també fa que participis en la creació. Hi ha elements que no hi poden faltar, però hi ha moltes oportunitats al llarg del procés, fins i tot una escena completament improvisada. Això ha passat unes quantes vegades i el que fas és prendre com a referència els seus diàlegs o les múltiples converses que has tingut amb ell sobre qui són aquests personatges i quin tipus de pel·lícula vol fer.

B.P.: ¿Saps quan tens una disputa pública i dius el primer que et ve al cap i, més tard, conduint cap a casa se t’acut una frase enginyosa que hauries pogut dir abans? Doncs els seus diàlegs són aquella frase enginyosa.

Rick Dalton és com un Clint Eastwood que s’hagués quedat a mig camí.

L.D.: És el paio que va estar a punt de ser gran i això és el que tortura el personatge. Jo vaig créixer en aquesta indústria, tinc un munt d’amics que són actors i tenen molt talent. Però al final el que importa és ser en el lloc adequat en el moment adequat.

B.P.: Això s’ha fet evident gràcies als portals de streaming, a tot el talent que s’hi pot trobar. Ara hi ha moltes més oportunitats i no parem de veure grans actors, guionistes i directors. I això em recorda la sort que he tingut de ser on soc ara.

També sembla que hi ha moltes coses prescindibles.

B.P.: És possible. M’interessen molt les generacions més joves que no es poden estar assegudes en una cadira el temps que dura una pel·lícula. Volen la informació ràpidament. Potser són els temps que han canviat, no ho sé.

L.D.: Jo veig positiu que idees i històries que als estudis no els interessen ara tinguin una oportunitat en els serveis de streaming i algun dia vegin la llum. El que és bo acabarà sobresortint. Què deia la gent durant la transició del cinema mut al sonor i amb l’arribada de la televisió? No importen els canvis, el bon art sempre acabarà destacant.

Vaig trobar que Érase una vez en… Hollywood era inesperadament emotiva.

B.P.: Totalment, ja es veu al guió, ho pots sentir.

L.D.: Jo només puc dir que sé què representen els assassinats de Manson, perquè soc de Los Angeles i tinc pares que eren hippies aleshores i encara ho són.

Però hippies de veritat?

B.P.: Jo vaig conèixer el pare del Leo al rodatge i vaig dir: “Que bonic, l’han caracteritzat per fer d’extra a la pel·lícula”. I el Leo em va dir: “No; va així cada dia”.

L.D.: Els meus pares parlen molt sobre la pèrdua de la innocència i el punt d’inflexió que va representar Manson. La seva generació tenia uns ideals i una idea de futur i, llavors, aquest paio grenyut va manipular aquells nois i va canviar el món per sempre.

B.P.: A mi la pel·lícula em va deixar una sensació d’esperança pel que pot venir, pel que podem ser.

En quin sentit?

B.P.: Tenint cura els uns dels altres, és el que vaig sentir al final. Em fa sentir molt a prop del Quentin. Potser estic projectant, però jo veig un nen que passava moltes estones sol i que va trobar un cert...

L.D.: Consol.

B.P.: Sí, consol i inspiració en aquests herois de la pantalla, petita i gran. Ho veig en els seus diàlegs. I ho veig en els seus escenaris. Veig aquest nen innocent que desitja que la vida sigui d’aquesta manera. Potser és perquè conec el Quentin que ho sento així, però el final em va semblar molt emotiu.

És interessant que hagi tornat a viatjar al passat.

B.P.: És la seva infància.

L.P.: Sí, hi estic d’acord. El que diu el Brad és molt pertinent perquè el cinema i la televisió i tot això està en l’ADN del Quentin. Ell hi posa el context històric però també crea un conte de fades. La idea del Quentin recreant la història, com va fer a Maleïts malparits amb Hitler, té a veure amb la seva infància, amb el fet que el cinema forma part del seu ADN i el seu llenguatge. Està integrat en la persona que és i això no ho trobes en gaire gent. Com deia el Brad, la pel·lícula és el seu homenatge al 1969 en què tot va canviar, culturalment i cinematogràficament. És molt imaginatiu.