Lliçons d’història

Castell de Bellver.- La presència de Jordi Savall sobre un escenari sempre comporta una aura especial, la sensació d’esdeveniment, de ser present en un lloc i un moment de privilegi. El concert de dijous passat al castell de Bellver no va ser una excepció i amb un sold out cantat. La gent aplaudí només sortir per afinar i ell va explicar que els seus instruments, una viola de gamba baixa de sis cordes, de Pellegrino Zanetti (Venècia, 1553) i una viola de gamba baixa de set cordes, de Barak Norman (Londres, 1697), amb les cordes de tripa, a causa de la humitat necessitarien la repetició de la maniobra en moltes més ocasions. Poc després feren acte de presència els dos protagonistes, l’esmentat Savall acompanyat per Xavier Díaz-Latorre amb la tiorba i la guitarra barroca. El nom del concert era Del renaixement al barroc, però era alguna cosa més. El recorregut musical anava més enllà de la cronologia de les diferents composicions. S’inicià amb Diego Ortiz (1510-1570) i les composicions romanes del toledà, Romanesca, Passamezzo antico i Passamezzo moderno, de 1553, i arribà fins a la recopilació de cançons populars espirituals que el bisbe de Trujillo (Perú), Martínez Compañón, va engegar l’any 1780. Entre aquest recorregut de més de dos segles, des de Toledo fins a Lima, hi trobàrem tot un seguit de diferents compositors de mig món que convertien l’esdeveniment en molt més polièdric del que podria semblar en un principi. Així, a Diego Ortiz el seguiren dues cançons sefardites, Paxarito tu te llamas, de Sarajevo, i Hermosa muchachica, de Jerusalem. Arribà el torn de la guitarra barroca de Díaz-Latorre, que interpretà La minyona de Catalunya, de Gaspar Sanz i, a continuació, unes improvisacions de Los canarios. Ambdós, de bell nou, per atacar unes Variacions anònimes angleses, Greensleeves to a Ground i una guaracha mexicana. 

A la vetllada no hi podia faltar el francès Marin Marais, que va fer la seva aparició amb un Preludi de quintes, que és un sistema d’afinació, seguit d’unes Variacions del català Antoni Marcet i Coll. Pel que fa als alemanys, foren el virtuós intèrpret de viola de gamba Karl Friedrich Abel, un Preludi arpegiat, i Allemande, del seu mestre, Johann Sebastian Bach. Completà el recorregut, abans del còdex del bisbe de Trujillo, el sevillà Francisco Correa de Arauxo i Tres glosas sobre el canto llano de la Inmaculada Concepción. Improvisacions i variacions varen ser el denominador comú de la immensa singladura musical, que convertiren la versàtil i delicada sonada també en una gran lliçó d’història. Tot, del suggestiu i saborós nivell majestuós i senzill que sempre acompanya les actuacions de Jordi Savall i companyia, però s’hauria arrodonit amb un petit programa de mà, que hauria fet que aquest comentari fos un altre.

Claustre de Sant Domingo.- Pollença, convertida des de fa seixanta-un anys en la capital musical de l’estiu mallorquí, des d’en fa tres que, per evitar-nos la síndrome d’abstinència, i gràcies a l’empenta de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, prorroga aquesta dèria al mateix escenari. El projecte és una criatura amb dos progenitors, Bernat Quetglas i Magí Garcías. Ambdós albiraren aquesta postil·la amb una fórmula molt suggestiva, com és la de dedicar cada edició a un compositor i desenvolupar, si no tots els trets, almanco els més característics de cadascun d’ells. Els monogràfics s’iniciaren amb Beethoven, continuaren amb Mozart i, per a l’ocasió, ha tocat el torn al no menys totpoderós Johannes Brahms –“un elegit”, deia Schumann–, de qui en el primer capítol de la tetralogia interpretaren el Concert núm. 1 per a piano i orquestra en re menor op. 15 i la Simfonia núm.1 en do menor op. 68. L’orquestra protagonista no fou l’habitual, sinó la conseqüència d’una altra proposta, que definir-la amb el qualificatiu d’interessant queda molt curt. Resta molt més adient, entre d’altres, el d’estimulant, que ho és, però també el d’emocionant, més que cap, perquè les emocions brollaren per moltes i variades circumstàncies. El projecte en qüestió va néixer fa sis anys i reuneix molts més de cinquanta joves estudiants de música de les Illes, i probablement alguns de fora, durant una setmana, més o menys, per fer una trobada pedagògica que finalitza amb una “coda” vertaderament engrescadora. No és altra que la d’actuar en públic, mostrar tot el que han après i, per descomptat, tot el que duen dintre, que és molt més. L’edat dels protagonistes va des dels dotze anys fins a la vintena com a màxim. I si la gran concurrència va fer tota una demostració d’afecte, admiració i segurament sorpresa, no cal dir que els que eren dalt de l’escenari ben segur que no hi cabien de goig pel preuat guardó dels aplaudiments per la feina ben feta.

Però que ningú pensi que va ser una festeta de fi de curs amb joves protagonistes, ni de bon tros. Hi havia talent a balquena. Precisió, concentració, tècnica, sentiment i tot un seguit de virtuts feren acte de presència amb dues peces d’una enorme complexitat. A la primera, el solista, Magí Garcías, també jove i veterà alhora, mostrà la seva evolució amb una obra tan descomunal com la que havien triat per obrir la porta d’entrada a Johannes Brahms. Una peça que s’inicia amb una llarga espera del pianista, mentre clarinets, fagots, timbals i una sòlida esquadra de violes irrompen amb l’ànim que pertoca, mentre s’hi van incorporant la resta d’instruments per finalment donar pas al solista amb la primera prova de foc i força, amb la primera exhibició d’intensitat no exempta de preciosisme. A continuació, el segon moviment, com va escriure Brahms a Clara Schumann, “estic pintant un gentil retrat teu”, i de sobte apareixen tot un estol de delicadeses amb les quals Garcías va exposar un traç eteri de gran fluïdesa per llançar a l’aire els immensos matisos de la composició. Tot ben temperat, sota una batuta que va cuidar en tot moment el difícil equilibri per aconseguir la més adient compenetració entre orquestra i solista.

Vint-i-dos anys varen passar entre el primer concert i la primera simfonia –Brahms mai va estar molt segur de la vàlua del que feia, quines coses!–, però, pel que fa a l’estructura, les composicions podrien haver anat una rere l’altra. Una afirmació que queda clara tot just des del monumental primer moviment, en què ja es desenvolupen tots els motius d’una partitura rica i variada que l’orquestra va resoldre amb contrastada solvència. Feina complicada i molt ben feta.u