L'especulació immobiliària i Britney Spears, eixos de l'obra de teatre 'Rent me bitch'

PalmaMarina Salas fa uns anys vivia a Barcelona. Feia feina i vivia en un pis de lloguer. Amb el temps, va adonar-se que gairebé la totalitat del seu sou anava dirigida a pagar el preu de l'habitatge. Va posar-se a investigar sobre aquesta bombolla immobiliària, aquesta impossibilitat de molta gent de cobrir una necessitat bàsica com és l'habitatge, aquesta obligació de compartir pis fins passada la trentena perquè els sous no són suficients (cosa que, al final, tampoc canvia després; d'això també se n'ha adonat l’autora). Fou llavors quan va començar el camí de Rent me bitch, l'obra amb la qual Salas va guanyar, l'any 2019, el premi Art Jove de Dramatúrgia. Aquest divendres arriba, per fi, a l'escenari del Teatre Mar i Terra (hi serà els dies 23, 24 i 25 d'octubre) aquesta peça que parla de la precarització laboral, l'especulació amb l'habitatge, el lloguer vacacional i la gentrificació. Això, a bon ritme: la música de Britney Spears és gairebé un altre personatge de l'obra.

El coronavirus ha passat factura al format de Rent me bitch, una obra que exigia al públic certa implicació i complicitat. "N'hem hagut de canviar moltes coses, però ho hem engirgolat per aconseguir el mateix efecte. Tenim moltes ganes de mostrar-ho ja", diuen, mig enigmàtiques i sense intenció de fer spoilers, Salas i Laura Williams, dues de les tres actrius que pujaran aquest cap de setmana a l'escenari; l'altra és Eva Santandreu. La companyia Las Primas de Bárbara, que formen elles tres, ha produït la proposta escènica.

La dramatúrgia, que cerca innovar des del principi i jugar amb els conceptes de realitat i ficció, s'exposa des de la mirada d'una persona jove que té problemes per pagar-se una llar. No obstant això, Salas deixa clar que el text no oblida que "la dificultat de pagar el preu d'un habitatge no és un problema exclusiu dels joves, sinó que també passa a famílies amb infants i als pensionistes". A més, la dramaturga també explica que la peça intenta "no jutjar": "A Rent me bitch, com no podia ser d’altra manera, parlam de les plataformes de lloguer turístic, de propietaris, de l'especulació amb els preus… Però hem intentat, en tot moment, posar-nos en la pell d'ambdós bàndols: la del propietari i la d'aquell que vol una casa per viure", diu l'autora, que continua: "Evidenciam un problema, ja que el lloguer turístic, una activitat gràcies a la qual molta gent genera riquesa, i altres tenen un sou extra, desplaça i expulsa la gent local dels barris. No volem que els que ofereixen una casa en un portal de lloguer vacacional se sentin atacats. És complicat que no es vegi quina és la nostra posició, impossible, gairebé; però la idea és, simplement, transmetre que una millor gestió de l'habitatge seria més profitosa i justa per a tothom, i seríem més feliços. A més, estam parlant d'un dret universal", comenta Salas.

Després de guanyar l'Art Jove de Dramatúrgia, Rent me bitch va aconseguir una residència al Teatre del Mar per tal de desenvolupar el text sobre l’escenari. S'havia d'estrenar la passada primavera dins el programa Escena dels teatres municipals de Palma, però per raons òbvies no va poder ser. Al final, Las Primas de Bárbara duu uns nou mesos fent feina i esquivant tota classe d'obstacles amb aquesta producció. "Per a mi serà com un part", diu l'autora.

L'equip va decidir enllestir la peça i anar cap endavant en lloc d'esperar que algú els reclamàs: "Això també és precari. És cert que no tenim altra feina, però d'això se n'aprofiten molt. El meu ofici és fer teatre, i no podem estar assajant gratuïtament. Això ho hem fet perquè era un primer projecte, engrescador, que ens feia ganes. A més, trobam que el tema és totalment necessari, d'actualitat. Rent me bitch s'havia de fer ara, no podíem esperar més temps. Aquesta empenta ens ha animat a cercar-nos la vida com hem pogut", diu Williams, que, com Salas, recorda que la precarització no és només cosa de joves.

Malgrat tot, "no volem abandonar la comicitat", diu l'autora del text. "Davant tanta incertesa i falta d'oportunitats, què ens queda? L'alegria i la llum. Mentre escrivia l'obra pensava sovint en què ens uneix a banda de no tenir ni casa ni feina. I ens uneix Britney Spears, una de les icones del pop més famoses. Hem vist la seva esplendor, però també hem vist la seva decadència. A més, ara hi ha el moviment #freeBritney, que defensa la cantant, que viu tancada en una casa sota la tutela del seu pare. Al final, ella no pot sortir de casa i nosaltres no hi podem entrar", relaciona

Il·lusionades i nervioses com qui s'acosta al paritori, Williams i Salas esperen que els espectadors que les acompanyin aquests primers tres dies al Mar i Terra "se'n vagin pensant què han vist, però somrient perquè, tot i estar fatal, encara queda esperança". I, si no hi ha esperança, sempre quedarà ballar Baby one more time, Toxic o Oops! I did it again.