Albert Pla: "Puc fer una broma sobre matar un policia o sobre entrar al Parlament i cremar-lo"

BarcelonaAlbert Pla (Sabadell, 1966) embolica una cigarreta mentre parlem del cicle de concerts que ofereix al Teatre Borràs cada dimarts. Va començar tot sol, aquesta setmana s'hi ha sumat el guitarrista Diego Cortés, i qui sap com acabarà. Per això ho han titulat Els dimarts de l'Albert. Pla és un animal escènic que no ha parat de treballar des que es van reobrir els teatres. Aquesta setmana actua a Barcelona, Madrid, Logronyo i Tàrrega. Amable i divertit, de resposta curta i imprevisible, amb una història fantàstica sempre a punt, fa l'efecte de viure en una altra dimensió al marge de la realitat. Servidora sospita que els que estem en la dimensió equivocada som nosaltres.

¿T'imaginaves fent temporada en un teatre, com la Cher a Las Vegas?

— Sempre dic al Diego Cortés que nosaltres hauríem d'actuar cada dia a Las Vegas durant tres mesos l'any i ja està. Això del Borràs és una il·lusió: poder ser aquí Barcelona, fer un concert cada setmana, i fer-ho tota la vida. L'any passat ho vam fer sis mesos, i ara m'agradaria tornar a intentar-ho.

¿És com fer gimnàstica, per a un músic?

— Estableixes una relació amb el teatre, et coneixes l'escenari molt bé. I jo ja aviso que no hi ha cap compromís, no presentes res concret, no promets que faràs això o allò. Tant és que cantis o no.

La gent et ve a veure a tu. Fins i tot et parlen des de la platea.

— És que jo soc molt preguntón. A vegades és divertit no marcar el límit d'on comences la cançó i on l'acabes, pots anar parlant i al final no saps si has parlat o cantat. I a mi com que aquest pas m'és senzill fer-lo... Depèn de cada dia, del teu estat d'ànim i del públic, m'és còmode deixar-me portar.

Fa anys que vas treballar en pel·lícules. ¿T'agradaria fer més d'actor?

— Jo ja faig teatre. Miedo és una obra de teatre. I vaig fent coses de cine, el que passa és que les coses que t'arriben són molt rares. Et truquen per a coses increïbles. N'has d'estar molt segur, perquè et pots trobar de cop en una comedieta que és una merda. A còpia d'anys d'anar fent coses també tens ganes de fer coses que no has fet, com ara la ràdio, la sèrie de YouTube sobre l'Espanya borbònica, els concerts per WhatsApp o llibres. Si estàs molt de temps treballant amb músics, després vols treballar sol. Si fas un espectacle de cançons, després en vols fer un altre en què la dramatúrgia sigui més important...

Com t'imaginaves la teva carrera fa 30 anys quan vas començar?

— Jo vaig créixer amb els punkis, em pensava que als 30 anys estaria mort.

I doncs, com portes els 55?

— Amb incredulitat. Continuo igual. Tenint 1.500 projectes dels quals en faràs tres. Però tampoc tinc res més a fer. M'imagino que un que fa pantalons està tota la vida preocupat pels pantalons.

Com arribes a la maduresa, si es pot dir així?

— Més descansat. Puc fer més concerts cansant-me menys perquè n'he anat aprenent.

El teu primer disc, Ho sento molt, surt el 1989. Continua tenint els hits que més celebra el públic.

— Depèn. Cada lloc té els seus hits. A Buenos Aires o Valladolid no faig cap cançó en català. A Espanya les meves cançons més antigues són les de la rumba [No sólo de rumba vive el hombre, 1992]. Però a mi m'és igual, m'ho passo bé igual. Em continuen agradant. A més, no tinc consciència d'haver fet una cançó fa anys o haver-la fet ahir, són el mateix. M'hi sento igual de còmode.

Per què no en fas cap en català a fora?

— Perquè no m'entenen. Hi vaig a explicar coses. Si no m'entenen... A veure, tinc 400 cançons en català i 400 en castellà, puc triar tranquil·lament. La gràcia del Borràs és aquesta, que no sé quines cantaré aquesta nit.

Com vius la situació del català? A vegades t'has posicionat a Twitter quan hi ha hagut polèmica.

— Em sembla que posar en dubte que la llengua castellana és una llengua en expansió, superrica, amb mogollón de matisos, que compta amb el suport de mil governs de mil països i que, en canvi, el català és una llengua molt minoritària, superbonica per fer cançons, culturalment molt interessant... Que un castellà et digui que "el castellano está en peligro" em sembla una conya patatera. No té ni cap ni peus. El català, el gallec, el basc i mil cultures indígenes s'haurien de cuidar com perles que són, no exterminar. És com les bruixes, no només mates les bruixes injustament, sinó que perds un bagatge cultural, una saviesa que aportaven. Anar en contra de la minoria en comptes de reivindicar-la, disfrutar-la, em sembla injust.

Al concert també hi ha un tema en què mates policies, jutges i polítics. ¿Has pensat que et pot caure alguna denúncia?

— No, perquè ho faig de broma. Qui s'ho vulgui prendre seriosament que ho faci. Jo puc fer una broma sobre matar un policia o sobre entrar al Parlament i cremar-lo, i tothom sap perfectament que no ho faré mai ni li estic dient a ningú que ho faci. Tot i que crec que és el que es mereixerien.

¿T'has autocensurat mai?

— No. Bé, cantar és un exercici d'autocensura: aquest vers sí, aquest no. Però per motius polítics no, perquè mai parlo de ningú, ni de l'Aznar, ni del rei d'Espanya, ni de Pedro Sánchez o de qualsevol conseller que hi pugui haver. No em suggereixen. No tenen cap mena d'importància, per a mi.

Però quan hi ha un músic exiliat per les lletres de les seves cançons no sé si et fa por.

— No. És que no n'hi ha cap motiu. El cas de Valtònyc va ser un error judicial, i així ho reconeixeran amb el temps. És un error del sistema.

Un dels temes més divertits de l'espectacle és aquesta cercavila drogoaddictiva que fas per Catalunya.

— És una cançó que a tothom li és familiar, deu ser per alguna cosa! Sobretot si ets de poble, que comences la festa major a Tàrrega i l'acabes a la Pobla de Segur. Potser la gent de Barcelona no tant, però la gent de comarques fa una peregrinació de festes majors de poble en poble. És una exageració, com tot, però no deixa de ser familiar.

A tu t'ha servit per crear, prendre drogues?

— Psí, però no li dono més importància. No ho sé. Jo és que sempre estic en un altre estadi. No sé mai si és el meu estat natural o fins quan dura l'efecte, fins quan es pot dir que estàs escrivint amb un psicotròpic o no. Quanta estona ha de passar?

També crides el públic a manifestar-se per l'amistat. Per què et manifestaries avui?

— Per un amic. A mi les manifestacions no m'agraden. M'agrada més la discreció de posar una bomba tu sol, a la nit, sota aquell lleó, sense que ningú et vegi, tranquil·lament, després anar a sopar i mirar-t'ho bé per la tele a veure què ha passat. Més burgès.

Com vius el moment polític actual?

— Tan ample. A mi el caos sempre m'agrada, el no saber. Els altres tampoc és que estiguin gaire membrats. A Espanya es diuen entre ells terroristes, així que no els veig gaire units. Forma part de la manera de ser dels polítics. Sempre ho he dit, que si no hi haguessin polítics Catalunya ja seria independent. La van cagar.

En quin moment?

— Des del moment que es van fer polítics. Des del moment que van dir: "Vull ser delegat de la classe". Els haurien d'haver apartat i portat a una assistent social que tractés el problema, que els oferís ajuda psicològica. Tractar-ho com si patís una patologia i solucionar-ho abans d'arribar fins on s'arriba.

¿Seria possible la independència sense política?

— És que a Espanya tampoc hi hauria polítics; Espanya no existiria. A casa teva bé que teniu president de l'escala i ho solucioneu tot, no? Doncs el mateix.

Has dit en algun moment que no segueixes l'actualitat...

— En general no. Seguir l'actualitat és una feinada, i et roba molt de temps, i no m'interessa ara saber qui són els consellers. De fet, quan hi va haver el covid a casa mai vam seguir res i ens assabentàvem de tot. Els meus diaris són quan surto de bolo i et trobes un amic, ja t'ho expliquen tot.

¿Entens els músics negacionistes, tipus Miguel Bosé?

— Em sembla genial. De qualsevol tema hi ha d'haver gent que sí, gent que no, gent que passa. És normal que hi hagi gent que no es cregui segons quines coses, perquè com més informació et donen és precisament perquè no t'assabentis de res.

¿I el que han fet els antinegacionistes, com Neil Young?

— Deixar Spotify per una cosa així, amb la de motius que hi ha, que tota la indústria que envolta la música són una cosa de lladres, em sembla naïf.

¿Has seguit el fenomen d'Eurovisió?

— No, és un altre ofici.