Bruce Springsteen: somnis trencats a la terra promesa
El Boss és un dels músics que més s'ha esmerçat amb les seves lletres a explicar que significa néixer als Estats Units
Barcelona"És el nostre poeta, un trobador i un cronista de la vida, resistència, esperances i somnis dels Estats Units", deia el president Joe Biden fa unes setmanes en lliurar-li la Medalla de les Arts. Totes les nacions, especialment una de relativament jove com els Estats Units, necessiten cançons i relats per construir els seus mites i explicar-se a elles mateixes. Springsteen, que actua al Palau Sant Jordi de Barcelona els dies 28 i 30 d'abril, és un dels músics que més s’ha esmerçat a explicar què significa néixer als Estats Units i les llums i ombres d’una societat suposadament lliure però profundament desigual. En el localisme i la precisió dels seus retrats de la vida nord-americana hi ha un dels motius de la universalitat d’unes cançons que han arribat al cor a tantes persones d’arreu del món que no distingirien un Chevy d’un Dodge, si els hi anés la vida, ni podrien situar Nebraska en un mapa.
Nascut el 1949, Springsteen pertany a la primera generació de nord-americans que va créixer amb el rock’n’roll, ben tocats per la tramuntana pelviana d’Elvis. Ell va donar-li el motiu per tocar la guitarra, i Bob Dylan, paraules per cantar. De fet, els dos primers discos del de Nova Jersey estan carregats d’imatges i versos florits, tant que el mateix Dylan va recomanar-li que frenés una mica o "acabaria fent servir tot el diccionari". Springsteen troba la seva veu com a escriptor amb Born to run, la cançó esdevinguda himne i manifest personal de l'anhel de doblegar el destí, de fugir d'una ciutat que "t’arrenca els ossos de l’esquena, una trampa mortal". La qüestió és no conformar-se, buscar alguna cosa més per "saber què se sent" i "si l’amor és real". Elvis va encarnar el somni del rock’n'roll, però Springsteen, a més, el va cantar. És el rock’n’roll explicant-se a ell mateix en la seva versió més innocent, lluminosa i èpica.
Born to run és Bruce Springsteen, i no en va és el títol de la seva autobiografia, però en les seves lletres no predomina pas l'autoficció. Les referències a cotxes, motors, carreteres i noies que abunden en les seves cançons –i de les quals feien mofa Prefab Sprout a Cars and girls– no responen a obsessions personals –de fet, Springsteen no va aprendre a conduir fins ben entrada la vintena– sinó a codis lírics del rock'n'roll i de la societat obrera i rural on viu. I quan l'èxit del disc Born to run esgota el relat sobre la recerca del somni, perquè el somni s'ha fet realitat, Springsteen canvia el propòsit de la seva música: ja no es tracta de fugir de la "ciutat de perdedors" de Thunder road sinó d'escoltar i entendre els perdedors d'aquella terra promesa plena de somnis trencats i desesperació.
Viatge a la foscor
A partir de Darkness of the edge of town, les cançons de Springsteen funcionen com a caixa de ressonància de la classe treballadora d'uns Estats Units sumits en un procés accelerat de desindustrialització. A la seva manera, recullen el guant llançat pel punk, però, més que la ràbia, reflecteixen la frustració. “Si no es fa realitat, un somni és una mentida? O alguna cosa pitjor?”, és pregunta el narrador de The river. El viatge a la foscor culmina amb el disc Nebraska, on l'esperit de Hank Williams i Johnny Cash posseeix Springsteen, que firma murder ballads i històries inoblidables com la de Highway patrolman, que Sean Penn va seguir quasi fil per randa per escriure el guió del seu debut com a director, Estrany vincle de sang. No hi ha gaires cançons que hagin inspirat pel·lícules, però la música de Springsteen sempre ha tingut una qualitat cinematogràfica ("la porta es tanca de cop, el vestit de la Mary voleia", començava Thunder road).
El cim de Springsteen com a cronista del malestar nord-americà arriba amb Born in the USA, que és al mateix temps un dels seus triomfs com a compositor i la seva gran derrota: una denúncia amarga de la situació dels veterans del Vietnam que molts van interpretar erròniament com a triomfalista himne patriòtic, deixant-se portar pels acords majors del teclat i el ritme marcial de la bateria. S’hauria entès millor si l’hagués interpretat com a la gira de The ghost of Tom Joad, com un blues acústic, lent i nocturn. Però hauria sigut una cançó millor? No ho sembla. L’ambigüitat no sol ser el millor aliat de la cançó protesta, però sí de l’art que es mou en el fil i sobreviu al seu temps.
