Bruno Oro: "Ja no em diuen Artur Mas pel carrer"

BarcelonaBruno Oro (Barcelona, 1978) toca pràcticament totes les tecles de l'art. És actor, escriptor, músic i humorista, i ara per primera vegada interpretarà un monòleg en un cinema, la sala 9 del Bosque, a Gràcia, que s'ha habilitat perquè s'hi pugui representar teatre. Dirigit per Alejo Levis, l'intèrpret porta a escena una història còmica sobre les virtuts de perdre's pel món sense telèfons mòbils. S'estrena aquest dimecres.

És la primera vegada que actues en un cinema. Com ho portes?

— Fem que jugui a favor nostre, perquè aprofitem la pantalla per projectar-hi imatges i frases. És una sala ideal per fer-hi aquest tipus d’espectacle. És un monòleg molt senzill, directe i familiar.

L'espectacle parteix d'una anècdota que et va passar el 1999.

— Em va passar una cosa que em serveix per explicar a l'escenari les diferències respecte al 2021. Soc del 1978, d’una generació amb una altra educació, amb altres sistemes tecnològics. Ara, d’alguna manera, hem perdut aquella capacitat que teníem d’improvisar, de conèixer gent diferent, d’equivocar-nos. Vivim tan sotmesos i esclavitzats per la tecnologia que les relacions humanes han canviat. 

Com era el Bruno Oro del 1999, amb 21 anys?

— Estava acabant l’Institut del Teatre, volia ser actor. Feia un Erasmus a Londres i estava molt enyorat de casa meva perquè aleshores no hi havia mòbils ni correu electrònic. Els meus amics em trucaven un cop al mes fumats des de la plaça del Sol i ens escrivíem cartes a mà. Soc molt nostàlgic, però no soc pessimista. Hi ha coses d’ara que són estupendes. L’espectacle em serveix per fer una mica de catarsi sobre aquelles coses que hem perdut. Hauríem de poder deixar la tecnologia de banda i viatjar com ho fèiem abans. Ara costa més deixar-se anar i perdre’s.

L'humor és un dels teus trets distintius. Com t'hi relaciones?

— No me’n vull desvincular perquè m’agrada molt. Quan faig coses pròpies, m’agrada posar-hi humor, si bé també tinc ganes de fer drama. L’humor és un do. La comèdia és difícil d’ensenyar, s’hi neix. Fer plorar és més fàcil que fer riure, de manera que si saps fer riure ho has d’aprofitar.

Et costa que et prenguin seriosament?

— Em costava més quan feia el Polònia, perquè estava molt etiquetat per una marca. Ara he començat a fer productes més meus i la gent em veu amb uns altres ulls. No he fugit de la comèdia però ja no em diuen Artur Mas pel carrer.

La dependència de la tecnologia és un tema recurrent en les teves creacions. ¿Fas servir molt el mòbil?

— Tinc xarxes socials, però soc capaç de deixar el mòbil a casa i anar a sopar sense el telèfon. No estic esclavitzat. Quan surto o quan viatjo intento no portar-lo tot el dia a sobre. Encara em suposa una petita càrrega, sentir-lo a la butxaca dels pantalons. Quan me’l trec sento que estic més lliure, i així, a més, no m’arriben anuncis de les coses que he parlat en secret amb un amic o amb la meva parella.

Justament l'últim any t'has fet viral a Instagram amb alguns dels vídeos que has publicat. Com van començar?

— Durant la pandèmia estava molt avorrit. Tenia ganes de fer broma sobre el que ens estava passant, que era molt fort. Vaig començar a fer vídeos que, per primera vegada, no eren de personatge. Era el Bruno opinant sobre el que estava passant. Alguns es van viralitzar i de sobte em vaig trobar que estava en una màquina que s’havia fet massa grossa.

¿Estàs enfadat amb els polítics?

— Estic amb la ressaca que estem tots, esgotat. Tots ens hem sentit una mica manipulats per la crispació dels polítics, pels enfrontaments dels dirigents en moments importants en què necessitàvem comunió més que divergència. És una pena. S’ha fet molt malament tant a Catalunya com a Espanya. No s'ha traslladat al ciutadà una sensació de calma i de tranquil·litat. Això ha fet que ens crispéssim entre nosaltres i això m’ha fet enfadar. No m’agrada generalitzar, és cert que ningú està preparat per a un tsunami, però m’hauria agradat que des de dalt les coses es portessin amb una mica més de bon rotllo.

¿Aquest desencant amb la política et ve provocat per la pandèmia?

— El meu desencant amb la política ve de lluny. Les generacions joves no saben qui són els polítics, perquè els polítics no connecten amb la gent. Quan jo tenia 15 o 20 anys vèiem els debats de l’estat de la nació i sabíem perfectament com parlava el Pujol, el Felipe González o l’Aznar. Els imitàvem i sabíem perfectament què pensava cada un. Ara la política ha caigut en el descrèdit. És un circ.

Els vídeos d'Instagram els fas en castellà. ¿L'espectacle també?

— L’espectacle és bilingüe, majoritàriament en castellà perquè vull anar a Madrid i per tot Espanya. Assajar un espectacle tot en català i després tot en castellà vol dir assajar-lo dos cops. Seria impossible. La meitat dels meus seguidors són de fora de Catalunya. És lògic que utilitzi el castellà per arribar a més gent.

Fa unes setmanes vas publicar la teva segona novel·la, Si et cases, no em convidis (Univers). És la història d’un músic que veu com el seu amor platònic d’adolescència es casa.

— Tots hem tingut un amor platònic, ja sigui una amiga o algú que no coneixem. És un tema que m’interessava molt i que va lligat a la qüestió de si dir la veritat o no. El protagonista es troba que ha de llegir un discurs al casament de la seva millor amiga. Té dues cartes, la que vol llegir realment i la que s’esperen que llegeixi. En algun moment de la nostra vida tots ens trobem en un dilema així: ¿soc honest amb mi mateix, dic el que penso, o bé m’ho estalvio i així no fereixo l’altra persona? Ens passa a la feina, amb els pares, en relacions.

Cap on et decantes tu?

— Soc un bienqueda, sempre pateixo i penso que és millor dir una mitja veritat per no ferir l’altre. Amb el temps estic aprenent que això no és tan bo, potser, que a vegades és millor anar amb la veritat al davant. Però em costa, pateixo pel que pensaran de mi.

¿La novel·la és la teva manera de confessar-te a un amor platònic?

— Sens dubte. He tingut un amor platònic, el que passa és que no l'hi he dit mai. Tampoc li he dit que es compri el llibre, no sé si se l’ha llegit. He canviat els noms i els fets, però crec que ella s'hi pot identificar. Potser un dia me la trobaré.