L'experiència cinematogràfica de la temporada impugna el somni americà des de la mirada jueva

Quan arriba als Estats Units després d'haver sobreviscut al camp de concentració de Buchenwald, la visió que dona la benvinguda a László Tóth (Adrien Brody, en un paper en ressonància i a l'altura del d'El pianista) és la d'una Estàtua de la Llibertat capgirada i inestable. Una imatge òbvia però potentíssima que anticipa de quina manera The brutalist revisa la narrativa sobre el somni nord-americà a partir d'un angle inèdit: la del supervivent de l'Holocaust que tampoc troba als Estats Units una terra d'acollida. Rodat en VistaVision, un format panoràmic en desús des de fa dècades, i estrenat en algunes sales en 70 mm (a Catalunya, al Phenomena), el tercer llargmetratge com a director del també actor Brady Corbet entronca amb una tradició en què també s'inscriuen Paul Thomas Anderson o James Gray, cineastes actuals que prenen el relleu al Nou Hollywood (a films com La porta del cel de Michael Cimino) a l'hora de celebrar una concepció d'aires clàssics, ambiciosa i èpica del cinema per construir relats sobre la naturalesa depredadora i violenta del país.

Perquè a The brutalist, l'escala de la imatge no és un mer capritx estètic. Al cap i a la fi, som davant de l'epopeia d'un arquitecte amb un bagatge traumàtic que va redefinint al llarg de la pel·lícula la seva relació amb el paisatge en què intenta integrar-se. Un procés que es concreta en el projecte monumental que un capitalista multimilionari (Guy Pearce) li encomana a Tóth, i que suposaria la cristal·lització del somni nord-americà: un encàrrec que reconeix el seu geni artístic i avantguardista i li proporciona els mitjans per expressar-lo en tota la seva grandiositat.

Dividida en dues parts, la primera ofereix una experiència cinematogràfica d'aquelles que pensàvem que ja no podríem gaudir mai més en una sala. El segon segment arrenca amb una gloriosa visita a les pedreres de marbre de Carrara i culmina amb una escena xocant que subratlla en excés un discurs que ja s'entenia des del subtext. L'epíleg afegeix una ambigüitat més innecessària que incòmoda a un film que retrata l'experiència jueva als Estats Units com gairebé cap altra pel·lícula havia gosat fer fins ara. Som davant d'una justificació del discurs sionista o d'una exposició de com certes postures contemporànies s'apropien el dolor dels seus ancestres en els seus discursos sobre Israel?