Éric Vuillard, autor de 'La tristesa de la terra': "Buffalo Bill consolida la imatge falsa de la colonització d'Amèrica"

BarcelonaA l’escriptor francès Éric Vuillard (Lió, 1968) li agrada fixar-se en els detalls, mirar la història des d’una altra perspectiva. Va guanyar el Goncourt amb L’ordre del dia (Edicions 62 / Tusquets), que va tenir un gran èxit de lectors i on explica a través de converses (no fictícies) i fotografies poc conegudes el que va passar just abans de l’Anschluss, l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi. A14 de juliol (Edicions 62 / Tusquets) donava veu als insurrectes que van prendre la Bastilla. Tristesa de la terra (Edicions 62), que va rebre el Joseph-Kessel, va ser escrita abans que L'ordre del dia i 14 de juliol però fins ara no s'ha publicat en català amb la traducció de Jordi Martín Lloret. En cap dels tres llibres Vuillard no amaga que aporta el seu punt de vista. El protagonista de Tristesa de la terra és Buffalo Bill i el seu espectacle Wild West Show, que va recórrer el món i que disposava d'indis supervivents que havien vist com massacraven la seva família. A través d'aquest espectacle de masses –el van arribar a veure setanta milions d'espectadors entre l'última dècada del segle XIX i les dues primeres del segle XX– Buffalo Bill va fixar en la memòria col·lectiva un mite que amagava l'horror de les matances i l'espoli de les terres dels indis.

Vostè escriu sovint sobre com alguns manipulen el relat històric i a d’altres, en canvi, mai no se’ls dona veu per explicar res. ¿Van ser els indis les primeres víctimes de la propaganda massiva?

— The Wild West Show, dirigit per Buffalo Bill, és l’avantpassat de l’entreteniment massiu. El van arribar a veure setanta milions d’espectadors. El punt culminant de l’espectacle era una posada en escena del que es va batejar com les Guerres Índies que, en realitat, van ser una llarga sèrie de massacres contra els indis. Buffalo Bill va contractar amb supervivents d’aquests esdeveniments històrics, va explicar els fets de manera èpica i va atorgar als colons el paper d’herois intrèpids i valents. Aquest espectacle, que va recórrer el món, és l’origen del western i de la llegenda de la conquesta de l’Oest. Al Canadà, fa poc, es va descobrir una fossa comuna prop d’un internat on suposadament s’havien educat infants indis durant dècades. Més tard es va saber que 150.000 infants havien estat separats de la família. Els exinternats van denunciar els maltractaments, l’assetjament, les tortures, les violacions... Tot el que va passar en aquell internat va ser silenciat, amagat darrere els mites colonials. Va ser necessari descobrir la fossa perquè se’n parlés obertament. Els indis tenen mala sort: la seva història és anterior a la conquesta de l’Oest, l’estat nord-americà prefereix oblidar-la, i són pobres. No és que la història estigui manipulada, és que la van escriure els vencedors, és una plusvàlua de la victòria. 

Per què The Wild West Show va fascinar tant els nord-americans i els europeus?

— Buffalo Bill és un pioner de la propaganda. Explica als nord-americans la història que volen sentir, fabrica una nova memòria dalt de l’escenari. El paper de Buffalo Bill en la història és essencial. En lloc de relatar els crims comesos, la massacre i erradicació d’un poble, inventa una història heroica i la propaga. Fins i tot en les pel·lícules de John Ford els indis els interpreten italians i grecs. Actualment sabem que als westerns, quan els indis parlen, els subtítols no coincideixen amb el que estan dient. 

Des de la literatura, ha recordat diferents episodis històrics. En aquest llibre recorda la matança de Woundad Knee. ¿Els indis no van poder desafiar una estructura de poder que mentia sobre la seva història?

— No ho podien fer. Gerónimo va haver de demanar permís al president dels Estats Units per poder publicar les seves memòries. Presoner de guerra i deportat lluny d’Arizona, va acabar els seus dies cultivant síndries. Tot i així, és un testimoni excepcional, un dels pocs que temin. Toro Assegut, en mans de Buffalo Bill i el seu espectacle, es va convertir en un animal salvatge. El fet que el vencedor de la batalla de Little Big Horn es veiés obligat a convertir-se en una paròdia diu molt de les possibilitats que tenien els indis d’explicar la seva pròpia història. Els van obligar a ser còmplices d’una història falsa i falsificada. Treballar per al Wild West Show potser era l’única manera de sobreviure. Toro Assegut va ser assassinat poc després de deixar l’espectacle. 

¿Actualment hi ha més recursos per desafiar aquestes estructures de poder i tenir diferents veus?

— Montesquieu ens va ensenyar que el poder, a través de la concentració, té una tendència natural a abusar de les seves prerrogatives. Aquesta és la lliçó més bàsica de la Il·lustració. Actualment, la indústria, la distribució massiva, els mitjans de comunicació estan en mans de molt pocs, la qual cosa no és gaire bon senyal. I després hi ha la producció de coneixement, que també pertany de facto a un petit grup, que es considera l’únic capaç d’escriure, d’informar, de pensar. Res de tot això ajuda a tenir una informació justa.

Al llibre diu que l’espectacle de Buffalo Bill és cartró-pedra. ¿Definiria així l’espectacle de masses?

— No és un llibre contra l’entreteniment. Estic totalment d’acord amb Blaise Pascal: “Un rei sense entreteniment és un home ple de misèria”. És més, no estic gens d’acord amb la distinció que els intel·lectuals sovint fan massa ràpidament entre entreteniment culte i, en resum, burgès, i entreteniment popular i ignorant. Esclar que també soc conscient que hi ha un component repetitiu, la propaganda estandarditzada de la cultura de masses, però crec que, més enllà de qualsevol marc, hi ha un marge de reinterpretació, una possibilitat de crear el propi discurs dins de la pròpia propaganda. Wild West Show és una altra cosa. Aconsegueix un grau de massificació sense precedents, que ofega els altres discursos. L’espectacle de Buffalo Bill, els seus valors, les seves figures, les seves històries, es converteixen en el nostre teló de fons. És l’escenari on es formen els nostres judicis. Va més enllà de l’escenari i envaeix tot l’àmbit de la representació, colonitza la història, el cine, l’educació, la política. Buffalo Bill va fixar la imatge falsa i grollerament infidel de la colonització d’Amèrica.

Afirma que la destrucció d’un poble sempre es fa per etapes. L’espectacle de Buffalo Bill ¿va ser l’última etapa de la història dels indis?

— Va ser un gran pas, es va tapar la història amb una faula, i la faula té la pell dura. Una de les funcions de la literatura és desintoxicar-nos de les faules, deslliurar-nos de suposicions enganyoses. 

 En un altre moment del llibre escriu que les fosses comunes són les tombes de la humanitat. Què ens expliquen?

— Ens recorden, com va escriure Ramon Llull, que tots som germans. I també que un conflicte, una guerra, només pot acabar quan les restes dels vençuts són identificades i retornades a la família. És una exigència universal que ja surt a l’Antic Testament o a la Ilíada. 

¿Buffalo Bill va acabar sent també víctima de la falsificació de la història? 

— Aquests dies a França s’emet un documental sobre el nostre ex primer ministre, Edouard Philippe. El veiem durant anys, en la intimitat del seu despatx, abans de les reunions..., i de tot plegat emana una terrible impressió de futilitat, com si ser primer ministre s’hagués convertit en una cosa intranscendent, com si tot plegat, en el fons, no fos res. A més, quan surt a defensar el seu candidat per les primàries presidencials té aquesta meravellosa frase: “D’acord, anem a fer el pallasso per un dia”. La vida de Buffalo Bill és una mica el mateix: no és una víctima, és una altra cosa. A força d’inventar-se un paper, de mentir-se, es converteix en un ventríloc; com molts polítics que repeteixen al llarg del dia les mateixes frases, acaba sent algú buit, absent, disfressat. Ho podem endevinar en les fotografies: com en les dels primers ministres, pots treure'n l’home, William Cody, el pots esborrar i a la fotografia encara hi serà: el bigoti, la perilla, el barret vaquer i el vestit de serrells.