Buscant la cançó d’amor perfecta

BarcelonaLa cançó d’amor és gairebé tan antiga com l’amor i la pena. Ja és esplendorosa a l’Antic Testament: “Els mars profunds no podran apagar l’amor, / ni ofegar-lo les fonts dels oceans. / I si algú oferia tots els béns de casa seva a canvi de l’amor, / només obtindria menyspreu”, pregona el Càntic dels Càntics. 23 segles després, Rosalía expressa el mateix a Juro que. Res no podrà amb la força dels amants. "Si em fas triar entre tu i la riquesa, em quedo amb tu", que cantaven Los Chunguitos. Buscar la cançó d’amor perfecta és entendre que gairebé tot ja és entre els fruits saborosos del Càntic dels Càntics: la joia, el desig, l’anhel, el neguit, la carnalitat, l’èxtasi i un reguitzell de jocs metafòrics que viatgen a través dels segles, dels trobadors al lied i fins ara mateix, quan Bad Gyal, perfumada d’oli de coco, lloa el vigor de l’amant.

Bíblic de mena és Nick Cave, que el 1999 va fer a Londres una conferència titulada La vida secreta de la cançó d’amor, que es pot llegir al llibre Nick Cave. Letras. Obra lírica completa 1978-2019, publicat per Libros del Kultrum amb traducció al castellà de Miquel Izquierdo. “La cançó d’amor és l’udol al buit que clama al cel amor i consol [...] És la materialització dels nostres esforços inútils per esdevenir divinitats, per enlairar-nos per damunt de la banalitat”, diu Cave. Sempre disposat a esperar la ferida, l’australià conclou que “la cançó d’amor és, per definició, la cançó de la tristesa, l’autèntic so de la pena”. Prou que ho saben els admiradors de Juan Gabriel, Amália Rodrigues, Jacques Brel i Joy Division. Afortunadament, a l’amor també el canten abans que marxi; així l’han celebrat Marvin Gaye, Ferran Palau i Estopa, i Aretha Franklin, Maria del Mar Bonet i Maria Arnal & Marcel Bages. En la tristesa i en la alegria, quin és el secret de la cançó? Ho hem demanat a una desena de músics, i cadascú ho il·lustra recomanant una cançó. [Podeu escolar totes les cançons d'aquest reportatge en la llista de reproducció que trobareu al final del text]

David Carabén (Mishima)

Recomana 'Walk on by', de Burt Bacharach i Hal David, en la versió interpretada per Dionne Warwick

Diu David Carabén que perquè li agradi una cançó d’amor, abans de res li ha d’agradar com a cançó. “No crec que ningú es plantegi mai seriosament escriure una cançó d’amor. Et proposes escriure una gran cançó d’un aspecte qualsevol de la vida que et sembla prou interessant, o divertit, o digne de ser cantat, i llavors, mentre t’hi baralles, potser, només potser, te n’adones que parla d’amor”, assegura el líder de Mishima. Per a ell, que ha remenat l’amor en peces d’autoria pròpia i en adaptacions de gegants com Auden, Rilke i Brassens, el secret és que "la cançó faci que sospitis que, si l’escotes més vegades, a part d’obtenir molt de plaer, hi descobriràs alguna gran veritat que guarda a dins i que fins aleshores tothom t’escamotejava”. Justament és el que fa la cançó que recomana: Walk on by, de Burt Bacharach i Hal David, interpretada per Dionne Warwick.

Judit Neddermann

Recomana 'Lucía', de Joan Manuel Serrat

“Sincera i rodona. Que em faci connectar amb l’amor que hagi pogut sentir”, diu Judit Neddermann sobre com ha de ser una cançó d’amor. I en recomana Lucía, una d’aquelles paraules d’amor de Joan Manuel Serrat amb noms de dona, com Helena i Penélope. Lucía és un dels cims de Mediterráneo, el disc amb altres fruits amorosos de melodia inspirada com La mujer que yo quiero. Com a compositora, per a Neddermann “és important saber transmetre l’amor sense caure en tòpic”, i, si hi cau, “el repte és acceptar” que ho està “sentint així”. “L’amor m’inspira molt a l’hora de crear”, diu l’autora d’Els ocells.

Guillem Gisbert (Manel)

Recomana 'Grand Canyon’, de The Magnetic Fields

El cantant i compositor principal de Manel considera que hi ha “poca cançó d’amor pura, d’expressió de sentiments amorosos, correspostos o no”. “Normalment és un gènere híbrid, de capes, que té com a mínim dos vectors principals impulsant el text: l’amor o l’absència de l’amor, que actua com a mcguffin desestabilitzador. A partir d’aquí –continua Gisbert–, apareix la venjança, la nostàlgia, la força per desenterrar-se, la incapacitat per il·lusionar-se amb el futur… hi ha camp per córrer”. Ell mateix n’és un bon exemple, per la manera com ha regirat les estances menys visitades de l’amor a cançons com Benvolgut i Amb un ram de clamídies. Té tot el sentit que la seva recomanació sigui Grand Canyon de The Magnetic Fields: "És una cançó d’amor, però també sobre la dificultat d’acceptar els canvis. Fa anys que l’escolto i no me’n canso, però també la trio perquè el disc on és, 69 love songs, em va servir durant molt de temps com a Bíblia de la cançó d’amor”, diu.

Maria del Mar Bonet

Recomana 'Pienso mesa y digo silla', de Juan Valderrama a partir d'un poema de Gloria Fuertes

"La veritat", aquest és l’ingredient fonamental d’una bona cançó d’amor segons Maria del Mar Bonet. “Ha de ser sentida. Normalment els poetes i els compositors no escrivim cançons d’amor perquè sí. Les que es fan perquè sí són les comercials, les que banalitzen l’amor”, diu. Aquesta veritat és la que vol transmetre quan canta, tant si la composició és pròpia com aliena. “A l’hora d’interpretar busco ficar-m’hi dintre, la faig meva. Per exemple, amb Jim, en l’adaptació que en va fer el Quico Pi de la Serra, tan bona com l’original, m’hi vaig sentir molt jo mateixa. Les cançons les fas teves, fas que el que cantes t’estigui passant a tu”, explica. Veritat i originalitat hi troba a Pienso mesa y digo silla, un poema de Gloria Fuertes amb música de Luis Pastor cantat per Juan Valderrama i inclòs al disc Mujeres de carne y verso. “Gloria Fuertes era una poeta molt bona i original, a qui la televisió va posar en un lloc que no era el seu i amb còmics que en feien burla”, diu Bonet.

Roger Mas

Recomana 'La canzone di Marinella’, de Fabrizio de Andrè amb Mina

“Ha de semblar de veritat, perquè la majoria de cançons que agraden són d’amor, i la majoria que se’n fan ho són també, i la majoria menteixen”, diu Roger Mas tocant el moll de l’os. Per al cantautor de Solsona, cal “saber dir allò que a tothom li ha passat i tothom coneix d’una manera que et soni nova i que faci renovar el propi sentiment o record en el públic, que la imatge que li vingui al cap al públic sigui el seu, d’amor”. La seva recomanació és una meravella: La canzone di Marinella, de Fabrizio de Andrè, “en la versió cantada a duet amb Mina”. “Quan De Andrè tenia 15 anys el va colpir la terrible notícia d’una noia joveníssima que s’havia trobat fent de prostituta i que va ser assassinada a trets i llançada al riu. Amb aquesta cançó, va voler donar-li un nou final a la seva vida: relliscaria, qui sap com, al riu, igualment, però hauria conegut un amor dolç i hagués pogut tenir una història bonica”. [Podeu escoltar-la en aquest enllaç de YouTube, perquè a Spotify no hi ha la versió de Fabrizio de Andrè i Mina a duo]

Queralt Lahoz

Recomana 'Nada más', de Sra. Tomasa

Queralt Lahoz, passió i poder de Santa Coloma de Gramenet, canta Como puñalá mirant als ulls. No és estrany, doncs, que a una cançó d’amor li demani “sinceritat”, com la de la poètica clara i directa de Nada más, del grup Sra. Tomasa. "Perquè m’agradi ha de ser sincera i la melodia ha de saber acompanyar la lletra", diu abans d’alertar que "hi ha un límit entre una cançó d’amor i una d’embafadora que explica el que totes les cançons ja han explicat". Lahoz és partidària de “no explicar l’amor de forma comuna”. “Escric sobre altres formes d’amor, que no la de l’amor en parella: l’amor a les meves i als meus, l’amor a les coses i situacions que m’envolten”, explica.

Lildami

Recomana 'Gimme love’, de Joji

L’amor no discrimina estils musicals i s’escampa també entre el trap. Per exemple, el tema Nach, de Lildami (amb Emotional Goku i Sr. Chen), és un seguit de versos sobre el que algú seria capaç de fer per amor i/o per acabar enllitat, com ara aprendre de memòria els discos de Marea o Txarango. "Una cançó d’amor ha de parlar-me de tu a tu, de coses que jo hagi viscut o les pugui fer meves”, diu el terrassenc Lildami. I aquest és precisament el repte a l’hora d’escriure’n una: que "la gent s'hi senti identificada i pugui fer-se-la seva". Ell últimament s’identifica amb Gimme love, del japonès Joji.

Maria Jaume

Recomana 'Real death', de Mount Eerie

Hi ha l’amor, en les petites coses. Així s’estima Maria Jaume les cançons d’amor. "Amb elements identificables amb els quals puguis empatitzar i connectar-hi fàcilment", diu la cantautora mallorquina. Ella mateixa segueix aquest camí en cançons com Terra banyada, mirant de transmetre “frescor sense caure en històries que ja ens sabem de memòria”. També valora la personalitat i la veritat, encara que sigui tan devastadora com la de Real death, de Mount Eerie: el nord-americà Phil Elverum va compondre aquesta cançó, com les altres del disc A crow looked at me, arran de la mort de la seva esposa, la dibuixant i músic canadenca Geneviève Castrée. La manera com diu el vers final, “I love you”, és tota ella la cançó d’amor definitiva.

Lluís Gavaldà (Els Pets)

Recomana 'Alison', d’Elvis Costello

“Una cançó d’amor ha de ser com la mateixa sensació d’estar enamorat; és a dir, absolutament contradictòria –diu Lluís Gavaldà–. Ha de ser exhilarant i frustrant, enlluernadora i fosca, irracional i real al mateix temps. I sobretot ha de fugir del simplisme, els eslògans de Mr. Wonderful i l’ensucrament embafador disfressat de romanticisme mal entès”. El cantant d’Els Pets, un talent capaç de sintetitzar les edats de l’amor en una cançó com Agost, fuig també de "l’infantilisme emocional de l’enamorat" i del discurs "has de ser meva únicament perquè et necessito" que sovinteja en el cançoner romàntic. "No se m’acut un motiu més evident per fugir d’una relació sentimental que adonar-me del fet que el meu pretendent és incapaç de funcionar autònomament sense la meva presència", conclou Gavaldà, la cançó d’amor preferida del qual és Alison, d’Elvis Costello: “En poc més de tres minuts hi trobes tot l’espectre emocional d’un enamorament. És tendre, cruel, planyívola, irònica, gelosa, sentida, victimista i meravellosament real”.

Bittah (Tribade)

Recomana 'Nòmada', d'Adala

Ni amor engabiat, ni cançons engabiades en tòpics. Així defensa la cançó d’amor Bitta, del grup Tribade. "Es pot escriure i cantar a l’amor des de molts llocs i no únicament des del desig heteronormatiu i romàntic, que, per cert, està molt lligat a les cursilades musicals”, diu. Per això recomana Nòmada, d’Adala (l’alies del barceloní Guillem Simó), un tema d’aire jamaicà que “parla d’un paradigma relacional diferent”. Bittah, que lamenta que les cançons que més s’escoltin siguin “les de desamor”, explica que “l’amor és un procés, en part molt químic, que una de les coses que et fa sentir és que el que t’està passant és únic”: “El gran repte, doncs, és que el que estiguis escrivint soni únic, diferent, amb paraules mai dites”.

Miqui Puig

Recomana 'Kitipun', de Juan Luis Guerra

“La sinceritat és el requisit únic que demano a una cançó d’amor; de vegades si és ensucrada ja em serveix, però si no és sincera i és massa impostada no me la crec”, assegura Miqui Puig. A l’hora de fer-les, la clau és "no voler fer-les". "Les cançons d’amor (o desamor, el llindar és fi com una navalla esmolada) venen; les millors surten de la necessitat, del neguit a l'estómac; així han sortit i espero que surtin en el futur les millors cançons d’amor. De fet, escoltant les noves generacions que fan trap i reggaeton... tots fan cançons d’amor, i l’esperança segueix intacta”. La seva recomanació és Kitipun, de Juan Luis Guerra, “un mestre en aquest art que l’any passat va regalar-nos aquesta cançó senzilla amb lletra i ritmes contemporanis”.