C. Tangana: “Per a mi és dur veure'm al documental”

Sant Sebastià“És el concert més important de la meva puta vida”, deia el 5 de març del 2022 Antón Álvarez, C. Tangana per a la música, unes hores abans de presentar en viu a Madrid l'aclamat disc El madrileño. L'actuació va ser rebuda amb elogis entusiastes que parlaven d'un abans i un després en la música en viu a Espanya. I, tanmateix, el documental Esta ambición desmedida, que s'ha presentat a Sant Sebastià aquest dijous, i que arribarà als cinemes el 26 d'octubre, mostra el contraplà de l'èxit i les lloances hiperbòliques: un ambient fúnebre al camerino de C. Tangana després de l'actuació de Madrid i la gran decepció del cantant, que qualifica de “desastre” el concert. La sensació de fracàs s'accentua pel desgavell econòmic que envolta la gira: amb una legió de convidats i una petita orquestra a l'escenari, el pressupost es va disparar i, tot i “facturar més que mai la vida”, Álvarez assegura al documental que no guanyarà “res” amb la gira i que fins i tot perdrà “entre mig milió d'euros i un milió”.

“Esta gira es una ruina és un dels títols que vam valorar per al documental”, reconeix Santos Bacana, un dels tres directors d'un documental que també firmen Cris Trenas i Rogelio González, les altres potes de la productora Little Spain. Esta ambición desmedida no és un relat sobre l'èxit d'una gira triomfal, sinó una història de frustració i inseguretat, amb discussions crispades entre el cantant i el seu equip i maldecaps constants per tirar endavant els concerts.

“La idea inicial era fer un documental sobre el procés creatiu del Pucho [sobrenom familiar d'Álvarez], i acompanyar-lo en un viatge a Cuba per gravar amb Eliades Ochoa i Omara Portuondo a l'estil de Buena Vista Social Club,però al final el referent va ser Perduts a la Manxa”, diu Bacana citant el documental sobre el projecte fracassat de Terry Gilliam per adaptar Don Quixot amb Johnny Depp. “Allà també hi ha una col·lisió entre les aspiracions creatives i la realitat econòmica, i un líder creatiu que acaba creient-se Don Quixot”, apunta Trenas. El documental sobre la gira, de fet, sorgeix de la productora dels concerts com a intent de frenar la sagnia econòmica: “Es va plantejar com un producte fàcil, ràpid i rendible, però la nostra ambició creativa també va sortir de mare i vam decidir fer una altra cosa –explica Bacana–. Així que, en lloc de compensar la ruïna de la gira, també ens vam arruïnar nosaltres”.

C. Tangana obre la seva intimitat

Esta ambición desmedida s'endinsa en la intimitat d'Álvarez fins al punt que inclou escenes al llit amb la seva parella i un sopar amb amics ple de parlaments emocionats i llàgrimes, però també discussions amargues amb el seu mànager i crits de desesperació. El cantant assegura que, “desgraciadament”, és “com es veu al documental, un obsés del control”, i que sempre que apareix en pantalla té ganes “d'enterrar el cap”. “Per a mi és dur veure'm a la pel·lícula –reconeix Álvarez–. Honestament, m'hauria agradat un documental diferent. Però jo vaig posar la meva vida en les seves mans perquè els estimo i hi confio, no li hauria permès fer això a ningú més en el món. Si Sorrentino em diu que salti a corda, jo salto, però no li hauria deixat gravar tot això”.

Al llarg del documental es veu com el desgast de la gira es va cobrant un preu en el músic, cada vegada més reticent a mantenir el personatge de Tangana i la seva meteòrica carrera musical. De fet, tant Álvarez com la seva mare afirmen que el seu futur professional apunta més cap al cinema que la música. I aquest dijous ell ho ha confirmat a Sant Sebastià. “Tinc l'ambició de fer cinema i estic treballant en una pel·lícula. No tinc ni idea de quina mena de director vull ser, però tampoc tenia ni idea de quin disc seria El madrileño”.

Álvarez està escrivint un guió i té un projecte de sèrie, però la seva primera pel·lícula, en la qual ja fa més d'un any que treballa, és un documental sobre un dels músics de la gira Sin cantar ni afinar: el guitarrista flamenc Yerai Cortés. “És el meu artista favorit del món ara mateix, i el documental parlarà de qui és ell com a artista”, explica Álvarez. La música, mentrestant, queda aparcada. “Honestament, no sé què faré amb la música –admet–. I m'agrada estar en aquest punt. Però segurament acabaré traient discos, és una pulsió natural en mi i ho he fet tota la vida. El que passa és que no sento la necessitat d'entrar en la roda de treure cançons constantment. I sí que em pica el cuc d'anar a l'estudi, en tinc moltes ganes, però no ho faré la setmana que ve”. Necessitat no en té: Álvarez reconeix que, finalment, no es va arruïnar amb la gira. “Ara, han sigut dos anys de treball en què hauria pogut guanyar molts diners i comprar-me un pis i, en canvi... Però tot i que la gent es pensi una altra cosa, jo ho faig tot per la passió, i en aquest sentit ha pagat la pena”.