Ca n'Oleo: la casa dels O'Leary

PalmaQuins vincles hi pot haver entre les nostres illes i la llunyana Irlanda? Idò molts més dels que podríem suposar. Si fa més de dos segles l’erudit Joan Ramis i Ramis va atribuir un origen celta als nostres talaiots, la que avui és la seu del departament de Cultura del Govern balear, Ca n’Oleo, a Palma, era la llar d’una família originàriament anomenada O’Leary, d’evidents arrels irlandeses. Recordam aquesta relació quan és a punt de celebrar-se, dia 17, la festa de Sant Patrici, patró d’aquella terra.

Al seu estudi Antigüedades célticas de la isla de Menorca (1818), el primer llibre de prehistòria que es va publicar a l’Estat, l’il·lustrat Joan Ramis i Ramis tractava d’esbrinar, amb els mitjans limitats de l’època, quin era el poble que havia aixecat els imponents talaiots, taules i navetes. I advertia “que els celtes de França, de les Illes Britàniques i d’altres paratges d’Europa fabricaren diversos edificis semblants”. Ja abans, el militar John Armstrong, destinat a Menorca durant la dominació britànica, “no dubtava a atribuir als celtes” aquells monuments, com assenyala l’historiador Miquel À. Casasnovas.

Ramis identifica els talaiots amb els cairns, ‘carn’ en irlandès, les construccions megalítiques dels celtes, i explica el paper essencial que en aquestes construccions, i els seus ritus, hi haurien jugat els seus sacerdots, els druides –sí, com el d’Astèrix. I, fins i tot, els sacrificis que, suposadament, haurien dut a terme. La naveta dels Tudons també la qualifica com a cèltica i “amb molt de fonament, per la seva construcció de pedres molt grosses, i sense cap ciment”. Per descomptat, de les ‘taules’ afegeix que “no és menys cert que aquests monuments són igualment cèltics”.

Suposant que la nostra prehistòria presentàs una connexió cèltica, que és molt suposar, aquestes gents varen desaparèixer de la nostra trajectòria al llarg de segles. El medievalista Guillem Morro recull viatges dels mallorquins cap a les Illes Britàniques ja el 1281, però els casos que cita corresponen als ports anglesos. Tampoc el doctor en Història Onofre Vaquer no registra irlandesos entre els immigrants a Mallorca els segles XV i XVI.

Amb la reina Elisabet I, al segle XVI, es va consolidar el domini dels britànics sobre la seva illa veïna, i amb la dictadura d’Oliver Cromwell, el XVII, es va produir l’emigració d’anglesos, protestants, cap a Irlanda, fins al punt que els irlandesos, catòlics, es convertirien en ciutadans de segona al seu país. Aquest va ser l’origen de tot el que va venir després, amb una illa actualment dividida: tres quartes parts que formen l’Eire republicà, membre de la Unió Europea, i un quart, l’Ulster, que pertany al Regne Unit. Això passa actualment amb les complicacions derivades del Brexit que veiem aquests dies a les notícies.

Els irlandesos que ens governaren

La persecució als catòlics irlandesos va originar la immigració d’una part d’ells cap a la catòlica Espanya. Aquest és el cas, segons narra l’historiador Tomeu Caimari, de Patricio Laules y Briaen, nascut a Kilkenny el 1676 i mort a Palma el 1739, que va ser enterrat a la Seu. Fill del batle de Dublín, els béns de la família li foren confiscats per donar suport als Stuart destronats, i va passar a França i després a Espanya, seguint la carrera de les armes.

Segons Caimari, Laules es va fer càrrec d’organitzar la guàrdia personal del primer Borbó, Felip V, per la qual cosa “va adquirir familiaritat amb els reis d’Espanya i la princesa dels Ursinos”, dona d’enorme influència a la Cort. Fou encarregat de negocis a Londres i París i enviat secret a Suècia i a Rússia, “on es va entrevistar a Sant Petersburg amb el tsar Pere I”. Una vida de novel·la, vaja.

El 1725, afegeix Caimari, va prendre possessió com a capità general de Mallorca i Eivissa i governador de la plaça de Palma, càrrecs als qual afegí, el 1726, el de president de la Reial Audiència, l’equivalent d’un virrei. Però la seva salut no era gaire bona. Va haver de renunciar a l’ambaixada a la Haia per un atac d’apoplexia. Se’l va autoritzar a deixar Mallorca uns mesos, per prendre banys curatius a França, però en tornar a l’illa un segon atac va posar fi a la seva vida.

Curiosament, cap a aquests mateixos anys un altre territori balear, Menorca, aleshores sota domini britànic, era governat per un altre irlandès: Richard Kane (1662-1736), de qui assenyala l’historiador militar Francisco Fornals que va canviar el seu llinatge originari, O’Kahan. Era, a diferència de Laules, “un fervent protestant” de l’Ulster i partidari de Guillem d’Orange, la victòria del qual sobre els catòlics irlandesos continuen commemorant els unionistes cada any, amb una desfilada.

Kane, segons assenyala l’investigador Josep Maria Quintana, havia presenciat “l’aplicació de les ‘lleis penals’ contra el catòlics de l’Ulster” i, en ser designat tinent governador de Menorca, quan ja rondava els 50 anys, “mostrava poques simpaties” cap als fidels a Roma, que eren la pràctica totalitat dels menorquins. El governador va mantenir un torcebraç amb el clergat menorquí, fins que, en els seus darrers anys de govern, “la coexistència amb l’Església catòlica va ser més aviat pacífica”. Curiosament, avui un tram del camí d’en Kane es connecta amb un camí de Ferreries que porta el nom de Sant Patrici.

Entre les famílies d’irlandesos que el segle XVIII varen haver de fugir del seu país –recull el lingüista Gabriel Bibiloni–, hi figuren els O’Leary, que s’instal·laren a Menorca. Modificaren també el seu llinatge, en el seu cas per Oleo. El metge Francesc Oleo Carrió (1779-1838) “s’establí a Mallorca i hi fundà la seva casa pairal”, Ca n’Oleo, al carrer de l’Almudaina de Palma. Avui és propietat de la Universitat de les Illes Balears i seu dels serveis de Cultura del Govern de les Illes Balears.

L’historiador de la Ciència Francesc Bujosa destaca Francesc Oleo, nascut a Ciutadella el 1779 i mort a Palma el 1838, com una personalitat ben contactada amb els seus col·legues de fora de les Illes: “Aquestes relacions li varen permetre, l’any 1801, fer arribar des de Barcelona a Mallorca, per primera vegada”, la vacuna contra la verola, “que fou ràpidament utilitzada”.

Amb uns “sòlids coneixements de física, matemàtiques i química”, a banda de medicina, segons Bujosa, Oleo-O’Leary va ser a Mallorca catedràtic de Matemàtiques i primer president de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia. Era, a més, un liberal convençut: va ser un dels signants d’un manifest de mallorquins “de felicitació a les Corts” que aprovaren el 1812 la Constitució de Cadis. Dos segles després d’haver mort, el Govern autonòmic li va concedir el premi Ramon Llull, òbviament a títol pòstum, “per la seva contribució a erradicar les epidèmies del 1820 i 1821”.

Els descendents dels reis d’Irlanda

Bibiloni recull també la presència a Mallorca dels O’Neille, descendents de l’oficial espanyol d’origen irlandès Juan O’Neille Valera, “destinat a Mallorca el 1805 com a segona autoritat militar”. Segons l’historiador Miquel Ferrer Flórez, en esclatar la Guerra del Francès el 1808, “el poble manifestà, mitjançant pasquins, la seva oposició” cap a O’Neille, que era membre de la Junta Suprema de Mallorca; el mateix que el seu germà Félix, aquest “com a representant de l’esquadra espanyola ancorada a Maó”.

Juan O’Neille va arrelar a Mallorca, amb casa al carrer de les Caputxines de Palma. El seu net, del mateix nom, Joan O’Neille Rossinyol (1828-1907), va ser un destacat paisatgista i autor del Tratado del paisaje. A més, com recullen els historiadors de l’art Catalina Cantarellas i Bernat Bennàsar, també va ser poeta, autor teatral, regidor de l’Ajuntament de Palma –membre del “sector ultraconservador del partit moderat”– i director del llavors diari carlí La Almudaina, si bé només tres mesos.

Però els O’Neille no foren, tan sols, personatges il·lustres. Segons el seu biògraf Joaquín Arteta, eren “descendents per línia directa dels antics reis d’Irlanda”, si bé s’ha d’aclarir que els caps dels clans de l`illa feien servir el títol de rei, sense gaires miraments. Explica Ferrer que “els O’Neill de Mallorca es mogueren des del 1922 per intentar reclamar els drets que segons ells tenien al tron d’Irlanda”.

Aquesta era una reclamació complicada, i més quan aquell mateix any de 1922 havia estat proclamat l’Estat Lliure d’Irlanda, primera passa cap a la independència. Així que els O’Neille mallorquins –narra Ferrer– es varen centrar a reclamar almenys “la fortuna de Felix O’Neille i O’Brien, mort al voltant de 1860, que l’estat anglès havia incorporat a l’erari públic per manca de manifestació d’hereus”. “Tot i amb això”, afegeix Ferrer, “la cosa es dilueix dins el temps”.

Bibiloni afegeix una tercera família, els O’Ryan, “cognom introduït a Mallorca en el segle XVIII” per Juan O’Ryan, “metge destinat a l’illa”. El seu net Gabriel O’Ryan i Flor, apunta Ferrer, va ser governador militar i polític de l’Havana, aleshores sota domini espanyol. El nebot d’aquest, Joan, també militar, va ser un entusiasta liberal: el 1808 “intervingué en avalots”: va entrar a l’ajuntament actual, en va despenjar quadres de l’odiat ministre Gaietà Soler i va penjar “un dels quadres a un ase perquè l’arrossegui davant la gent”. El 1810, aconseguí la formació d’una milícia urbana i “va amenaçar amb avalots si no es concedia”. El 1817, en tornar l’absolutisme, “fou empresonat al castell de Bellver”. Sembla talment com si la sang calenta, que s’atribueix als irlandesos, no s’hagués amansat a l’Illa de la Calma.