El CaixaForum revela la cara oculta del Somni Americà

El Somni Americà havia de portar “una vida millor, més rica i plena per a totes les persones”, com va dir l’historiador James Truslow Adams als anys 30. També havia de donar “una oportunitat per a tothom segons la seva habilitat o la seva feina, independentment de la seva classe social o les circumstàncies" de les quals provingués. Els ideals es mantenen purs damunt el paper, però quan topen amb la realitat sorgeixen les problemàtiques racials, econòmiques i socials i els artistes són moltes vegades els que se’n fan ressò amb les seves obres, com es pot veure a la nova exposició del CaixaForum de Barcelona, El Somni Americà. Del pop a l’actualitat. Andy Warhol va fer nombrosos retrats de Jackie Kennedy desolada després de l’assassinat del president JFK i va començar a fer gravats d’una imatge d'una cadira elèctrica el 1963, l’any de l’última execució a Nova York. Catherine Daunt és conservadora del British Museum, d’on provenen la majoria de les 219 obres exposades, i ha comissariat la mostra del CaixaForum juntament amb Stephen Coppel. La comissària explica que Andy Warhol va fer obres amb “temàtiques fosques i desoladores” fent servir fotografies extretes dels diaris, però els colors “brillants” distancien el públic del xoc que provoquen. 

El British Museum té una col·lecció de gravats enorme, formada per dos milions de peces, i alguns dels que es poden veure al CaixaForum pertanyen a una col·lecció privada que el propietari donarà al museu en el futur. Aquesta riquesa fa que més enllà dels grans noms com el mateix Warhol, Roy Lichtenstein, Robert Rauschenberg, Claes Oldenburg i Tom Wesselmann, l’exposició sigui una panoràmica magnífica de l’art nord-americà des de la segona meitat del segle XX. També destaquen els retrats de yuppies de Robert Longo, que no se sap si estan ballant o turmentats, i la denúncia de la caça de bruixes que fa Jenny Holzer amb unes pàgines d'un dossier de l'FBI sobre George Orwell en què tot el text està guixat de negre tret d’una referència a l’Homenatge a Catalunya.

La bandera nord-americana és sovint el blanc principal del malestar dels artistes: William N. Copley va canviar-ne les estrelles per la paraula think [pensar] per a una carpeta d’artistes contra la Guerra del Vietnam i Emma Amos tampoc va voler les estrelles i les va substituir per imatges d’uns nens afroamericans tristos. També entre els gravats de temàtica racial, Enrique Chagoya va posar el rostre de Barack Obama a la noia perseguida per uns dimonis del capricho de Goya No te escaparás per advertir-lo que les forces reaccionàries “amenacen amb frustrar la promesa de canvis polítics i socials que significava l’arribada del primer president negre dels Estats Units”, tal com es pot llegir al catàleg de l’exposició. Una altra de les peces més punyents en aquest sentit és Stowage [Estiba], de l’artista afroamericà Willie Cole: la post de planxar i la planxa d’aquest gravat gegantí estan carregades de dolor, perquè, d’una banda, evoquen que la seva àvia i la seva mare van treballar com a serventes i, de l’altra, un esquema de com s’emmagatzemaven el màxim d’esclaus en condicions infrahumanes als vaixells negrers. I el final del recorregut no afluixa: acaba amb dos treballs de Mel Bochner amb els lemes "No hi ha res millor que això" i "Ja n’he tingut prou".

Un èxit de públic al CaixaForum de Madrid

El Somni Americà. Del pop a l’actualitat arriba a Barcelona després de ser un èxit al CaixaForum de Madrid, amb 68.000 visitants malgrat les restriccions d’aforament, i estarà oberta fins al 13 de juny. Com recorda la comissària, els artistes del pop art van portar el dia a dia “al món de l’art”. Així, l’imaginari col·lectiu està ple de les imatges que el cinema i la televisió han transmès al llarg dels anys del benestar de la classe mitjana nord-americana. James Rosenquist les va fer servir en algunes peces, com es pot veure a l’obra que enceta el recorregut. Hi reprodueix un neumàtic Firestone, un para-sol de platja, un paper de paret de flors, un plat d'espaguetis i una nena sota un assecador de cabells, però un cop més va punxar la bombolla del Somni Americà barrejant tots aquests elements amb uns altres de sinistres com un caça bombarder i un núvol atòmic. Aquest gravat porta per títol F-III i està format per quatre fulls que fan un total de més de set metres de llargada.

Precisament el gran format és un dels trets d'algunes altres peces de l’exposició. “Tradicionalment els gravats eren peces molt petites que eren contemplades de molt a prop, en la intimitat, però els artistes nord-americans van trencar amb aquesta relació", afirma la directora general adjunta de l’Obra Social La Caixa, Elisa Durán. “Estaven acostumats a la iconografia popular, cridanera i de colors llampants–explica–. Els artistes del pop art van acostar el gravat a la pintura sobre tela i el cartell. Estaven captivats per les tècniques del màrqueting i de la publicitat”.

Per això la feina dels tallers va ser essencial per portar les tècniques d’impressió a “formats que no s’havien vist fins aquell moment”, com diu també Duran. Un altre d’aquests exemples és Booster, un autoretrat de mida natural de Robert Rauschenberg que inclou sis radiografies litografiades.