Per què cal dir “llevant espanyol” si amb relació a les Illes és ponent?

Palma‘Levante español’ o ‘levante peninsular’ són etiquetes amb què els mitjans de Madrid s’han referit al País Valencià fins a assaciar. Efectivament, en relació amb la capital d’Espanya, les comarques valencianes són el llevant, com també ho és la Regió de Múrcia, Catalunya i Almeria. A aquests territoris, però, la tradició periodística és anomenar-los pel seu nom. Arran de la tragèdia de la DANA, els mitjans de les Illes han oscil·lat entre dir “País Valencià” i “Comunitat Valenciana” –cosa que denota un determinat posicionament polític–, o referir-s’hi com el “llevant”, que no deixa de ser un absurd. Amb relació a les Balears, el País Valencià és el ponent, i amb relació a Madrid no hi ha terra administrada per Espanya més al llevant que les Illes Balears en general, i que el port de Maó en particular.

Ponent i ponentins. Parlar de Ponent i ponentins seria un poc embullar la troca i crear confusió, i tampoc no és necessari. Just basta dir-los “valencians”, per referir-se als habitants de qualsevol punt del País Valencià, tant si són alacantins, castellonencs o valencians estrictes –és a dir, de la demarcació de València– o del Cap i Casal. Per cert, aquesta denominació darrera –Cap i Casal– és la manera com els valencians s’han referit de manera històrica a la ciutat de València, per ser la ciutat més important de tot el territori i, alhora, capital de l’antic Regne de València. És un fenomen semblant al fet que els mallorquins anomenin “Ciutat a Palma”, i els eivissencs, “Vila” a la ciutat d’Eivissa. Com explica l’historiador Vicent Baydal al pròleg d’Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians, de Carles Fenollosa, amb el nom de ‘valencians’ s’identifiquen els habitants de totes les comarques: “[...] el nom del país era ‘València’ –en forma de regne–, les lleis i institucions pròpies eren ‘valencianes’, la llengua era el ‘valencià’, i el gentilici, el sentiment identitari i el reconeixement extern eren igualment ‘valencians’”. I de manera històrica els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs ens hem referit als valencians senzillament com a ‘valencians’. Qui no ha sentit converses com aquesta: “Al meu institut, a Sa Colomina, enguany ha vingut un professor nou que és de València”. “I de quin poble és?”. “Crec que m’ha dit que és d’Alcoi o de per allà baix”. I sí, efectivament, Alcoi és província d’Alacant. Ara bé, l’actual divisió provincial d’Espanya és de l’any 1833, en temps d’Elisabet II. I el sentiment de valencianitat és molt més antic que la creació provincial i la cèlebre proclama de “tres provincias y una región!”.

“Oh! I aquests nins xerren en valencià!”. Molta de repercussió ha tingut aquests dies una piulada de retret que l’historiador valencià abans esmentat, Vicent Baydal, ha fet al comentari de Jordi Graupera, líder del partit polític independentista català Alhora. Al seu comentari, Graupera manifesta sorpresa per com és de viva la llengua catalana a la comarca afectada de l’Horta Sud. A això, el valencià respon: “Hola, amics catalans. Hau! No cal que parleu dels valencians com si fórem una tribu incomunicada en l’Amazònia…”. És interessant de veure els comentaris que aquesta trifulga ha generat: que bàsicament serveix per concloure que el retrocés de l’ús social del català és cosa comuna arreu del territori catalanoparlant –sobretot a les comarques metropolitanes–, però també per fer visible que l’escolarització en llengua pròpia ha donat les eines bàsiques perquè tothom que s’hi vulgui expressar, quan li posin un micro a la boca, ho faci en valencià, amb independència de quin sigui l’idioma familiar.

Granera i agranar. Si aquests dies heu seguit les xarxes socials d’À Punt, la radiotelevisió i el web autonòmics valencians, us n’haureu temut com de repetides han estat les paraules ‘granera’ i ‘agranar’. Perquè aquests mots no són exclusius del parlar de les Balears, sinó que són compartits de manera molt genèrica pels valencians. La desgràcia de la torrentada ha fet que augmenti el coneixement que els balears tenim del parlar dels valencians i del seu territori. La riuada –“riuà”, en diuen ells, de la mateixa manera que, de la fideuada, en diuen “fideuà”– ha fet que tinguem més present quin lloc ocupen al mapa els municipis més afectats de l’Horta Sud: Paiporta, Alfafar, Picanya, Benetússer, Catarroja i el poble de la Torre, que a l’altra banda del riu Túria, pertany encara al municipi de València. En definitiva, i tenint present encara dins la memòria la torrentada de Sant Llorenç des Cardassar de l’any 2018, la pèrdua material, però sobretot humana, de la tragèdia valenciana ens agermana amb un poble en un context de canvi climàtic i desastres naturals.