Paco Navarro Prieto: “Per què cal parlar de les coses de què tothom parla?”

PalmaD’aquí poc farà deu anys que Pako Jeremy (Palma 1977)) treballa a Gotham Comics, la feina perfecta per a algú com ell. Només podria ser més adient si, a més de tebeos, a la botiga hi venessin vinils i VHS de Sèrie Z. Va néixer a Son Cladera, però es va criar a l’Escorxador. La seva família –quasi al complet– va venir d’Andalusia. Son pare era camioner i la seva mare havia estat peixatera i treballat a una fàbrica de sabates. Ell és una enciclopèdia amb potes de cultura underground. De petit va descobrir el heavy i els còmics i s’hi va submergir. Després vindrien els fanzines i el cinema fantàstic. Dels seus temps ressenyant cinema X en conserva el nom de guerra, en homenatge a Ron Jeremy. Gente Tóxica, el seu grup de punk, fa anys que assaja, però encara no ha debutat. Aquests mesos està de gira presentant el seu llibre Palma Grindhouse (Nova Editorial Moll, 2024), cosignat amb Joan Villafàfila, sobre els programes dobles dels antics cinemes de barri de Palma. 

Ens citam per conversar amb Paco Navarro en una cafeteria pròxima a la botiga de còmics on fa feina. La cosa comença torta: demana un te matcha.

Què va ser primer: la música o el còmic?

— El primer que em va atraure va ser el Heavy Metal. Crec que el primer que vaig escoltar en pla seriós va ser el Live After Dead, d’Iron Maiden, que em va marcar molt en el seu moment. Me’n varen deixar el casset i record que flipava. I més o menys durant la mateixa època em vaig introduir en el còmic, a través d’un cosí meu. La literatura va venir més tard. Al principi, les típiques coses que t’obligaven a llegir a l’escola, però record que al centre hi havia una biblioteca bastant decent i hi vaig llegir Dune, quasi tot l’Astèrix i hi vaig descobrir Richard Matheson.

Quins varen ser els primers còmics que vàreu llegir?

— Crec que varen ser els cinc primers números de Factor X, que formava part de l’univers dels mutants de Marvel. El següent va ser Watchmen, que no sé si ho recomanaria per a un nin de 12 anys. Era un còmic de superherois però per a un públic adult, hi havia escenes de sexe, violència extrema... Record que em va agradar molt, però que no n’entenia la meitat, però llavors no hi havia ningú que et digués que no llegissis allò.

Ja éreu un fanàtic del cinema fantàstic i de terror en uns anys que no era gens fàcil accedir a segons quines pel·lícules. Com ho fèieu?

— En el meu cas, a través de l’intercanvi de cintes VHS amb gent de la Península. O comprant per correu. La primera vegada que vaig veure Holocausto Caníbal va ser en una cinta comprada en una botiga de Barcelona que només venia per catàleg. Havies de pagar amb segells. Era una edició en italià i amb subtítols en holandès. No vaig entendre res, però és una pel·lícula que em va marcar. Pensa que llavors els videoclubs a Palma ja estaven en retrocés, tenien poc fons de catàleg i prioritzaven les grans estrenes. Era molt complicat trobar segons quines cintes, que mai no es varen estrenar a Espanya. També hi havia Gorgon Video, de Barcelona, que va durar poc, però, cada cop que hi viatjàvem, carregàvem. L’arribada de l’E-Mule, per a gent com jo, va ser el més gran del món.

Sempre el gust per allò en els marges de la cultura...

— Sempre ho he pensat: per què hem de parlar de les coses de les quals tothom parla quan n’hi ha tantes que estan un poc més amagades i que també valen la pena. Sempre m’ha agradat defensar obres que ningú més no defensa i m’interessa tot allò que està englobat en l’underground, allò que no és per a les grans masses. Igual m’estic perdent alguna cosa, però el mainstream no em crida l’atenció. I no és per això de fugir del ramat, és que quan comences a explorar, descobreixes nous camins, i a mi sempre m’ha agradat prendre aquests camins i la cultura subterrània.

El còmic, però, ha deixat de ser una subcultura per ser un dels pilars de la creació contemporània.

— I això crec que és molt bo perquè hem passat d’aquella idea que els tebeos eren una cosa d’infants a ser un art realment rellevant. Ara hi ha una gran quantitat de gèneres i editorials, una producció tremenda. Afortunadament tenim una quantitat d’autors en aquest país i pots trobar de tot. Això és bo perquè existeixin botigues de còmic especialitzades on t’assessorin. Pots trobar còmics històrics, còmics sobre malalties mentals, còmics de superherois, còmics per a xavals, més enllà de Zipi Zape, em sembla genial. Quan era adolescent i deia que llegia còmics, em miraven de manera estranya. Ara encara hi ha gent que té prejudicis, però de cada vegada en són menys.

Parlam de subcultures que fins fa poc també eren molt masculines.

— Crec que una de les raons més grans per les quals s’ha incrementat tant el públic dels còmics és per la incorporació de les lectores. El públic jove femení sobretot cerca manga, però han aparegut un munt d’autores i, a més, autores amb obres tremendes que destaquen per un discurs més compromès i fins i tot et diria que més visceral. En aquest sentit, la indústria ha fet un canvi molt radical. Abans, els còmics fets per dones s’anunciaven com tot un esdeveniment, i ara s’han normalitzat.

A l’era d’internet, en què ho tenim tot a l’abast, s’ha perdut part del romanticisme?

— La inaccessibilitat feia que certes obres fossin úniques, els donava més encant. La subcultura, com la va viure la meva generació, ja no existeix. Amb el fet que tot estigui a mà ha desaparegut l’exclusivitat i em deman si també una part de l’autenticitat. En canvi, jo sent un compromís emocional molt fort amb la meva col·lecció. Sempre em mentesc dient-me que estic esperant que es revaloritzin, però és mentida. Em costa molt vendre res.