Per què cal tornar a traduir els clàssics?

Barcelona“Es tendeix a identificar una traducció com a equivalent de l’original, però no és així: la traducció és la lectura d’algú altre, en un moment concret i en una cultura específica d’un text original”, explica Miquel Cabal Guarro, que acaba de presentar una nova traducció catalana de Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, a la col·lecció Bernat Metge Universal. La llengua esvalotada, torrencial i propera de l’autor rus torna a resplendir en català noranta anys després que Andreu Nin donés a conèixer la seva versió a Proa. “Tinc un respecte immens i fervorós pel Crim i càstig de Nin, però una traducció no pot ser vàlida per sempre, val la pena tenir lectures diverses d’un mateix llibre, i si es poguessin fer d’una forma més propera en el temps seria interessantíssim”, explica Cabal, que aquest 2021 ha revisat a fons –sense arribar a retraduir-se– els Apunts del subsòl de Dostoievski per a Angle editorial.

Una collita esponerosa

Refrescar la llengua, acostar els textos i rendibilitzar els costos

Crim i càstig no és l’únic exemple de la fornada de noves versions de clàssics ja existents en català. Jordi Cussà i Anna Camps s’han ocupat d’una antologia d’Edgar Allan Poe per a Comanegra, Contes foscos. Ferran Ràfols Gesa ha tornat a traduir A la carretera, de Jack Kerouac, per a Kalandraka. Franz Kafka ha estat tornat a traduir per Joan Ferrarons (El castell, a Club Editor, i Carta al pare, a Angle) i Anna Punsoda, que després de les Petites faules, també a Comanegra, s’ha atrevit ara amb una de les narracions més cruentes del txec, A la colònia penitenciària (Ela Geminada).

“La trajectòria de la cultura catalana no ha estat uniforme, ni tampoc la regularitat de les traduccions. Hi va haver un boom durant el Noucentisme, es va començar a tornar a traduir a partir dels 60 i hi va haver una altra onada important a finals dels 70 i als anys 80. Bona part de les retraduccions d’ara són dels anys 80 –explica Xavier Pàmies, que acaba de presentar Retorn a Brideshead, d’Evelyn Waugh, a Viena, que anteriorment havia traduït Ramon Folch i Camarasa–. Hi ha diversos motius pels quals això passa en aquests moments. D’una banda, hi ha hagut un refrescament del registre, l’hem allunyat de la llengua encarcarada de fa unes dècades. També hi ha la voluntat de fer revifar els clàssics amb noves versions: d’aquesta manera, les últimes generacions que s’han incorporat a la lectura s’hi poden interessar”. Pàmies hi veu també un motiu econòmic: “Entre la crisi del 2008 i la que va començar l’any passat amb el confinament a causa del coronavirus, potser surt més a compte, per temes de drets, tornar a presentar un clàssic, en comptes de traduir obres recents”. L’opció més econòmica, però, seria recuperar versions anteriors d’aquells mateixos textos, una pràctica cada vegada més en desús. És senyal de bona salut? “Que des d’una editorial es cregui que es poden fer traduccions pròximes al lector actual i que això pugui tenir una sortida em sembla una molt bona notícia”, afegeix el traductor, que ha revisat recentment Seny i sentiment, de Jane Austen, per a Viena, publicada per primera vegada a La Magrana el 2004, i que ja té a punt una nova versió d’En una habitació i mitja, de Joseph Brodsky, per a Días Contados, disponible des del 2013 a les Publicacions de la Universitat de València gràcies a la feina d’Anna Torcal i Salvador Company.

Donar nova vida als textos

Kafka i Bulgàkov, traduïts per Anna Punsoda i Xènia Dyakonova

Actualment són nombroses les editorials en llengua catalana que aposten de forma sostinguda per la traducció de clàssics. Hi ha, entre d'altres, Adesiara, Flâneur, Lleonard Muntaner, Quid Pro Quo i Ela Geminada. “Si volem acostar els clàssics als lectors actuals no els podem presentar en un català de fa molts anys –comenta Laia Regincós, editora d’Ela Geminada des del 2018, precedida per Oriol Ponsatí-Murlà–. Si el traductor és viu i està disposat a revisar la traducció, com ha passat amb el Walter Benjamin de L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica, feta per Jaume Creus, que acabem de publicar, podem reeditar-la. Si no, l’encarreguem a un altre traductor”. Anna Punsoda va proposar A la colònia penitenciària de Kafka, disponible al volum de Narracions de Quaderns Crema, en traducció de Joan Fontcuberta i Gel. “No es tracta de posar en dubte el que ja s’ha fet abans, sinó de renovar-ho, de donar una nova vida al text –afegeix–. Entre els clàssics que preparem per a aquest 2021, l’any del nostre desè aniversari editorial, hi ha Zipper i el seu pare, de Joseph Roth”.

La poeta, crítica literària i traductora Xènia Dyakonova s’ha encarregat de la segona traducció catalana d’El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov, per un agradable atzar. “Proa l'hi va encarregar a Arnau Barios, però quan s’hi va posar es va adonar que no connectava gaire amb l’univers de Bulgàkov i va preferir deixar-ho córrer –explica–. Em van agafar a mi, que sí que m’interessa molt Bulgàkov, gràcies a la seva recomanació”. Dyakonova coneixia la versió que Manuel de Seabra havia fet per a La Magrana el 1998. “Vaig trobar-hi molts errors de comprensió, i en part era comprensible, perquè Seabra no tenia l’ajuda d’internet, com tenim ara els traductors”, admet. Dyakonova acaba de signar el contracte amb Quid Pro Quo per traduir El doble, de Dostoievski, una de les poques novel·les de l’escriptor encara inèdites en català. “La nostra política és intentar oferir textos en català que encara no s’hagin traduït mai –comenta l’editor Antoni Xumet–. Darrerament hem fet La morta enamorada, de Théophile Gautier, i Ondina, de Friedrich de la Motte Fouqué”. 

Tornar a Baudelaire

La versió en català de Pere Rovira de Les flors del mal

“Baudelaire és un dels autors que m’ha acompanyat tota la vida, i en concret Les flors del mal, que no s’acaba mai, com tots els grans llibres –explica el poeta, prosista i traductor Pere Rovira–. S’hi diuen coses que mai no s’havien dit, i ho fa en vers clàssic francès, un còctel explosiu”. Rovira va fer un primer tempteig de traduir l’autor francès a Vint-i-cinc flors del mal de Charles Baudelaire (Universitat de Lleida, 2008). “Vaig començar fent-ho en vers i amb rima assonant, però aquí m’he atrevit a fer-ho amb rima consonant –continua–. Baudelaire va ser un poeta sublim, si no respectes les formes, malament”. Rovira ha dedicat anys de “treball minuciós” per conservar “l’alè poètic” de l’original. Així sona un dels quartets d’impacte d’Una carronya: “I tanmateix seràs aquesta podridura, / aquesta horrible infecció, / estrella dels meus ulls, tu, sol meu i natura, / àngel de la meva passió”.

“És una traducció nascuda de l’amor i el respecte”, afegeix Rovira, sense oblidar les dues versions íntegres prèvies, de Xavier Benguerel (1985) i Jordi Llovet (2007). “La de Benguerel és admirable en molts aspectes –diu–. Poder fer la teva traducció havent-n’hi abans és una sort, perquè no parteixes de zero. És cert també que afegeix pressió, perquè si ho has de fer pitjor que els que t’han precedit, millor que no t’hi posis”. Dostoievski i Baudelaire comparteixen el fet d’haver nascut el 1821. Amb motiu dels 200 anys del naixement dels dos autors es preparen nombrosos projectes en català en relació amb l'un i l'altre. En el cas de Baudelaire, Adesiara acaba de recuperar els Petits poemes en prosa que Joaquim Sala Sanahuja havia traduït per Edhasa el 1991. Flâneur, per la seva banda, en posarà en circulació properament una nova versió, feta per David Cuscó i Escudero, amb el títol L’Spleen de París. També Cuscó tradueix El pintor de la vida moderna. “Totes aquestes iniciatives em semblen símptoma de bona salut –assegura Rovira–, també d’una gran ingenuïtat dels traductors. La repercussió que aconsegueixen tots aquests llibres és menor a la que mereixen”.