Cala d’Or, la malmesa colònia d’artistes

Palma“Cala d’Or ja no té res a veure amb el projecte utòpic de Josep Costa. Ara és un bocí més de la Mallorca destrossada, com puguin ser l’Arenal o Cala Millor”. Qui ho diu és una de les seves antigues estiuejants, la palmesana Maria del Pilar Juan Ferrer, de 78 anys. Fa vint-i-quatre anys que no trepitja l’Arcàdia feliç de la seva infància: “Vàrem vendre la casa dels meus pares i em vaig prometre que no hi tornaria”.

El promotor d’aquest malmès locus amoenus de la costa de Santanyí va ser Josep Costa Ferrer. Nascut a Eivissa el 1876, a dotze anys, per motius laborals del pare, s’instal·là a viure a Palma. En fer els vint, la família es traslladà a Barcelona, on el jove eivissenc, després de deixar els estudis d’arquitectura, es dedicà a la il·lustració. Com a caricaturista es guanyaria bé la vida en les publicacions humorístiques més importants de l’època, entre elles el Cu-cut. Ho faria amb el sobrenom de Picarol. Era la deformació de l’expressió ‘Ah, pícaro’, que utilitzava un dels seus editors per referir-se als seus dibuixos. 

Costa era assidu de diversos ambients culturals de la ciutat comtal, com la bohèmia cerveseria Els Quatre Gats. El 1929, a 53 anys, havent invertit en el negoci d’antiguitats, decidí retirar-se a Mallorca. A Palma, obriria les Galeries Costa, al carrer del Conquistador, 12, que aviat es convertiria en tota una referència de la nit cultural palmesana. 

Un somni fet realitat

Picarol, tanmateix, duia entre cella i cella fer realitat una altra de les seves quimeres: la creació d’una colònia per a artistes. El seu model a seguir era l’hotel Formentor de Pollença. El 1929 l’acabava d’inaugurar el milionari argentí Adán Diehl amb l’objectiu de crear un refugi per a intel·lectuals arribats de tots els racons del món. Aleshores, però, l’eivissenc també estava assabentat del projecte de Ciutat Jardí que el 1898 havia posat en marxa a Londres el britànic Ebenezer Howard en un intent de combinar el món urbà i la natura. A Mallorca aquest model ja s’havia implantat en dos llocs: el 1917 a Palma, al Coll d’en Rabassa, en un nucli turístic anomenat també Ciutat Jardí i que havia ideat l’arquitecte Gaspar Bennàssar, i el 1932 a Alcúdia, a la urbanització d’Alcanada, promoguda pel paisatgista menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

Costa, doncs, es proposà fusionar l’hotel Formentor amb el model de Ciutat Jardí de Howard. Després d’haver tingut problemes per fer realitat el seu projecte també a Pollença, es fixà en la costa de Santanyí, que el 1919 havia donat a conèixer el pintor argentí Francesc Bernareggi amb els seus quadres. Picarol s’enamorà de Cala Llonga, a uns onze quilòmetres de Santanyí –des del 1917 el poble estava connectat amb Palma per tren. El gener del 1933 ja comprava la finca de Ses Puntetes, situada entre Cala Llonga, Cala Gran i el caló de les Dones.

El projecte de Costa ha estat estudiat per l’investigador santanyiner Cristòfol-Miquel Sbert. Ho ha fet en el llibre Don Pep Costa i Cala d’Or. Els famosos i els anys daurats de la colònia (2017). “Volia –diu– una urbanització d’estil eivissenc. S’havia de dir Cala d’Hort en homenatge a la seva Eivissa natal. La gent, però, acabà transformant aquell nom en Cala d’Or. Costa sempre deia: ‘No em culpeu a mi de somiar amb or’”. El mateix Picarol s’encarregà del disseny dels plànols amb l’ajuda del paisatgista Bellini, col·laborador de Diehl a Formentor. Dividí el terreny en quaranta-vuit solars, que estarien connectats per avingudes i carrers d’amplàries diverses amb noms de les petites illes de l’arxipèlag pitiús: Tagomago, Conillera, Murada, etc. També va traçar jardins i escales per accedir a la mar, un solar per a una església –que es construiria el 1957– i dues pistes de tennis.

La Casablanca mallorquina

Per atreure talent, Costa oferí aquells solars a uns preus del tot assequibles a amics artistes seus. Els anomenà els ‘fundadors’”. Entre ells hi havia el pintor català Anglada Camarasa, el belga Médard Verburgh i la ballarina nord-americana Natacha Rambova. L’eivissenc estigué ben pendent que tots respectassin les seves normes de desenvolupament sostenible: les edificacions havien de quedar a dos metres del carrer i la seva alçària màxima no podia passar dels vuit metres.

El 1934, amb el permís de Picarol, un important cellerer de Brussel·les inaugurava l’hotel Cala d’Or, de dotze habitacions. Al cap d’un any tancaria amb l’esclat de la Guerra Civil. Reobriria el 1942. “Llavors –apunta Sbert– la urbanització es convertiria en un refugi de perseguits de la Segona Guerra Mundial, com Casablanca (Marroc), que el 1942 inspirà la famosa pel·lícula homònima. També hi recalà, desterrat, el català marquès de Comillas, conegut pel seu antifranquisme. La dictadura li prohibí sortí de Mallorca”. El nucli, amb electricitat des del 1947, no aturava d’estendre’s fins a Cala Ferrera i Cala Mitjana. Fou l’inici de l’especulació urbanística. “Hi havia santanyiners –destaca l’investigador– que amb els doblers del contraban havien comprat solars a Costa i que aleshores aprofitaren la presència d’estrangers per revendre’ls-hi”.

El 1959 Cala d’Or serví de plató per a la pel·lícula nord-americana Tempesta de setembre, protagonitzada per Joanne Dru. Testimoni d’aquell ambient cosmopolita fou Maria del Pilar Juan Ferrer. “El meu pare –diu– era amic de Costa. El 1950, en tenir set anys, vàrem anar a estiuejar a la seva casa de Cala d’Or. Ell sempre la deixava als amics. Per allà també hi passà la família de la cantant Maria del Mar Bonet. Llavors tot era molt salvatge, els carrers no estaven asfaltats. El 1965 ja hi construírem una casa”.

James Bond i Serrat

El 1965 la urbanització acollí el primer festival internacional de cinema independent. “Es volia promocionar la zona –assenyala Sbert–, imitant Cannes, Sant Sebastià, Sitges o Valladolid. Entre els membres del jurat hi hagué l’escriptor Camilo José Cela. El certamen, però, generà moltes despeses. Acabà sent una ruïna i només durà tres anys”. Un visitant il·lustre d’aquells anys daurats fou Dusan Popov Dusko (1912-1981), l’home en qui el 1953 s’havia inspirat l’escriptor i espia britànic Ian Fleming per al seu famós personatge James Bond. Natural de Sèrbia, Popov fou un bon vivant poliglot. Havia estat educat en els col·legis més selectes de França i Anglaterra. Durant la Segona Guerra Mundial, exercí d’agent doble per als alemanys i per als britànics.

Qui també tindria casa a Cala d’Or va ser Joan Manel Serrat, que hi arribà amb els seus pares. Vivia al carrer dels Ravells, avui ocupat per un hotel. De veïns, paret amb paret, tenia altres dues estrelles musicals del moment: Camilo Sesto i el Duo Dinámico. “Amb Camilo Sesto –diu Sbert– el Nano s’ajuntava al bar Fernando, on agafaven la guitarra i es posaven a cantar. També hi coincidiren amb Maria del Mar Bonet”. Seria, però, el cantautor mallorquí Bonet de Sant Pere (1917-2002), fill de santanyiners, qui dedicà a Cala d’Or una cançó amb el mateix nom.

El 1968, des d’un bar d’aquest redol del Migjorn de Mallorca, el noi del Poble Sec, de 24 anys, quedà amb un pam de nas en veure per televisió el festival Eurovisió. Massiel el guanyà amb la cançó La la la que ell havia renunciat a cantar perquè la dictadura no li deixava fer-ho en català. El 1969 Serrat protagonitzaria una anècdota ben curiosa: amb un burro transportà des d’un bar de la urbanització fins a casa seva un piano. El necessitava per començar a compondre part del disc Mediterráneo, que acabaria d’enllestir el 1971 a Calella de Palafrugell. 

A partir del 1974, després de la crisi internacional del petroli, es multiplicà la construcció a Cala d’Or. “Era –diu l’investigador– una època en què no hi havia ni pla general ni consciència ecologista. El batle Gabriel Adrover assegurava que es podia construir fins al cel i on fos per tal de combatre l’emigració de santanyiners cap a Palma”. Costa no estigué a temps de presenciar la degradació del seu somni. Morí el 1971, a 95 anys: “Llavors, sota la premissa imperant de fer doblers, no es respectà la idea de Picarol de fer un paradís”. A poc a poc, Cala d’Or canviava de fesomia al servei d’una atractiva oferta d’oci nocturn per a clients d’alt poder adquisitiu. “Els veïns de Calonge i l’Alqueria –recorda Sbert– hi anaven amb carro per veure aquella gent tan elegant. Alguns, però, també s’hi acostaven per veure les estrangeres en biquini”.

A final dels vuitanta, l’escriptor txec Milan Kundera trobaria a Cala d’Or la inspiració necessària per començar a escriure La ignorància (2000). Encara avui hi té casa Rita Pavone, la cantant italiana de Tra la la Felicità. Després de passar-hi trenta estius, la família de Maria del Pilar Juan va vendre el xalet de la seva infància feliç. “No faig comptes –hi insisteix– tornar-hi pus. Costa estaria horroritzat de veure en què s’ha convertit la seva utopia. De ciutat artística ha passat a ser un ciutat turística, exemple d’urbanisme salvatge”.