Caldes de Montbui trenca el silenci i fa públic l'espoli franquista

Caldes de MontbuiHi ha una certa commoció al municipi de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), perquè alguns veïns han descobert algunes coses que han estat silenciades i enterrades durant més de 80 anys. El gener del 1939, quan les tropes franquistes, amb soldats italians i marroquins, van entrar a Caldes, aquest municipi tenia poc més de 4.000 habitants. Per ser un poble tan petit, la repressió va ser força dura: es van obrir 183 judicis sumaríssims i 53 persones van ser encausades per responsabilitats polítiques. Alguns van perdre tot el patrimoni i d'altres van veure com el seu s'ampliava.

Aquest dimarts s'ha fet pública la primera part d'un estudi de la historiadora Neus Morán que detalla les confiscacions i l'espoli que van patir entitats i empreses del municipi quan Franco va guanyar la Guerra Civil. Surten també alguns dels noms dels que van executar aquest espoli. "Hi va haver una venjança clara dels sectors reaccionaris del poble contra les persones més vinculades a l'esquerra", assegura Morán. Abans de finals d'any es farà pública la segona part, que donarà detalls de les persones i famílies a qui els vencedors van requisar cases i terrenys. Algunes de les famílies víctimes d'aquell espoli no han volgut parlar públicament.

"Se n'ha parlat molt poc, de tot plegat, aquí a Caldes. Jo, fins ara, no sabia que el meu besavi havia estat represaliat i va estar tancat sis anys", explica l'alcalde del municipi, Isidre Pineda (ERC-AM). "Som els primers a posar en marxa un estudi detallat sobre l'espoli i espero que altres municipis segueixin el nostre exemple. És un primer pas, després hem de veure quin és el camí jurídic que podem emprendre, però batallarem i reclamarem el patrimoni que ens va ser usurpat", detalla Pineda. Entre el patrimoni que reclama Pineda hi ha 70.000 pessetes d'aleshores que eren de l'Ajuntament republicà i que es va quedar l'Estat. "No tenim gaire temps per fer-ho, tot això, perquè bona part de la generació que va patir l'espoli ja està desapareixent", afegeix l'alcalde.

La requisa, un dels primers acords del nou consistori

El consistori no va ser l'únic que va patir l'espoli. Morán ha localitzat els minuciosos informes de la requisa. Una prestatgeria, un armari, un ocell dissecat, gàbies de conills, tres cadires, una còmoda, un fogonet, una dotzena de plats, 180 papers setinats, 790 fulles de paper de ceba, una màquina de cosir... i així fins a arribar a pràcticament a més d'un centenar d'utensilis i mobles domèstics i d'impremta. És l'exhaustiu escorcoll que va fer la Junta Local de Recuperació i Confiscació de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), el 24 de juliol del 1939, a la casa i a la impremta de Joan B. Pobla, que va ser regidor pel PSUC entre 1937 i 1938. Feia poc més de cinc mesos que les tropes franquistes havien ocupat el poble i s'havia decidit una nova corporació municipal, amb Isidre Anglí Palaudarias com a alcalde.

Tots ells estaven vinculats a la dreta calderina. Entre els primers acords que van prendre, per unanimitat, hi va haver la requisa i confiscació dels béns mobles i immobles de totes les entitats polítiques, sindicals i recreatives que havien format part de la Segona República i dels particulars que estaven empresonats o s'havien hagut d'exiliar. Quan es va fer la requisa a casa de Joan B. Pobla, només hi havia la seva dona, Mercè Sans Masip, i les seves tres filles, de 8, 12 i 15 anys. Ell era en un camp de concentració i no va tornar mai a casa. El van executar el 2 de juliol de 1940. La vídua també va patir un any de presó. Ella i les tres filles ho van perdre tot: la casa, els mobles, els llençols, els plats, el negoci familiar... i ja no ho van recuperar mai més. Tot va anar a parar a mans de l'Estat. Van marxar del poble.

Els comptes corrents, bloquejats

Es van bloquejar molts comptes corrents i els propietaris no van recuperar mai els seus diners. El Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Caldes de Montbui, una cooperativa pagesa molt important al Vallès, fundada el 1917, va patir també la requisa i en va assumir la direcció la Falange local. L'entitat acumulava 55.900 pessetes que van ser bloquejades i molts veïns van perdre els estalvis. Es va requisar el taller de cistelleria de Ramon Poble i Eulàlia Tura, a qui també van empresonar, i la fàbrica de licors, la botiga i la casa de l'alcalde republicà, Josep Fontcuberta Rogés.

Fontcuberta i el seu fill, que aleshores tenia 14 anys, havien marxat a França. A casa dels Fontcuberta pràcticament només es van quedar les dones. Tenien una fàbrica i botiga de Licors, la Vallesana, que continua funcionant. "Fins ara no sabia que ens havien espoliat, el pare no en parlava mai. Sí que havia sentit dir que ens havien pres mobles i llençols, que l'àvia havia hagut d'anar a comprar plats perquè se'ls havien emportat, que també ens havien agafat un camió –explica Maria Fontcuberta, la neta del Josep Fontcuberta–. La tieta m'explicava més coses: ella va ser qui va anar a buscar la ràdio, perquè sabia quin veí se l'havia quedat".

Durant dos o tres anys, recorda la Maria, no van poder entrar a casa seva i les dones van anar a viure a casa d'altres familiars. Maria Ayguasanosa, que tenia 10 anys quan les tropes feixistes van entrar al poble, vivia aleshores a casa dels Fontcuberta. "Recordo com alguns veïns van anar a la licoreria a omplir garrafes. Jo anava a jugar a casa d'una altra nena, companya d'escola, i vaig veure que tenien els edredons de casa dels Fontcuberta i vaig preguntar què hi feien, allà. Ho vaig explicar al pare, que havia estat a la Batalla de l'Ebre, i ell ho va anar a reclamar. Poc després el van enviar als Batallons de Treballadors", relata.

Les irregularitats

Joan Fontcuberta va tornar el 1945 i, mentrestant, la seva dona havia batallat molt per tornar a recuperar la casa i la fàbrica i poder tirar endavant el negoci. Hi ha una sentència de juny del 1940 que dictamina la pèrdua total de béns. La família havia de pagar un lloguer que oscil·lava entre les 300 i les 500 pessetes mensuals per poder explotar la seva pròpia fàbrica i botiga. Ho van fer durant 12 anys fins que una altra sentència de 1952 va aixecar l'embargament previ pagament de 20.000 pessetes. "Quan l'avi va tornar es va presentar voluntàriament i va explicar el seu cas. Li van dir que si aconseguia que es retiressin les diferents denúncies, no li passaria res. El meu pare va anar a parlar amb cadascun d'ells i va aconseguir que es retractessin", diu.

La família va recuperar les propietats però no tots els estalvis. L'Estat se'n va quedar una bona part i Fontcuberta va haver d'esperar fins al 1966 per recuperar alguns dels diners. Quan el seu pare va morir, Maria Fontcuberta va descobrir una llista amb els noms d'una dotzena de veïns. "No sé qui va fer la llista, però no diré qui són, hi ha massa barreres", explica la Maria. En aquest cas, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques va detectar una sèrie d'irregularitats i va enviar un pèrit perquè de la casa i del negoci dels Fontcuberta havien desaparegut coses que no haurien d'haver desaparegut.

Un cas singular és el de l'Ateneu Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui. L'associació va ser fundada el 1865 i els mateixos socis van comprar l'edifici. Quan els franquistes van ocupar la població, el 29 de gener del 1939, tot el seu patrimoni va ser requisat. Auxili Social i l'Església van cohabitar a l'edifici fins que l'any 1944 l'organització falangista el va abandonar. Aleshores el Patronat Catequístic va passar a ser-ne l'únic ocupant. Ningú, però, va pagar els impostos de la contribució urbana i l'edifici es va posar a subhasta el 1948 per "impagament de la contribució urbana". Alguns dels antics socis de l'entitat, quan se'n van assabentar, el van rescatar de la subhasta pagant els rebuts de la contribució. Els rebuts de la contribució, doncs, van ser decisius per recuperar l'edifici l'any 2000. Igualment, l'entitat vol un rescabalament.