Callas, cent anys, diva, viva i rediviva

Han passat cent anys d’ençà que va néixer Maria Anna Cecilia Sofia Kalogeropulu, un 2 de desembre de 1923, i quaranta-sis des que suposadament ens va deixar. Dic suposadament perquè no hi ha hagut, ni probablement hi haurà, cap altra cantant que visqui tant en el record ni que es converteixi en inqüestionable mesura de comparació amb qualsevol altra soprano que destaqui tan sols una miqueta. Tot i això sense haver-la sentida més que enregistrada. No vull pensar què seria si l’haguéssim poguda veure i escoltar en directe. Dit això, el passat dia 2, quan es complien els cent anys del seu naixement, a la Sala Ocimax i a moltes més de tot Espanya, vàrem poder veure el resultat de dos anys de feina per part de Tom Volf, l’home que viu per mantenir el llegat de la diva que ens va fer sentir enganyats quan Onassis li va partir amb Jacqueline i vidus quan el seu cos va finar.

Va ser amb la projecció del documental Callas-Paris, 1958, que no era altra cosa que l’enregistrament del recital que va tenir lloc mesos després que la Callas abandonàs el Teatre de l’Òpera de Roma, quan un grup d’espectadors li varen xiular mentre interpretava Norma. A París, Garnier es va convertir en un gran repte, un altre Tourmalet que havia de coronar la diva. El president de la república, Brigitte Bardot, Charlie Chaplin o Jean Cocteau entre moltes altres personalitats varen voler ser testimonis de l’esdeveniment. Ben segur que no varen quedar decebuts. A la primera part del recital, amb el cor i l’orquestra del Théâtre National de l’Opéra de París, dirigits per George Sebastian, Callas baixà l’escala com tan sols ho havia fet Gloria Swanson a Sunset Boulevard (1950). Tot just arribar a sobre del prosceni començà la revenja, amb un Casta diva que t’agafa per la gola i et fa saber que el que veus traspassa tots els límits coneguts i per conèixer. Després de ser Norma, va passar a ser Leonora, la d’Il trovatore, interpretant D’amor sull’ali rosee… Miserere, per convertir-se al final de la primera part en la festera i amorosa Rosina, cantant la famosa Una voce poco fa, d'Il barbiere di Siviglia.

No va ser tot. Com deia un savi gran, també músic, “el millor està per venir”. I així va ser. Juntament amb el baríton Tito Gobbi i amb el tenor Albert Lance protagonitzaren, escenificat, el segon acte de Tosca, amb la seva Vissi d’arte, per a possibles, i sempre odioses comparacions.

Tot plegat una meravella, de la qual no és poca part la feina de Samuel François-Steininer com a encarregat del magnífic color aconseguit i la impecable restauració. Una bona manera per a mantenir viu el record de qui va fer de la seva vida una tragèdia a la qual no faltà cap element. Deien, de Kobe Bryant, que els herois van i venen, però les llegendes són per sempre. Així és i així va quedar de manifest veient Callas-Paris, 1958.