Pinzellades de vida formen el biopic dirigit per Tom Volf sobre l’existència de la soprano més coneguda de la història de l’òpera amb el títol de Maria by Callas, títol que d’alguna manera marca el que vol ser aquesta reconstrucció documental de la ‘Diva’. Ella volia ser dona i la fama li ho va impedir. La fama i ella mateixa varen mantenir una lluita constant per aconseguir l’excel·lència i que el seu instrument assolís la perfecció absoluta pagant-ho amb la seva felicitat com a moneda de canvi. En algun moment manifesta, conscient, que “o una cosa o l’altra, ambdues coses són incompatibles”. Més que un documental es tracta d’una autobiografia. Volf no busca l’hagiografia per persona interposada. De fet, no hi ha cap opinió que no sigui la d’ella mateixa. Tampoc no busca la narració cronològica ni prop fer-hi. Va i ve entre entrevistes amb diferents periodistes i cartes destinades a Aristòtil Onassis o a la seva amiga i mestressa de coloratura Elvira de Hidalgo, entre d’altres missives que podem sentir amb la veu en off de Fanny Ardant. Maria Callas buscava sempre fer la impressió de no voler ser una diva, fins al punt de ser capaç, deia, de no tornar a cantar en cas de trobar l’home de la seva vida, però la traïa el seu tarannà, el que tan sols tenen els elegits. Naturalment que surt la història d’amor amb el milionari grec que es va casar amb la vídua de John F. Kennedy i que va omplir milers de pàgines de paper cuixé. Volf tampoc no evita la referència a la relació amb la seva mare, però també sense grogor, sense ficar el dit a la llaga de manera barroera. No hi ha sang, ni judicis. És el que és. Tan sols mostra uns fets de tots coneguts, que ella justifica o explica perquè sens dubte han estat fonamentals en la vida de la protagonista.
Amb tots aquests trets el director perfila de manera precisa les peculiaritats d’un personatge que va viure entre la glòria i la controvèrsia, entre el paradís i l’avern, engalanats amb la circumstància que la va convertir en la celebritat operística més reconeguda en la història del bel canto. Reivindica Bellini, canta Norma, Madama Butterfly, La sonnambula, Carmen, Tosca, per descomptat O mio babbino caro i moltes altres que converteixen la pel·lícula en un recorregut per la meravellosa i alhora cruel carrera de la dona que ho va tenir tot a l’abast i no va aconseguir el més senzill. Tot un mostrari de les possibilitats de la seva veu, potència, intensitat, fiato, pianíssims, passió en la interpretació, raons per les quals la Callas va marcar un abans i un després. Ella ho diu, no sé si gaire convençuda: “No som divina, som humana”. Era així, inconformista de mena. Volia només el que no tenia, que és el camí directe cap a la tragèdia, com les que havia interpretat sobre els escenaris i a la pantalla; tan sols un cop, fent Medea, ni més ni menys, a les ordres del seu amic Pier Paolo Pasolini. Un recorregut potser una mica desordenat, però tot i que l’estructura del document no és convencional, reflecteix perfectament el que va ser la vida, els miracles i el declivi de qui va transcendir la història pel camí més enrevessat.