Observatori
Cultura30/09/2023

La Calòrica fa història

La companyia teatral torna al teatre Lliure de Gràcia amb la seva darrera estrena 'Le congrès ne marche pas'

Abans de la seva darrera estrena, Le congrès ne marche pas, la companyia teatral La Calòrica havia exhaurit totes les localitats que s’havien posat a la venda per a les cinc setmanes que tenen programat l’espectacle al teatre Lliure de Gràcia. No hi ha cap dubte que això ja és fer història, però el titular d’aquesta crònica no va per aquí. Per una altra banda, també resulta evident que el títol, en francès, com a mínim, no és gens convencional. Potser això no és tan important com per incloure'l dins la llista de mèrits per entrar dins la història, però ho podríem discutir, tot i que el titular tampoc no fa referència a aquesta circumstància. Continuam. Els diàlegs de la peça, en un 80%, són en francès, mentre a una pantalla es van projectant  els subtítols de la traducció en català. I l’altre 20% restant? L’altre 20%, diuen, alguns moments en anglès, altres en rus, en castellà, en alemany o en català, si no me’n deix cap. Estarem d’acord que som espectadors d’un esdeveniment més enllà de l’anècdota o l’ocurrència. Per si fos poca cosa, la contextualització dels fets la fa una veu en off que podria resultar una mica contrària a la idiosincràsia teatral, però ja els dic que no. Tampoc no és per això que parl de fer història. El titular diu 'història', perquè Joan Yago, el dramaturg titular de la companyia, no ha tingut altra peripècia que contar amb tanta fidediginitat com humor el que va passar, més o menys, durant el Congrés de Viena, tot just després de l’abdicació imperial de Napoleó Bonaparte, entre Klemmens von Metternich, el primer ministre d’Àustria; Alexandre I, tsar de Rússia; Charles de Talleyrand i Lord Robert Castlereagh, ministres d’Afers Exteriors francès i anglès; el rei de Prússia; la princesa de Bragation, o l’enviat especial d’Espanya Pedro Gómez de Labrador. Seria suficient per generar una història sobre la història? Aquesta part de l’obra ja la va deixar escrita la nord-americana Susan Mary Alsop en el seu llibre Alegria i escàndol d’un congrés. Viena 1814/1815, titulat originalment The Congress Dances, a partir de la frase “Le congrès ne va pas. Il dance”, pronunciada pel príncep belga Charles-Joseph de Ligne, delegat del seu país. Però és que tampoc no és tot. Queda una traca, d’antologia i que no és el final. Un discurs demolidor, marca de la casa, de Margaret Thatcher, gairebé en viu i en directe, a càrrec d’una magistral Roser Batalla. Tota una declaració de principis que varen trasbalsar el món i encara ara en patim les conseqüències, potser més que mai, o per ventura serà pitjor. Segur. No és una postil·la gratuïta, ans al contrari. És tan sols una continuació de tot el que havien bastit els anteriors personatges en aquell precís moment i que La Calòrica escenifica amb el seu talent i segell habituals. Havíem habitat el segle XIX, després el XX i quedava l’actual i, aquí, Yago mostra una situació més convencional, un “congrés” més col·loquial, una festeta de pijos, que ara es diuen neoliberals, però amb una càrrega de profunditat que ho dinamita tot, encén els ànims, evoca una revolució i dibuixa el nostre etern anhel, el de tots els plebeus. 

Sembla impossible que tot això funcioni, amb tantes llengües, amb subtítols, amb la veu en off, de Pau Masaló, però quan Israel Solà agafa el testimoni del dramaturg, la batuta, vareta màgica o com li vulguin dir, i dona forma a tanta disbauxa, l’eficàcia es multiplica, exponencialment. Tot es torna un i queda convertit en una meravellosa, original i extraordinàriament divertida manera de contar la “Història”. Queden els actors, els quals ho salpebren de manera que no hi ha ni un sol moment, amb una immensa quantitat d’informació, que no assoleixi el seu objectiu documental, en clau de comèdia i sense perdre consistència. Podria esmentar alguns moments, com l’entrada de Pedro Gómez de Labrador, el duel entre Alexandre I i Talleyrand, el ja esmentat discurs de la Thatcher, les intervencions del criat, interpretat per Joan Esteve, i moltes més. Totes. I el vestuari, i l’espai escènic, i la il·luminació… El millor és que aneu a veure-la, si és que podeu.