Ken Follett: "Taiwan és el lloc on és més probable que es desencadeni una Tercera Guerra Mundial"

Londres"Audaç i meticulosament documentada, Mai fa que altres novel·les d'espies internacionals semblin tímides, mandroses i parroquials". Així enllesteix aquest divendres The Times un breu comentari sobre el nou llibre de Ken Follett (Gal·les, 1949), que es posa a la venda arreu del món la setmana vinent, i que publica Rosa del Vents en català i Plaza & Janés en castellà. Mai és un punt i a part en la seva carrera. La narració està ambientada en el present "després d'haver escrit ficció històrica durant molt de temps; aquest, doncs, és un gran canvi per a mi", ha afirmat Follett aquest divendres, des del despatx on escriu a casa seva, en una conferència de premsa telemàtica.

Amb tot, Mai està inspirada en fets que van tenir lloc fa més d'un segle. En concret, en els anys i mesos que van precedir l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Però, esclar, ambientada en el segle XXI, el que aborda són els prolegòmens d'una possible Tercera Guerra Mundial. Perquè, com acostuma a fer, l'escriptor manté el suspens fins al final: "No en sabreu el desenllaç fins a la darrera pàgina i, per favor, quan acabeu la novel·la, no digueu res".

Que la història dona tota mena de lliçons és inqüestionable. I de l'estudi dels mesos que van dur a la Gran Guerra, arran del procés de recerca per escriure La caiguda dels gegants, Follett ha après que "llavors, cap dels líders europeus no volia que el Vell Continent entrés en conflicte, però, tot i això, tots van caure [en l'error]". Ara, per tant, li interessava analitzar la psicologia dels líders polítics, "persones racionals i raonables", i veure com és possible que acabessin com van acabar. "I em vaig preguntar –segueix– si seria possible que hi caiguessin de nou. Per exemple, que una guerra nuclear esclatés per accident o bé per culpa d'un president dels Estats Units desequilibrat. O em pregunto encara per què els líders japonesos van decidir atacar el 1941 la nació més poderosa de la terra. O per què Lindon B. Johnson a poc a poc es va deixar embolicar en la Guerra del Vietnam i va arruïnar la reputació del seu país. O per què Toni Blair va ser tan neci per deixar-se arrossegar en una guerra organitzada per George W. Bush, el més ignorant i incompetent de tots els presidents dels Estats Units fins llavors en els darrers cent anys".

A la novel·la, els dos personatges clau són la inquilina de la Casa Blanca, una presidenta republicana dels Estats Units, i el president xinès. En tots dos casos, "intel·ligents, persones benintencionades" però envoltades de falcons i extremistes. Perquè Follett parteix de la creença que la majoria dels líders polítics són benintencionats. "Esclar, hi ha excepcions", i esmenta per demostrar-ho Boris Johnson i Donald Trump, "dels quals, com deveu imaginar, no soc cap gran fan". L'esforç documental que ha lloat The Times es basa, per exemple, en un munt d'entrevistes amb polítics que ja han deixat el càrrec, com l'ex primer ministre Gordon Brown i l'exambaixador britànic als Estats Units de Trump, Kim Darroch.

Qualsevol guerra ha de tenir una excusa, un detonant. Les armes de destrucció massiva, per exemple, el bombardeig de Pearl Harbour o l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo. I si en el cas de Mai hi ha molts hipotètics punts crítics que podrien conduir les grans potencies a la guerra nuclear –la zona del Caixmir, l'estret d'Ormuz, Ucraïna, els mars del sud de la Xina–, en el món real Follett veu "Taiwan com el punt crític on és més probable que es desencadeni una Tercera Guerra Mundial". Amb tot, la intenció de Follett no ha sigut donar cap missatge als lectors, ni tan sols aquest: "No crec que un escriptor hagi de donar missatges en les seves històries. El que jo pretenc és que el lector entri en el món emocional dels personatges que he imaginat i creat. No soc més intel·ligent que els meus lectors i no em vull veure adreçant-me als lectors assenyalant-los amb el dit i dient-los que han de pensar això o allò altre".

Abordar una narració en present ha sigut una manera de posar-se de nou a prova: "Per a un artista, és important no quedar-se aturat. L'obligació que té és reinventar-se a si mateix. Ja ho vaig fer una vegada, escrivint Els pilars de la Terra, i crec que ho he fet ara de nou. I espero que els resultats hagin sigut els correctes".

007 i Shakespeare

A principis de setembre de l'any passat, Follet va publicar un article a la premsa britànica en què explicava quines havien sigut les fonts més valuoses per modelar la seva formació cultural. I, potser amb un punt de provocació, va assegurar que els dos autors que més l'havien influït, ja des dels 12 anys, i que encara són els que més li agraden, eren Ian Fleming i William Shakespeare. Amb aquests mestres, doncs, no és estrany que afirmi que "gairebé tot el que necessitem saber sobre l'escriptura de novel·les ho aprenem llegint". "No m'he trobat mai cap escriptor que no fos ell mateix un lector voraç quan era petit", rebla. Sense oblidar el relleu de la poesia, "perquè els poetes avaluen la importància de cada paraula". Evidentment, un autor que escriu històries d'una mitjana de 300.000 paraules no pot calibrar-les totes amb precisió, però llegir poesia recorda a Follett "tot el que es pot arribar a fer per triar la paraula exacta".

En el cas de Mai també és així, una estranya combinació d'apassionant bestseller que enganxa des de la primera pàgina, un còctel entre Fleming i –Shakespeare potser és dir-ne molt– Le Carré, Graham Greene o John Buchan que, sens dubte, deixa Tom Clancy en un fabricant d'historietes de cinquena categoria.