Els camins que va obrir Josep Massot i Muntaner

PalmaNo passa sempre que la gent parli amb les mateixes paraules sobre una persona. Passa, però, en el cas del pare Josep Massot i Muntaner, que va morir a Montserrat el 24 d’abril a 80 anys. “Infatigable”, “generós”, “de país”, “exigent”, “cohesionador”. Una persona que confiava en els investigadors joves, que sempre estava disposat a donar una mà, conscient de la necessitat de crear xarxa, d’unir voluntats. “La part més humana de Massot i Muntaner ha fet que no només sigui admirat per la seva tasca, sinó també estimat per tots els que hi han pogut ser a prop”, diu la historiadora de la literatura Margalida Tomàs, que fou amiga i mà dreta de Massot i Muntaner, especialment en el projecte més personal de l’historiador, la revista Randa.

El cas, però, és que el llegat bibliogràfic del palmesà és immens. Si bé és especialment conegut per ser qui va obrir camí en les investigacions sobre la Guerra Civil a Mallorca, els seus estudis abracen múltiples disciplines: la filologia, la crítica literària, la història de la literatura, la història contemporània, la cultura popular... L’ARA Balears ha parlat amb investigadors i historiadors que han seguit l’empremta de la tasca del monjo o bé que l’han estudiat com a figura intel·lectual.

Literatura: una mirada científica

A només 20 d’anys, el 1962, Massot i Muntaner va publicar a la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares (núm. 17) l’article El romancero tradicional español en Mallorca. Després vingueren altres articles (Sobre la poesía tradicional catalana, Aportació a l’estudi del Romancer balear...);una quantitat innombrable. Segons el catedràtic Damià Pons, el palmesà reprèn els estudis de Rafel Ginard, “però amb una formació historicofilològica més científica i solvent”. En matèria literària, el filòleg i escriptor Joan Mas i Vives també menciona com a article molt rellevant Notes sobre la supervivència del teatre català antic. “Pocs sectors de la literatura catalana i especialment de la que s’ha escrit a Mallorca i a les Balears es poden estudiar sense tenir en compte els estudis de Massot i Muntaner. Peces com aquesta varen obrir camins que posteriorment han estat seguits per diferents estudiosos”, diu.

Pons i Mas i Vives destaquen una obra cabdal, que arribà després de diversos articles sobre el tema: Els mallorquins i la llengua autòctona (Barcelona: Curial 1972). Pons la considera important perquè presenta l’estudi i l’anàlisi de l’ús de la llengua catalana durant uns quants segles, sobretot al s. XIX i fins i tot al XVIII. “El XIX és un segle destacat perquè les coses que passen al s. XX ja havien ocorregut en l’anterior: en el XIX hi ha una estratègia de l’Estat programada d’uniformització i castellanització; Massot i Muntaner documenta la pèrdua de la presència del català i a la vegada la seva resistència en diferents àmbits d’ús al llarg del s. XIX”.

Els dos erudits coincideixen, també, en la importància que han tingut els monogràfics, semblances, biografies o conferències d’autors que el monjo va estudiar des dels prismes ideològic i polític: Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Marià Aguiló i Fuster, mossèn Alcover i Georges Bernanos, entre moltíssims d’altres.

En l’obra Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978), Massot i Muntaner traça una història de l’illa que parla de literatura, però en un context històric molt concret: “És interessant perquè no només parla d’obres literàries, sinó també de revistes, tertúlies, grups literaris constituïts... Hi tracta la clandestinitat de la cultura catalana a la Mallorca de les primeres dècades del franquisme, de quan els grups feien edicions únicament per al consum intern; de les primeres relacions clandestines entre escriptors catalans i mallorquins; en definitiva, de l’únic món que tenia indicis de vida durant la dècada dels 40 i els 50”, apunta Pons. “Hi ha pocs àmbits de la literatura catalana escrita a Mallorca que no hagin estat fressats per Massot i Muntaner, i això ha permès que els estudiosos que han vingut després hagin trobat una porta oberta per fer les seves pròpies recerques”, reivindica Mas i Vives.

Història: una nova metodologia

Maria Eugènia Jaume Esteva és autora del llibre Esclaus oblidats. Els camps de concentració a Mallorca (1936-1942). Tomeu Garí ha escrit La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945). David Ginard firma nombroses obres sobre diferents temes de la Guerra Civil i d’etapes històriques posteriors. Els tres són historiadors i coincideixen a dir que Massot i Muntaner és el “pare” de l’entramat historiogràfic d’aquesta etapa a Mallorca, a més d’un “mestre” i un “referent”.

“Va obrir la capsa de Pandora. Gràcies a l’accés que va tenir als arxius italians i als testimonis amb els quals va estar en contacte, tots els seus llibres han estat la base dels estudis nous i emergents. Va contextualitzar la guerra, uns fets, i ens va donar un camí a seguir, un marc conceptual”, diu Jaume Esteva.

Garí, que va entrar a la Universitat quan ja era “major” –diu ell– , cap als 30 anys, va adonar-se ben aviat de la importància de Massot i Muntaner: “Quan revises la bibliografia i fas les primeres passes en la investigació, veus que has d’anar a una primera obra: La Guerra Civil a Mallorca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976)”. És fàcil, assenyala, percebre la importància que va tenir aquest llibre, “a més de tota la producció bibliogràfica que té, que ha estat extensa, amb relació a la guerra i la repressió”, comenta Garí. I diu que no es pot oblidar que tot això ho va fer “en un moment complicat, el de la transició democràtica”.

Sense ell, afirma, “no hauríem arribat tan lluny”. Garí i Maria Eugènia Jaume varen poder consultar Massot i Muntaner durant el desenvolupament dels seus treballs. Coincideixen que era una persona “exigent”, però sempre disposada a “ajudar-te a millorar”.

David Ginard va conèixer el mestre a l’alegre edat de 22 anys. “Sempre es va posar a la meva disposició per ajudar-me. Em proposava temes, em passava documents... Era molt generós”. Si bé també destaca les seves aportacions en el marc històric de la Guerra Civil, especialment en l’àmbit local, com a punt de partida, Ginard considera “molt valuosa” la metodologia d’aquest intel·lectual de Montserrat.

“Tant al llibre La Guerra Civil a Mallorca com en altres treballs, sempre va fer ús d’una metodologia rigorosa i, al mateix temps, un estil de redacció molt brillant. Va crear escola en qüestions estilístiques i comunicatives en la divulgació històrica en llengua catalana, va crear un model”, explica Ginard, que firma el llibre de Lleonard Muntaner dedicat a l'intel·lectual de Palma: Josep Massot i Muntaner. El combat per la història.

L’historiador Arnau Company, de la mateixa manera que Ginard, també destaca la metodologia i la rigorositat de Massot i Muntaner. No s’oblida de dir, però, que “tot i que no tenia formació d’historiador pròpiament, és la persona que més ha contribuït a la història contemporània del s. XX de les Balears”. Fa una menció especial a l’atenció que va prestar a la memòria oral: “Va tenir molta consciència de parlar i treure molta informació als testimonis de la República i la Guerra Civil”, conta Company, que parla també de l’obsessió del monjo per les notes a peu de pàgina, pel detall de la documentació. “No només va ser un mestre en l’àmbit temàtic, també en la part formal i metodològica”, manifesta.

‘Cançoner’: únic a Europa

Els historiadors consideren que la gran obra de Massot i Muntaner és La Guerra Civil a Mallorca. Ara bé, els estudiosos de la cultura popular destaquen com a gran tasca del monjo l’edició i catalogació del Cançoner Popular de Catalunya. “En termes d’etnopoètica, aquests 21 volums són impagables. No ho hauria pogut fer cap altra persona”, diu la doctora en Filologia Caterina Valriu. Enguany es commemora el centenari del naixement de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), una institució que va promoure la recerca de cançons populars arreu dels Països Catalans. Això va ser així fins que va esclatar la guerra. El compositor Baltasar Samper, de fet, era membre de l’equip de recerca. Els materials es varen amagar, una part a Barcelona i una altra a Suïssa, que es recuperà quan va morir Franco.

“És aquí on Massot i Muntaner va tenir un paper clau: va iniciar les converses perquè el material que era a Suïssa es dipositàs al monestir de Montserrat. En tenir-lo, en va fer una descripció i catalogació. Li va costar 20 anys de feina. Els 21 volums que conformen el cançoner no són el material, només la llista, el catàleg que diu on pots trobar (arxius, biblioteques...) els documents i materials del cançoner”, explica Valriu. La contribució que això va suposar en futures línies de recerca és enorme: cada dia, aquests documents són consultats per qui els necessita.

Segons el musicòleg Amadeu Corbera, l’edició i catalogació d’aquest cançoner és una obra cabdal que permet la creació de molts altres materials: “Fou el projecte etnomusicològic més gran d’Europa, no n’hi ha cap de semblant. Gràcies a això tenim informació valuosíssima de com era la societat als Països Catalans abans de la industrialització definitiva”, apunta.

També destaca que va ser un dels primers a intentar explicar l’origen d’Els Segadors, l’himne patriòtic; així mateix, va ser de gran rellevància per a la recuperació de la figura de Baltasar Samper: “Massot i Muntaner s’acosta a Samper de dues maneres: per l’interès de la cançonística popular i, a més, com a personatge important de l’exili balear”.

Editor: confiança i exigència

Valriu tenia 20 anys quan va publicar el seu primer article:“Va ser a la revista Randa gràcies a la confiança del pare Massot i Muntaner”. La doctora en Filologia no dubta a destacar les facilitats que el palmesà donava sempre als joves investigadors.

Va passar el mateix amb Ginard:“Ell no tenia cap responsabilitat acadèmica i tampoc cap obligació d’ajudar-nos. Ho feia, però, perquè era un home que treballava per als altres”. Diuen, a més, que sempre feia comentaris als articles per tal de fer-los millors i adobar-los del tot;en destaquen el tarrannà exigent, professional i seriós. Massot i Muntaner ha dirigit durant mig segle les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i les revistes Randa i Serra d’Or. Des de l’Abadia de Montserrat encara no saben qui serà el successor de qui fins ara n’ha estat el director.

“Sempre deia que per fer la seva feina en necessitaven més de quatre, de persones”, apunta des de l’altra banda del fil telefònic Margalida Tomàs. “Segur que tot s’arreglarà, tard o d’hora, però és cert que hi ha coses tan personals com la revista Randa que fan que tots els que en seguíem la tasca estiguem un poc preocupats”. Recorda, a més, la part activista del pare, que no pot oblidar-se: “Va ser membre de diferents organismes amb el mateix objectiu:fer feina pel país, crear xarxa. Va tenir una vida molt plena”, apunta.

Diu Tomàs que al funeral que se li va fer el dimarts 26 d’abril tothom recordava Massot i Muntaner amb les mateixes paraules:l’home generós, l’ajudant dels joves, el treballador infatigable. Però es compartia, també, una sensació:“Hem quedat una mica orfes”.