Campanades a l’arquitectura del gairebé res

ArquitecteLa tercera edició de la Setmana d'arquitectura al Club Pollença començà aquest dimarts deixant palès per què s'ha escollit aquest títol i no un altre: "...gairebé res". I és que d'això es tractava, d'entendre que es pot dir molt sense dir gairebé res, sempre que un sàpiga escoltar.

Precisament, el primer que aprengueren els assistents fou a emprar l'orella. Montserrat Palacios i Llorenç Barber, com advertia una breu introducció, donaren als assistents "l'oportunitat d'aprendre a escoltar, i a escoltar-se escoltar".

Una primera experiència auditiva en què els sorolls produïts simultàniament pels dos convidats s'entrecreuaven i es balancejaven en una espècie de dansa sonora, tot fent el públic testimoni del poder suggestiu del so.

Després passaren a parlar del fet d'escoltar, de la importància de ser conscients del paper actiu de qui escolta. A mode d'introducció, en el petit concert de campanes que havien preparat per acabar la jornada, donaren tot tipus d'informació sobre aquest particular instrument. Hi havia, però, un tret importantíssim aliè a l'explicació: tots dos parlaven al mateix temps, en dues llengües diferents (Llorenç en català i Montserrat en castellà), i seguint fils discursius diferents. Era, per tant, impossible escoltar-los tots dos alhora, i l'oient es veia obligat a decidir, a prendre part activa en el procés d'escoltar (i de no fer-ho).

Seguidament, l'arquitecta Carme Pinós explicaria els seus dos projectes que millor representen la filosofia d'aquesta edició de la Setmana d'arquitectura: per començar, la seva resposta a la demanda de la Biennal de paisatge a Lanzarote. Es tractava de fer uns bancs a Lago Verde, un espai natural on l'única petja de l'home eren unes cordes que feien de barana i marcaven el camí. Carme Pinós proposà fer el mínim possible: fer els bancs amb la corda mateixa que feia de barana per millorar-ne el traçat.

Tot seguit, l'arquitecta mostrà dos dissenys de rajola hidràulica ben simples, però que permeten infinitat de combinacions. "Així, la forma final esdevé el resultat d’un procés constructiu, quasi d'un joc", en lloc de ser només un dibuix preconcebut.

Després fou el torn de l'arquitecte i catedràtic Josep Quetglas, qui desembolicà amb esment cadascun dels aspectes d'un element aparentment ben senzill, obra de l'arquitecte portuguès Álvaro Siza. Es tractava d'un passamans de pedra en el projecte de reforma d'El Chiado (Lisboa), fet amb la cura pels detalls que caracteritza Siza.

L'especejament de la pedra és el propi de qui coneix bé el material que té a les mans, i la senzillesa d’una simple motllura serveix alhora de barana, de canal d'evacuació d’aigua, de sòcol protector de la part baixa de la façana... És, en definitiva, "un exemple del que hauria de ser l’arquitectura, que no és una cosa que crida l’atenció, sinó una cosa que ens serveix sense demanar-ho, sense dir res".

Finalment, la jornada conclogué amb un concert de trenta minuts des de tres campanars pollencins, durant el qual es convidà els assistents a prendre part activa de l'esdeveniment. Així, era l'oient qui escrivia la partitura, ja fos cercant l'eco d'una campana que rebotàs en un mur de pedra, trobant una cantonada que desviàs el so, pujant a una terrassa per tenir una escolta més general... Interpretant, en definitiva, d'una manera personal, els diversos matisos que el conjunt de campanes produïen, ara compassades i harmonioses, ara formant una música caòtica i dissonant.