Una cançó de la Jaia Corema, el darrer cas d’èxit de transmissió oral

PalmaDivendres passat, 11 d’abril, hi hagué una trobada molt especial al CEIP Son Juny, ubicat al municipi mallorquí de Sant Joan. Com havia succeït en les setmanes prèvies, tots els alumnes de l’escola es reuniren al pati a migdia per tallar una cama a la Jaia Corema mentre entonaven una cançó que per aquesta escola, i pel poble que l’acull, ja és com un himne.

Aquest darrer divendres abans de posar vacances, però, els infants la varen cantar acompanyats de l’autor de la cançó, Pere Garcias, qui ha descobert fa molt poc que vint-i-set anys després d’haver-la escrita, la cançó continua ben viva a Sant Joan. El descobriment ha estat gràcies a la seva filla Rosa, membre del grup Pitxorines, que exerceix actualment de mestra de música al CEIP Son Juny. “Ha estat molt guapo veure no només que encara canten la cançó de mon pare, sinó que la canten amb aquest entusiasme. Els nins te la demanen, no se’n cansen”, assegura ella. De fet, ara tots dos en preparen una versió enregistrada, la primera que se n’ha fet fins ara, amb la col·laboració dels alumnes de Son Juny.

El cas de Pere i Rosa és un de tantes parelles de pares i fills que han dedicat no només el seu treball sinó pràcticament la seva vida a la recuperació i transmissió de la llengua i la cultura illenca, com el filòleg Jaume Corbera i el seu fill, el musicòleg Amadeu Corbera, o els músics Pere i Clara Fiol. “Si no hagués estat per mon pare, que em va ensenyar tantes cançons que jo trob precioses i que estim tant, jo no hauria pogut contribuir tant al projecte de Pitxorines”, afirma Rosa Garcias. Va ser el mes de febrer passat quan ella es va incorporar al professorat del CEIP Son Juny i va descobrir que una de les nombroses composicions de son pare –en té més d’un centenar– havia arrelat tant.

“En el seu moment jo sabia que havia agradat molt, la cançó, perquè fins i tot hi havia pares que se’m queixaven, que n’havien acabat fins al nas, de sentir-la”, afirma entre rialles l’autor, qui un parell d’anys després d’escriure el tema deixà l’escola de Sant Joan i fins ara no ha sabut que els alumnes l’havien continuat cantant. Alguns dels que foren alumnes seus són ja pares dels nins que ara van a Son Juny i que han convertit la cançó en part de les tradicions familiars. “Jo la vaig fer l’any 1998, i va ser perquè la meva dona, que era mestra d’Infantil, em va demanar si coneixia alguna cançó de la Jaia Corema per cantar als nins. Jo no en coneixia cap, més que aquells quatre versos que tothom sap, així que em vaig dedicar a fer una lletra a partir del dibuix de la Jaia que ella havia fet, i li vaig donar forma de cançó. No té més mèrit que això”, explica Garcias, autor també de nombrosos temes del grup de què forma part, l’Arpellots Havaneres Band.

Tanmateix, la seva composició no només ha sonat tots aquests anys a Sant Joan, sinó que s’ha començat a reproduir també a altres municipis, com Llucmajor, sa Pobla i Sóller. I això que fins ara no n’existia cap gravació ni enregistrament oficial, només la implicació d’alumnes, mestres i pares que l’han mantinguda viva a l’escola i que han convertit la cançó de la Jaia Corema en un exemple d’èxit de la transmissió oral en temps de plataformes digitals. Així ho confirmen els musicòlegs Amadeu Corbera i Francesc Vicens, qui constaten que la transmissió oral és actualment un procés en vies de desaparició.

La cultura popular a les escoles

“Quan apareix una tecnologia que permet reproduir música, cosa que va succeir ja a partir dels anys 30, la transmissió oral deixa de funcionar. No només deixa de ser necessària, sinó que canvien els repertoris amb els canvis socials que es produeixen. Amb l’arribada de la modernitat més agressiva i d’una societat encara més industrial, purament capitalista i de serveis, deixen de tenir sentit tots aquests repertoris i apareixen altres cançons”, explica Amadeu Corbera, professor del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. “Així i tot encara hi ha alguns casos on es pot comprovar que continua funcionant. Com deia un professor meu, podríem parlar, per exemple, dels càntics de manifestació o dels que se senten als estadis de futbol, però també n’hi ha molts associats a l’àmbit escolar. Casos com les cançons d’autobús, que són les que canten els al·lots quan van d’excursió i que no trobaràs a cap cançoner ni han estat enregistrades, però que tots els infants coneixen. El mateix passa amb la cançó del quètxup, aquella que diu ‘jo volia quètxup i no me’n donaven…’. Són casos comptats que no han estat comercialitzats encara, i dic encara perquè avui dia tot és susceptible d’arribar a ser comercialitzat”, opina.

A més, Corbera assenyala que, més enllà del cas concret de Sant Joan, la pervivència d’una figura com la Jaia Corema al segle XXI està directament relacionada amb l’àmbit escolar. “Ara se’n fa un ús folklòric, que no té per què ser dolent. Ho explica molt bé Josep Martí, que l’ús folklòric és quan agafam un element d’un context tradicional i el posam en un context diferent, i això és el que s’ha fet amb la Jaia Corema. En una societat com la nostra ja no té sentit, ja gairebé ningú compta les setmanes que queden per a Pasqua, però a les escoles s’ha convertit en un element que continua molt viu i que a més també ha esdevingut inclusiu”. Això darrer ho demostra el fet que són tots els infants de Sant Joan els que canten la tonada plegats, cosa que no succeeix per exemple amb altres festes de vinculació religiosa com el concert de nadales, on hi ha famílies musulmanes que no hi participen.

Hi coincideix Francesc Vicens, qui afirma que “de la mateixa manera que podem vincular la irrupció de Halloween als departaments d’anglès de moltes escoles i instituts, que la Jaia Corema encara existeixi té a veure també amb el fet que l’hagin recuperat i dotat de contingut també als centres educatius”. Cal dir, però, que durant les darreres dècades s’ha viscut un canvi profund respecte de com ens relacionam amb tot allò que encaixa dins el concepte de cultura tradicional, un ens considerat fins no fa gaire com a intocable i immutable, que requeria ser preservat sense alteracions, i que avui dia s’entén sobretot com un element viu que no només admet actualitzacions i revisions sinó que, de fet, les necessita.

Noves línies de treball

“Preservar la cultura tradicional com si fos una relíquia ha estat una idea impulsada fonamentalment des de l’acadèmia, molt connectada al romanticisme del segle XIX que idealitzava la figura del pagès i l’existència de foravila com si fossin les essències de la nostra identitat. Tot això es desmunta amb l’arribada del turisme, quan aquesta visió del camp passa a ser una reminiscència i el relat s’esfondra. Amb ell s’esfondraven també, suposadament, les arrels”, argumenta Vicens, per qui les noves maneres de relacionar-se amb la cultura popular no són més que “una mostra de seguir en el camí on en realitat hem estat sempre”. “Ja ho va veure Baltasar Samper, que les tonades dels pagesos que tan idealitzades teníem en realitat havien estat influenciades per les melodies de moda, com el flamenc. Hi havia una voluntat de transmetre-ho com si fos pur, impolut, però els músics han fet el mateix a totes les èpoques: fer música amb els elements que tenen al seu voltant. No sé si tindria sentit que ara mateix cantàssim tonades com feia madò Buades. De fet, si ella tingués ara 16 anys, no cantaria com canten Júlia Colom o Maria Hein?”, es demana l’autor de llibres com La música que ve de Déu i La Sibil·la després de la Unesco, entre d’altres.

En aquest sentit, tant Vicens com Corbera reconeixen el valor de la feina feta pel pare Ginard amb el Cançoner popular de Mallorca i també per part d’altres folkloristes, si bé asseguren que la investigació i els treballs d’etnomusicologia actuals s’han de dirigir cap a tasques diferents a les que feren ells. “No sé si hi ha algú que encara vagi a la recerca de cançons com feia el pare Ginard, però crec que les línies de feina han canviat. El que hem de fer és analitzar els processos socials que es vinculen a aquests elements, que ens poden servir per explicar les tensions, les lluites i els significats que s’amaguen darrere totes aquestes manifestacions culturals”, afirma Corbera, “i he de dir que amb això estic una mica queixós, perquè cada any quan ve Nadal invertim molt de temps i una quantitat relativa de doblers a parlar de la Sibil·la, i jo crec que ja n’hem parlat molt. Com és que no ens dedicam a altres coses, com per exemple què passa amb la música o els balls dels musulmans de Mallorca? O amb les representacions que es duen a terme d’una suposada cultura popular en àmbits turístics? I amb l’escena antiturística que ha sorgit també en l’àmbit de la música al voltant del Pla de Mallorca? Tot això són camps a investigar ara mateix”, proposa.