Les cançons d'Amaral són per cantar-les plegats

BarcelonaLes 4.300 entrades a 28 euros per al concert d'Amaral al Sant Jordi Club, la capsa de sabates més gran de Catalunya, s'han exhaurit. La immensa majoria del públic té les mans enlaire ben obertes durant més d'un minut. És el final de '500 vidas', i els assistents estan multiplicant per quatre mil el gest que fa Eva Amaral a l'escenari. Ella porta tot el pes escènic del concert: parla amb la gent, corre a banda i banda per esperonar l'entusiasme i es retira cap al darrere per ballar 'Lo que nos mantiene unidos' amb moviments més nerviosos que fluids.

La cantant aragonesa és el centre d'atenció, tot i que comparteix la primera línia amb Juan Aguirre. Darrere hi ha el teclista Toño Virgós i el baixista Ricardo Esteban, i en un lateral, el bateria Toni Toledo. Amb aquesta disposició es pot veure un espai circular al fons on es projectaran diferents imatges: primer un far retallat davant una lluna plena per recordar que estan presentant el disc 'Nocturnal' (2015), a vegades els músics, a vegades una bola de miralls, i en la cançó 'Revolución' manifestacions en blanc i negre. Per cert, en aquest tema del 2005, Amaral parlen d'una revolució conciliadora: "'Éste es el momento de olvidar lo que nos separó / y pensar en lo que nos une'". En cançons més recents com 'La ciudad maldita' apel·len a la funció reparadora de la memòria històrica: "Només fent sortir la veritat a la llum es pot avançar cap al futur", diu ella quan la presenta.

Curiosament, deixen fora del repertori 'Ratonera', la seva composició més indignada, tot i que, com passa sovint en les seves cançons, el bosc metafòric a vegades fa veure lectures polítiques allà on tot plegat són històries de despit i reafirmació en l'amor. "Tant de bo que poguéssim quedar-nos sempre en aquest univers paral·lel. Ens heu fet flotar i volar cap a les estrelles", diu l'Eva per agrair la resposta del públic. És a dir, la música com a parèntesi terapèutic.

La lluita entre el so i la cançó

La banda surt a l'escenari mentre pels altaveus sona 'All tomorrow's parties' de The Velvet Underground (i dues hores més tard acompanyaran la sortida del públic amb 'Moon river' de Henry Mancini i Johnny Mercer). Ella hi apareix després per cantar 'Unas veces se gana y otras se pierde'. Quan acaba, mentre saluda el públic, tus, i se sent un ai… Falsa alarma: la veu brillarà com és habitual enmig d'una sonorització que la prioritza, perquè Amaral, tot i el caràcter més fosc del rock de 'Nocturnal', saben que és important que la veu arribi clara i entenedora. Potser per això va cantar 'Marta, Sebas, Guille y los demás' pràcticament 'a cappella'; això sí, amb el públic fent de coral gegantina, com en bona part de les cançons més populars, com ara 'Kamikaze' (amb la guitarra i els udols a la manera dels U2), la rumbeta 'Días de verano' o 'Salir corriendo'.

També passa en algunes peces de 'Nocturnal', però costa més perquè, a banda de ser més recents, mostren de manera més evident un dels conflictes que acompanyen el grup des del principi: el combat entre el so i la cançó. Hi ha moments que sembla que preferirien sacrificar la melodia de la tornada per aprofundir en la contundència rítmica i elèctrica. En directe ho fan puntualment a 'Chatarra' i temes anteriors com 'Estrella de mar' i 'Hacia lo salvaje', i se'n surten, però l'efecte que aconsegueixen en el públic no és comparable al de cançons més transparents i cantables com 'Sin ti no soy nada'. La van tocar en el bis, i aquest cop l'impacte va venir, a més de per la força de la composició, per la interpretació. L'Eva i el Juan molt junts, i ella cantant amb un gest distant, dolorós, ficada fins al moll de l'os en una cançó que ha interpretat centenars de vegades però que encara és capaç que convertir-la en una experiència única. Segurament així ho va veure el públic, que va ovacionar el grup al final d'un concert dinàmic i amb poques baixades de tensió, però que va deixar clar que les millors prestacions d'Amaral arriben quan les cançons es poden cantar plegats.