Canes riu amb dos genis narcisistes

CanesAlmodóvar té un problema: Noah Baumbach ha posat les coses molt difícils perquè no es premiï almenys una producció de Netflix. The Meyerowitz stories, la nova comèdia del director de Frances Ha, va omplir aquest diumenge el Festival de Canes d’agudesa, enginy i tendresa. Un salt endavant que situa Baumbach en la lliga dels grans noms de tragicomèdia americana moderna, la d’Alexander Payne i Wes Anderson.

I tot plegat sense allunyar-se gaire del seu estil i obsessions. El film, de fet, té molt de seqüela espiritual d’un dels seus anteriors films, Històries de Brooklyn: imagina què se’n va fer d’aquells nens atrapats en les neurosis d’un pare narcisista i negligent. Dustin Hoffman hi interpreta un escultor frustrat per la falta de reconeixement de la seva obra que forma amb els seus tres fills de dos matrimonis una família disfuncional lleugerament menys traumatitzada que Els Tenenbaum de Wes Anderson, amb Ben Stiller fent una variació del seu personatge en aquell film i un Adam Sandler més contingut que de costum però amb els seus característics atacs de geni i moments musicals.

“Treballar amb actors que porten l’humor a la sang va ser clau”, deia Baumbach a la roda de premsa. I la pel·lícula transmet confiança en els seus intèrprets, que executen amb naturalitat i frescor una història que fa equilibris entre el drama i la comèdia i on les rialles poden esclatar en els moments més tràgics. Qui més destaca pel seu ofici invisible, però, és un Hoffman immens en la creació del patriarca del clan, Harold Meyerowitz, neuròtic, rondinaire i egocèntric, un personatge menyspreable que la humanitat de l’actor aconsegueix fer entranyable, una mica a l’estil del Royal Tenenbaum de Gene Hackman. “No sé si és un geni, però espero que ho sigui -diu un dels seus fills en un moment clau-. Almenys això justificaria que sempre es comportés com un cretí amb nosaltres”.

Estimar un cretí

Ser fill d’un cretí integral pot ser tan difícil com estimar-lo. Jean-Luc Godard, un dels grans genis de la història del cinema, és retratat a Le redoutable com un imbècil de cap a peus, un artista amb un ego fràgil obsessionat per la joventut i la revolució. Aquí la seva víctima és Anne Wiazemsky, la protagonista de La chinoise, esposa de Godard a finals dels 60. Les seves memòries són la base d’un film que també porta el segell de Michel Hazanavicius, el director de The artist, que torna a remenar referents cinematogràfics per construir un pastitx de recursos expressius de la Nouvelle Vague, utilitzats sempre amb una intenció més irònica que narrativa.

A través de la mirada de Wiazemsky, Le redoutable mostra la implosió artística de Godard arran del fracàs de crítica i públic de La chinoise. Hazanavicious no està interessat a comprendre el procés del cineasta, sinó a ridiculitzar la seva fascinació pel Maig del 68. Godard i Wiazemsky participen en les manifestacions i llancen pedres als gendarmes, però en tornar a casa són saludats per un policia que se’n declara fan. I els estudiants, tot i admirar Godard, no entenen res dels seus discursos. La caricatura funciona i provoca rialles, sobretot gràcies al treball d’un fantàstic Louis Garrel. Però la pel·lícula no deixa de ser una paròdia allargada, un film lleuger i entretingut com els que li reclamen a Godard fins i tot els estudiants. Le redoutable, en fi, complaurà sobretot els detractors del cineasta, que, com passa amb els autors realment transgressors, són tan nombrosos com els incondicionals.

‘Westerns’ nevats i ciència-ficció punk

Fora de competició, Canes va reunir dos Venjadors: Bruixa Escarlata i Ull de Falcó, és a dir, Elizabeth Olsen i Jeremy Renner, protagonistes del debut del guionista de Comancheria, Taylor Sheridan. Wind river torna a moure’s en la cruïlla entre el thriller dramàtic i el western contemporani amb l’excusa de la investigació de l’assassinat d’una noia d’una reserva índia. Un film sòlid, contundent i emotiu que sap treure partit al paisatge nevat de Missouri.

A How to talk to girls at parties, John Cameron Mitchell adapta (més aviat expandeix i reinventa) un conte de Neil Gaiman sobre uns adolescents del Londres punk dels 70 que topen amb una civilització alienígena de visita al nostre planeta. Un deliri simpàtic amb picada d’ullet final per als fans de Gaiman on brilla Nicole Kidman com a matriarca punk.