Estava cantat, però…

PalmaValentina Nafornita s’ha convertit en habitual de l’illa. Si no vaig errat aquesta serà la tercera visita de la soprano moldava. El 2020, l’any de la pandèmia, cantà a Pollença un recital de característiques molt semblants al que dimecres oferí al castell de Bellver, en el cinquè concert del Festival d’enguany. Dos anys abans, com em recordà un bon amic, havia cantat al Concert de Cap d’Any, a les ordres de Joji Hattori, quan encara no havia assolit el seu indiscutible estatus actual. Per tant, una visita amb molta més consistència, glamur i no sé quantes coses més que les anteriors, però també la prova de la parpella de qui la va programar en el seu moment. Dit això, és clar que tenir a sobre de l’escenari Valentina Nafornita tan sols es pot qualificar de gran luxe, dins un pati d’armes que feia goig i una mica de calor. 

La vetlada començà amb una pletòrica Obertura, la de Loreley, d’Alfredo Catalani. Era, d’alguna manera, l’anunci de tot el que vindria a continuació. Si Catalani conta la història de la jove suïcida que convertida en dona d’aigua fa naufragar els vaixells que solquen el Rin, totes les protagonistes que vindran a continuació també porten l’infortuni gravat a sang i foc al seu cor. Per exemple, la Rusalka, que no és ni nimfa ni humana, i canta la Cançó de la Lluna –"Lluna en el cel profund…"– i mor d’amor, per amor, com el seu estimat príncep, d’una bellesa extraordinària i que, d’alguna manera, va encunyar l’altura del llistó de l’esdeveniment. Nafornita continuà amb el seu decàleg de soprano lírica amb la no menys tràgica i tirolesa història de La Wally, també de Catalani. Naturalment, interpretà Ebbe? Ne andró lontana, come va l’eco della pia campana, tot un escandall de preciosisme i elegància harmònica amb la qual la protagonista exhibí temprança i control de la mitja veu, el que es necessita per cantar i traslladar la melangia del moment de l’adeu a tot el que deixa enrere. Per amor, clar. Després, podaren el Salce que estava anunciat i ho deixaren amb l’Ave Maria, la de Desdèmona, moments abans del seu epíleg. Així, l’única soprano lírica que apareix a les òperes de Verdi i els legatos farcits de matisos, coronats amb dues escales, una ascendent, i una altra descendent, fins a l’Amen final, varen servir com a conclusió sublim d’una primera part que ja s’enlairava més enllà de l’entreteniment.

A la segona part, tocava cantar i lloar Puccini en el centenari de la seva mort. I què millor per a aquesta circumstància que interpretar el Senza mamma, de Suor Angelica, o el tan romàntic Chi il bel sogno di Doretta, de La Rondine, o, per descomptat, la dolça i delicada Si, mi chiamano Mimi, de La Bohéme, més legato, recitatius i més elegància. Entre una ària i l’altra del Mestre de Lucca, la Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo, no quedava enrere i oferia dues peces que conformaven un meravellós calidoscopi puccinià, el Capriccio Sinfonico i Crisantemi. Ho poliren una mica més amb el sempre benvingut Intermezzo, de la Cavalleria rusticana. Impossible passar-ho millor, amb un programa tan saborós i amb regust d’exquisida exuberància i distinció. 

Quedava el bis. Estava cantat. Només mancava el no menys celebèrrim O mio babbino caro, com ja havia fet a Pollença, però…  no, va cantar el cinètic, per moltes raons, I feel pretty, de West Side Story.