Canvi de govern, ball de cadires culturals

No és cap novetat que, quan hi ha un canvi polític, tot es belluga. Apareixen nous directors generals i directors d'institucions que poden o no presentar projectes i ser escollits entre diferents candidats o, simplement, ser col·locats. Els canvis, en segons quins moments polítics, són tan ràpids que els rellevats no han tingut temps de desenvolupar pràcticament cap dels projectes que havien començat. Els moviments que s'han produït després de les últimes eleccions a la Generalitat de Catalunya, a més, han suscitat certa polèmica. Va ser el cas de Teresa Ferré, amb una llarga trajectòria en temes de memòria, que després de poc més d'un any al capdavant del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre (Comebe) va ser substituïda per Joan Baptista Forcadell, exregidor de CiU a Sant Carles de la Ràpita i llicenciat en economia. La conselleria de Justícia també va canviar la direcció general de Memòria Democràtica: Toni Font, regidor de l'Ajuntament de Sabadell des del 2007 fins al 2019 amb Convergència i Unió, i fins al 2016 militant d'Unió Democràtica, va substituir la historiadora Gemma Domènech. Aquesta setmana, Oriol Ponsatí-Murlà també anunciava a les xarxes socials que l'havien cessat com a director de la Institució de les Lletres Catalanes.

"La desconfiança sovint és el motor dels canvis –opina el filòsof i gestor cultural Xavier Fina–. En comptes de tenir uns càrrecs fidels al lloc que ocupen, són fidels als polítics". Fina creu que a Catalunya no hi ha un equip directiu funcionarial potent ni respectat: "S'hauria de canviar la mirada al funcionariat, se'ls han de demanar resultats, se'ls ha d'avaluar i tenir un compromís amb l'organització". Ara bé, ¿tenir funcionaris que coneguin bé el lloc i controlin la matèria és la millor solució? Quim Brugué, catedràtic de ciències polítiques de la Universitat de Girona, creu que també té els seus perills: "El nostre sistema no és pas tan dolent, estem entremig de dos casos extrems, l'estatunidenc i el britànic, però sí que hi ha males pràctiques". En el cas dels Estats Units, quan hi ha un canvi de govern es poden canviar tots els càrrecs, fins i tot els xèrifs. En el cas britànic, els alts càrrecs dins l'administració es perpetuen. Brugué ho il·lustra amb el personatge de l'alt funcionari Mr. Humphrey de la sèrie britànica Sí, ministre, ambientada en un gabinet ministerial. "És un alt càrrec que ho controla tot i, aleshores, els polítics no poden fer cap canvi –destaca Brugué–. I, a més, són alts càrrecs funcionarials amb un perfil molt semblant, classe alta i educats a Cambridge o Oxford".

Les males pràctiques

Els polítics són escollits per sobirania popular i Brugué creu que és lògic que busquin directius que portin a terme projectes que encaixin amb les seves idees. A Catalunya només es poden nomenar, com a càrrecs de confiança, secretaris generals de cada conselleria i directors generals. Els sotsdirectors també es poden designar però han de ser funcionaris. "Tanmateix, els últims anys hi ha hagut un gran creixement de la paradministració, vinculada al descrèdit de l'administració, on es creen espais de titularitat pública però que no funcionen segons les normes del dret administratiu i això perjudica la transparència i la rendició de comptes", destaca Brugué. Una altra cosa són les "males pràctiques": "Posar algú a dirigir un lloc sense que en tingui ni idea és una mala pràctica, però això no se soluciona amb un canvi de normativa sinó amb transparència, explicant quin és el projecte i per què es fa el canvi, s'han de seguir els passos dels alts càrrecs i aquests han de retre comptes".

Quan es va anunciar el canvi de direcció al Comebe, l'Associació de Museòlegs de Catalunya va emetre un comunicat en què criticava el nomenament de Joan Baptista Forcadell: "Denunciem un cop més l'accés a la direcció d'equipaments professionals de persones alienes a la professió museística". L'associació lamenta que espais com el Comebe i el Born Centre Cultural i de Memòria –ni l'un ni l'altre estan registrats com a museu però els museòlegs consideren que funcionen com si ho fossin– estiguin dirigits per persones que no tenen formació com a museòlegs. "L'única llei de la Generalitat en referència al personal directiu de museus diu que s'ha de tenir formació específica o experiència demostrada", assegura Joan Vicens Tarré, president de l'Associació de Museòlegs. "Nosaltres demanem que per cobrir places de direcció hi hagi lliure concurrència, igualtat d'oportunitats, processos transparents i que es presenti un projecte i es defensi. Les places tampoc han de ser de per vida, sinó amb una permanència de quatre o vuit anys", afegeix.

"El mercadeig dels partits"

Per al president de la Comissió de la Dignitat, Pep Cruanyes, no és tant un tema de com s'escull sinó sobretot de coneixements: "No pot ser que col·loquin persones que no en sàpiguen res, l'expertesa i els coneixements han de ser un requisit per designar qualsevol càrrec o assessor, sigui o no de designació de confiança –opina Cruanyes–. No posarien al capdavant d'un hospital algú sense cap tipus de formació mèdica, però en cultura s'hi atreveixen". A més, afegeix, tot plegat perjudica el sector: "Al final aquestes persones poca cosa poden aportar i es facilita el mercadeig dels partits per col·locar gent".

Un altre problema és la incertesa temporal. "Haurien de ser persones amb una trajectòria i amb coneixement del projecte, no poden ser col·locades per amiguisme, i haurien d'explicar quin és el seu pla d'acció, com ho faran, quin programa desenvoluparan –diu Joaquim Aloy, president de l'Associació Memòria i Història de Manresa–. A més, el càrrec hauria de tenir una durada mínima de quatre anys per poder desenvolupar el projecte".