Cap d’any, a la tercera…

La història del darrer concert del primer dia de l’any a càrrec de l’Orquestra Simfònica Illes Balears es podria qualificar, poc més o menys, com una carrera d’obstacles. És costum des de l’arribada de Pablo Mielgo incloure una soprano per celebrar l’entrada simfònica de l’any. Per a l’ocasió, qui ho havia de fer era Elena Sancho. Va haver de suspendre per prescripció facultativa. La segona opció va recaure en Marina Monzó, però 24 hores abans del concert i després d’haver fet tots els assajos corresponents, va tornar a fer acte de presència la maledizzione. Com va contar Pablo Mielgo, entre llagostí i llagostí del sopar de la nit de cap d’any, miraculosament, va contactar amb Berna Perles, qui amb un Tritsch-Tratsch i sense cap contacte amb l’orquestra va aconseguir que tot transcorregués com si res del que hem contat hagués succeït. Mielgo, per una altra banda, entre peça i peça anava fent cinc cèntims de com havia estat el problema i la resolució, ja amb un somriure que li arribava d’orella a orella. De la mateixa manera, no va deixar d’agraïr, en tot moment i amb el seu joiós tarannà, la presència i prestància de la soprano malaguenya.

Com ja és habitual, és a dir, tradició, el ple a les dues representacions, tant al Palau de Congressos com a l’Auditori de Manacor, va ser absolut. Com a un Musikverrein qualsevol, però sense polèmiques. Ni pel que fa al programa ni si els valsos sonen a la vienesa, que és avançant el segon temps i retardant el tercer, o si ho fan, com es diu a l’argot, a tempo. Del que es tracta és de complir el requisit, que no és altre que passar-ho bé amb la música clàssica. Que Mielgo incorpori algunes romances de sarsuela es correspon amb el fet que a Viena ho fan amb 'operetes'. Així, per això, varen sonar De España vengo, Al pensar en el dueño, d'El niño judío i Las hijas del Zebedeo, respectivament, o una versió simfònica de Bésame mucho, o l’única variació que va patir el programa, que ja és mèrit afegit, i en lloc de cantar Oh luce di quest’anima, de Linda de Chamounix, una peça ideal per a la primera convidada, Berna Perles va optar per Me llaman la primorosa, d’El barbero de Sevilla. Molta festa i alegria, si llevam la melancòlica Je veux vivre, de Romeu i Julieta, de Gounod, que es va garbellar discretament dins el programa. Un programa del qual cal destacar el Quando m’envo, el Vals de Musetta, de La bohème o, amb un exquisit Bleuse al violoncel, El vals de l’Emperador, de Johann Strauss II. Ell va ser qui, per descomptat, va presidir la vetllada amb la Nova Pizzicatto-Polka, de La Princesa Ninetta, Marxa Persa, Visca l’hongarès o Tritsch-Tratsch Polka. No hi va faltar La màquina d’escriure, amb la divertida i 'marxiana' performança de Juan Carlos Murgui , com tampoc l’imprescindible Danubi Blau, arrodonit amb l’obligada i interactiva Marxa Radetzky. Fins l’any que ve per alguns o per ventura algun d’ells repetirà l’experiència. Qui ho sap?