Som capaços de posar-nos en la pell d'un sicari?

“No soc excepcional, només tinc la capacitat de mantenir-me al marge”, apunta la veu en off del protagonista d’El asesino, que presumeix del seu talent per executar missions homicides sense un pèl de mala consciència. David Fincher, el mestre del thriller digital, situa l’espectador davant del repte d’haver de mirar a través dels ulls del sicari mentre aquest es distreu apuntant amb el seu rifle a un nen que deambula pel carrer. El joc està servit i consisteix a retorçar els mecanismes d’identificació inherents a la narrativa fílmica. Serem capaços de posar-nos del costat del protagonista coneixent les seves tendències sociòpates? “L’empatia és un senyal de debilitat”, defensa l’assassí, però Fincher és el primer a emmirallar-se en el rigor i eficàcia del modus operandi del criminal.

Abraçant el voyeurisme de La finestra indiscreta de Hitchcock, El asesino –que adapta la novel·la gràfica homònima d’Alexis Nolent (Matz) i Luc Jacamon publicada a casa nostra per Norma– representa un àcid retrat de la societat de consum, ja que el protagonista adquireix subministraments per Amazon i planeja assassinats via Google Maps. Tanmateix, més enllà del comentari social, la pel·lícula es fonamenta sobre una mirada d’ordre filosòfic sobre la naturalesa tràgica de l'assassí a sou, un Sísif contemporani que intenta aferrar-se a la desafecció, però que cau una vegada i una altra en els excessos de la crueltat i en uns reveladors atacs de curiositat i compassió.