Joan Miquel Oliver i Miquel Serra: “Som on som per caparrudesa”

PalmaSón dos dels grans referents de la música de les Balears i ho són, diuen, per caparrudesa. Joan Miquel Oliver i Miquel Serra oferiran, el pròxim 15 de novembre, un concert doble a la Sala Es Gremi, que han batiat com una “Mallorca Party”. És amb motiu d’aquest esdeveniment que conversen sobre les seves trajectòries, sobre la democratització de la música i sobre l’escena actual. I confirmen la seva caparrudesa amb un debat que, com el de l’ou i la gallina, accepta tots els matisos i comentaris del món: És la melodia o és la lletra, allò que determina la qualitat d’una cançó?

Ve de nou això de veure Joan Miquel Oliver i Miquel Serra a una “Mallorca Party”.

— Joan Miquel Oliver: Això va sorgir amb els Da Souza, que férem un concert doble a Barcelona i vàrem pensar que era un bon nom, això de “Mallorca Party”, i que a més ho podríem anar repetint. Hem coincidit altres vegades, amb en Miquel, però és la primera vegada que ho feim així.

De quina manera us heu influït, l’un a l’altre?

— J.M.O.: Jo escolt molt la música que fan els meus amics, i a en Miquel l’escolt molt. És un dels més grans artistes que hi ha hagut a Mallorca, i m’agrada molt. Ara bé, a mi la seva música no em serveix per fer la meva, el seu mètode és diferent al meu. Som tan diferents que jo he de fer el meu camí i ell el seu.

— Miquel Serra: Em passa el mateix, però jo he d’afegir una cosa. I és que jo som dels que es varen posar a fer música seriosament i en català a partir d’Antònia Font. Van obrir un camí que ningú havia fet abans, hi havia hagut els Ocults i altres grups que no havien transcendit gaire, sobretot de reivindicació política, però quan van sortir ells… Ens van fer veure a tots que es podia fer música de qualitat amb l’accent mallorquí sense passar pena.

— J.M.O.: Mira, això ja m’ho va dir en Montefusco [Enric, del grup Standstill], que vàrem demostrar que es podia fer música de qualitat en català, i jo això ho trob una obvietat! La bona música es pot fer en català, en rus o en xinès, l’idioma no té res a veure amb el fet que la música sigui bona o dolenta.

— M.S.: Això està clar i és evident ara, però en aquell moment qualcú s’hi havia d’atrevir i vàreu ser vosaltres. Tu ho dones per fet i ho trobes normal, però en aquell moment no ho era.

— J.M.O.: Una altra cosa és que no hi hagués una tradició, i que també hi ha una qüestió purament estadística: per cada llibre bo que hi ha en català n’hi ha deu en castellà, perquè senzillament hi ha més gent que escriu en castellà. Però és que per cada llibre dolent en català també n’hi ha deu en castellà.

L’escena musical ha canviat molt d’ençà que us hi dedicau. Com la veis actualment?

— J.M.O.: Quan vàrem començar érem pocs grups amb molt de públic, i ara som molts grups amb poc públic. Hi ha molta més diversitat que abans. Llavors un grup que tenia una mica d’èxit podia durar, com a mínim, deu anys. I ara un grup pot tenir èxit i desaparèixer l’endemà. Com a públic crec que està bé que hi hagi diversitat.

— M.S.: Ara bé, això també té a veure amb la democratització de la música. Molta gent publica sense que hi hagi un segell ni ningú que hi inverteix, que és el que feia que abans els grups aguantassin. Que hi hagi un ventall tan ample també fa que sigui mal de fer seguir qualcú, jo fa molts anys que no trob cap grup en qui emmirallar-me, com abans podia fer amb Animal Collective o Radiohead. Ho parl amb els amics, a mem si tornarem a veure cap banda d’impacte mundial com Nirvana, i tots pensam que no. Per la manera com es fa música ara, difícilment n’hi pot haver, i jo ho trob una pena. No sé què transcendirà de tot el que es fa ara.

— J.M.O.: És que potser ja no se cerca això. Nosaltres som d’una altra generació, teníem la idea de dedicar-nos a la música tota la vida. Jo amb 13 o 14 anys ja ho pensava. I, en canvi, avui dia se cerca omplir un parell de sales i viure l’experiència de l’èxit, però després giren pàgina. I les discogràfiques, les productores i les marques necessiten recanvis cada poc temps. La gent sempre ha cercat la novetat, i potser ara ho fan més que mai. Però a nosaltres ningú ens ha posat mai enlloc, ens hi hem posat nosaltres mateixos per caparruts, per la fe que teníem en la nostra música. Som on som per caparrudesa.

La música que feis tots dos és molt diferent, però teniu trajectòries molt semblants: tots dos, per exemple, heu publicat llibres, perquè per tots dos les lletres són molt importants.

— M.S.: Una cosa: potser jo duc una trajectòria en paral·lel a la seva, però la meva és de més baixa intensitat… [riu]

— J.M.O.: Jo sempre he pensat que allò que marca la diferència a una cançó és la lletra. És el missatge, és allò que vols explicar. I, en canvi, la música, per a bé o per a mal sempre és el mateix.

— M.S.: Ja hi torna! I això no és cert! La música és importantíssima, la lletra li dona un plus a la melodia…

— J.M.O.: No, no, la lletra és important! La resta… Mira, si agafes el primer disc de la Mala Rodríguez, que està fet amb dos trastos dins un cuartucho. El seu discurs és tan bo que eclipsa tota la resta i fa que el disc sigui boníssim.

— M.S.: Però a veure, Antònia Font per què són tan bons? Perquè fan música molt bona, cançons que passes gust de cantar i d’escoltar i, a més, hi havia unes lletres molt properes, molt originals i molt fresques. Va calar molt per la lletra, és cert, però de base hi havia una música molt bona que ell dona per fet. I les cançons han de tenir una melodia ‘xula’ també!

— J.M.O.: Però és que les melodies ‘xules’ són bones de fer! [riuen tots dos] Si a mi em donassin les lletres fetes, si jo les somiàs un vespre i em despertàs amb deu lletres de cançons, podria fer un disc per setmana. Si en faig un cada any és per les tres pàgines de lletres que he de fer! La resta són faves contades!

— M.S.: Bé, la música ha de ser molt bona, jo partesc d’aquí. I també ho dic perquè jo escoltava molta música en anglès i, sense entendre què deien, m’agradaven les cançons perquè la melodia era important. La lletra, evidentment, ha d’estar a l’altura o fins i tot l’ha de superar.

Ara pensava un cas a la inversa que aquest que deia en Joan Miquel de la Mala, a veure si em venia al cap qualque disc amb molt bona música però lletres dolentes…

— M.S.: És el que feia Mecano, això!

— J.M.O.: I molts altres, n’hi ha moltíssims! Perquè allò fàcil és contractar un bon productor, un bon teclista i tenir fins i tot un percussionista per cada cançó: això és el que es pot pagar amb doblers. Però ni amb tots els doblers del món pots assegurar-te deu lletres bones, que és el que marca la diferència. I, eh, no dic que nosaltres ho facem, però sí que crec que les lletres ho són tot.