Un capellà ‘roig’ a la Mallorca del XIX

Jeroni Bibiloni, frare i republicà, va ser un dels dirigents del Partit Demòcrata i causà un gran escàndol amb la publicació de ‘Cristianos-socialistas’

L’antic número 10 del carrer de la Puresa de Palma, on va viure i va morir Bibiloni.
6 min

PalmaEra capellà, professor i d’idees republicanes. Però va anar encara més enllà en publicar el 1848 un fullet, Cristianos-socialistas –en castellà–, que va causar un veritable escàndol i del qual fou obligat a retractar-se pel bisbe, si bé només ho va fer a mitges. Recordam Jeroni Bibiloni, un home que va dedicar la seva existència a lluitar contra la injustícia. Recuperam la seva història quan es compleixen 175 anys de la fundació, el 1849, del Partit Demòcrata, del qual va ser membre destacat, i ho feim ajudats pels treballs de Miquel Ferrer, Miquel Duran i Catalina Martorell, i també de Pere Xamena i Francesc Riera.

Jeroni Bibiloni i Llaneres va néixer al barri de Santa Eulàlia, a Palma, el 15 de maig del 1802, fill de Guillem, de Biniali, i de Margalida, d’Algaida. No sabem res de la seva infància, tan sols que no devia tenir més de 16 anys quan va ingressar a l’orde franciscà, al ja desaparegut convent de Jesús, als afores de Ciutat. Sembla que ho va fer per influència dels pares, gent molt religiosa, com ho era pràcticament tothom aleshores. Com apunta Ferrer, la devoció per Sant Francesc d’Assís el va acompanyar tota la seva vida, i no és casualitat que aquesta vagi tan lligada a la pobresa, ja que la preocupació pels desfavorits va guiar la seva carrera. Després va passar a residir al convent de Sant Francesc, al centre històric, del col·legi del qual va ser professor.

El pensament de Bibiloni va evolucionar des d’unes idees conservadores i absolutistes, en les quals devia haver estat educat, fins al republicanisme i el socialisme. Era encara molt jove, vint-i-cinc anys, quan va pronunciar el discurs d’obertura de curs de la Universitat Literària de Mallorca, curiosament amb encesos elogis al tirà Ferran VII, a qui qualificava de “rei bondadós” que “només pensa en la felicitat dels seus vassalls”. Però potser tanta floreta fos només per tenir bo amb les autoritats universitàries, o directament per por.

La mort de Ferran VII, el 1833, i la pujada al tron de la seva petita filla, Elisabet II, varen generar dues posicions irreconciliables: la dels liberals, que donaven suport a la nova reina, i la dels absolutistes, una confrontació que duria a la guerra carlina. Els liberals, ara en el Govern, necessitaven doblers urgentment. Per això es va posar en marxa la desamortització, és a dir, la confiscació i venda dels béns eclesiàstics, així que un bon grapat de comunitats de frares foren desfetes. Així feien caixa i, de passada, debilitaven la posició de l’Església, que se situava en posicions molt conservadores.

El 1835, a 33 anys, Jeroni Bibiloni es va trobar al carrer. Ja no era frare, però sí capellà. El Bisbat de Mallorca va haver de fer mans i mànigues per fer-se càrrec dels religiosos que havien estat expulsats dels convents –800. La situació econòmica del nostre personatge devia ser precària, fins al punt d’haver de demanar una pensió de cinc reials diaris a la diòcesi per tirar endavant. Era, però, un home de sòlida formació. Va ser professor de la Universitat i de l’Institut Balear. Una altra font d’ingressos per a ell serien els encàrrecs que li feia el seu bon amic Pere Josep Gelabert, impressor i llibreter.

L’escàndol de ‘Cristianos-socialistas’

Els liberals també es dividiren entre ells en dues faccions: els moderats, més conservadors, i els progressistes, entre els quals tot d’una hi seria el nostre capellà. Ara bé: el liberalisme, per molt que parlàs tant de drets i de llibertats, de fet restringia el vot a una minoria de ciutadans privilegiats. Així que, a la seva esquerra –com diríem ara– sortiria una nova opció, més igualitària: els demòcrates. Molts d’ells es farien, a més, republicans, en perdre les esperances en una monarquia democràtica, com va passar al mateix Bibiloni. A més, arran de les miserables condicions dels treballadors en el nou sistema capitalista, el moviment obrer feia les seves primeres passes.

Runes del convent de Jesús, a Palma, del qual Bibiloni fou frare, en una litografia dels germans Sellarès.

El 1848, Jeroni Bibiloni va publicar el fullet Cristianos-socialistas. Era el primer llibre a Mallorca on es defensaven aquestes idees. Aquell mateix any, Marx i Engels donaven a conèixer el Manifest comunista. El punt de partida de Bibiloni era el Nou Testament, però també els autors coneguts com a socialistes ‘utòpics’, per distingir-los del socialisme suposadament ‘científic’ de Marx. Va mantenir contactes amb personalitats catalanes d’aquesta línia, com Narcís Monturiol. El mallorquí prenia com a referència aquelles primeres comunitats cristianes que ho tenien tot en comú i denunciava com una injustícia, contrària a l’Evangeli, que alguns gaudissin de més del que necessitaven, mentre que d’altres no arribaven a subsistir.

“Provau de persuadir el pobre”, escriu Bibiloni, “quan posseeixi la mateixa capacitat que nosaltres, que s’ha de sotmetre a totes les privacions, mentre que un altre home, sense fer feina, mil vegades tingui el superflu. No demaneu a la multitud virtuts sobrenaturals”. Augurava que potser els pobres, “assetjats per la insofrible misèria”, arribassin a “lliurar a les flames” els béns dels rics, i els avisava: “Temeu pels vostres tresors, temeu pels vostres fills, temeu per les vostres persones, temeu per la vostra salvació”. Suggereix que les grans fortunes “per ventura no tenen un altre origen que el robatori i el pillatge”.

Com? Un capellà pronunciant arengues socialistes? Amenaçant els rics i poderosos? Allò va ser un veritable escàndol i l’autor, acusat, diu ell mateix, d’“expressions subversives i malsonants” i de negació de “la justa desigualtat de fortunes, categories, classes i condicions”. Quina degué ser la commoció a la conservadora Mallorca, quan una persona tan ponderada com Miquel dels Sants Oliver escrivia que Bibiloni va ser “a punt de traspassar els límits de l’apostasia amb qualque opuscle que va rectificar després”.

Per descomptat, el van cridar tot d’una a capítol pel llavors bisbe, el molt conservador Rafael Manso. Pel vot d’obediència, s’havia de plegar a les exigències de retractar-se’n, i així ho va fer, a més de retirar-ne l’edició. Però Manso li va exigir, també, que publicàs un escrit, afirmant la seva creença en allò que ell no creia. I aquell home honest li va respondre que no havia de mentir, ni se li havia de demanar tal cosa. De fet, a les Explicaciones en descargo de su conciencia..., que publicà el 1855, se suposava que per rectificar el fullet de set anys abans, Bibiloni no es va retractar de res. Més aviat el contrari: insistia que la propietat privada pot ser regulada i fins i tot anul·lada, si així ho decideix la societat. El 1858, afirmava que tot treballador havia de disposar d’un “excedent o sobrant”, després de cobrir les seves necessitats, i acusava els rics de deure’ls aquells doblers –la ‘plusvàlua’, que en diria Marx.

La decepció de ‘la Gloriosa’

El 1849 es va crear el Partit Demòcrata, del qual Bibiloni fou un dels integrants destacats. Com que l’educació era també una de les seves preocupacions, aquell mateix any va obrir un col·legi privat. Però és ben coneguda la dita “passar més gana que un mestre d’escola”, així que es va haver de cercar altres ingressos: el 1853 se li va confiar la gestió de l’església del monestir de la Real, on va destacar per la manera escrupolosa de portar els comptes. Li podia la seva generositat, així que va deixar de percebre els honoraris corresponents de fins a 77 misses que li havien encarregat. El seu vincle amb l’educació el duria a ser president de la Junta d’Instrucció Pública de les Balears. També va ser capellà de la Milícia Ciutadana i va donar una mà a Joan Gamundí per ordenar la Biblioteca Pública de Palma. El 1855, entrava a formar part de la redacció d’un nou periòdic, El Iris del Pueblo –en castellà, com gairebé tot el que es publicava en aquesta època. El va impulsar Joaquim Fiol, destacat dirigent del Partit Demòcrata, i formaven part de l’equip altres bons amics, com Pere Josep Gelabert.

Número 1 d'El Iris del Pueblo el 1855.

El 1868 va arribar el que progressistes, demòcrates i republicans esperaven: la revolució ‘Gloriosa’ que va fer caure Elisabet II; fins i tot va caure la seva estàtua a Palma, que la multitud va esbucar. A les eleccions del 1869, Bibiloni fou candidat pel Partit Republicà Federal: no en va sortir elegit, però va rebre un bon grapat de vots, 10.155, a poca distància del quart diputat sortit de les urnes. El 1871 s’hi va tornar a presentar, pel districte d’Inca, també sense sort, si bé els republicans guanyaren les eleccions municipals a Palma.

Bibiloni es va mostrar molt crític amb ‘la Gloriosa’, que no havia posat en marxa algunes mesures que ell considerava necessàries, com ampliar les llibertats, reformar l’Administració, suprimir els 250 milions que l’Estat pagava a l’Església o revisar la primacia del catolicisme a la Constitució. És a dir: era un capellà que apostava pel laïcisme.

Jeroni Bibiloni va morir de tifus, a ca seva, al llavors número 10 del carrer de la Puresa de Palma, cantonada amb Portella, a les tres de l’horabaixa del 15 de maig del 1876, el mateix dia que complia 74 anys. Al testament llegava els seus béns a sis artesans pobres, “a fi que amb aquest auxili puguin treure tot el profit possible de la seva feina”. Fou, diu Ferrer, “un home bo”, que va ser reconegut com a tal pels seus contemporanis i que es va mantenir fidel als seus ideals fins al darrer moment.

Lul·lià, autonomista i detractor de Carles I

Jeroni Bibiloni va pronunciar el 1846, a Sant Francesc de Palma, un panegíric de Ramon Llull, vinculat, com ell mateix, a l’orde franciscà. En destacava la seva producció ingent, “més de tres-cents llibres”, i el seu objectiu d’”una pau perpètua” entre els humans. Com que les lluites entre lul·listes i antilul·listes a Mallorca no quedaven gens enfora, el va reivindicar contra “la malignitat o més bé la crassa ignorància” que “han clavat en ell la seva emmetzinada dent”.

Bibiloni no fou indiferent a la qüestió de l’autogovern: devia situar-se al corrent autonomista, entre les tres faccions en què es dividiren els republicans. La seva opció era la república democràtica federal. El 1855, a un article a El Iris del Pueblo que Ferrer identifica com a seu, assenyala les coses que havien de ser abolides, entre les quals el servei militar obligatori, la centralització i la pena de mort.

La seva posició autonomista, democràtica i republicana el va fer emprenyar-se històricament, per així dir-ho, amb un monarca tan glorificat com Carles I i la seva repressió contra agermanats i comuners. El va qualificar de “tirà de la nostra pàtria”, “usurpador dels nostres drets”, “assassí de [Joanot] Colom” i “botxí dels furs de Lleó i de Castella i de Navarra i Aragó”.

stats