“Nosaltres som els gals de Mallorca”. Així d’orgullós manifesta el seu esperit “capellaner” el professor i investigador de Muro Miquel Àngel Tortell. Als estius dels anys vuitanta es va criar en la cobejada Arcàdia feliç annexa a Can Picafort, que el 2016 documentà en el llibre Capellans. Hereus del Braç del Comú i les Puntes. El poblat és un cas únic a l’illa de comuna costera. Està format per 146 casetes i quatre bars amb carrers sense asfaltar ni clavegueram.
“Encara esperam trobar –assegura Tortell– una solució legal definitiva per a un espai tan singular. Sempre tenim l’espasa de Dàmocles a sobre”. Es refereix a Demarcació de Costes, dependent del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic. Ara aquest organisme acaba de proposar una nova delimitació de la primera línia de les casetes. L’Ajuntament de Muro i els veïns, però, ja s’han mobilitzat. “És una amenaça contínua –hi insisteix l’investigador–. El 2009 ja presentàrem al·legacions a una altra modificació. Llavors les admeteren, però l’expedient caducà”.
La zona de la Caseta dels Capellans ocupa una extensió de deu hectàrees (no tota, però, és construïda). S’estén al bell mig d’una línia litoral compresa entre el Braç del Comú i les Puntes. El topònim ja apareix en un mapa de l’Albufera de 1851. El germen és una casa construïda el 1836 per a un garriguer que s’havia d’encarregar de vetlar pels usos comunals entre margalidans i murers. “Era com un guarda forestal –apunta Tortell–. Vigilava que els pagesos tallassin els pins que tocaven. També estava pendent dels caçadors i dels pescadors i de l’explotació d’alga i de copinyes. Després els capellans de la zona aprofitaren la construcció del garriguer per passar-hi uns dies de descans a l’estiu, lluny de la gent. I d’aquí ve el nom”.
El 1888 els margalidans quedaren exclosos de ser beneficiaris de les comunes de la possessió de Sant Martí, a uns tres quilòmetres de Capellans. S’hagueren de conformar només amb Can Picafort. Així ho estipulava una controvertida sentència ordida per influència d’un diputat de Muro, Massanet, amb el suport del mallorquí Antoni Maura, el futur president del govern espanyol. Es convingué que era una terra de propietat exclusiva del comú dels murers des de 1272. El 1929 arribaria una altra fita important. Per tal de respectar el sentit comunal de l’espai, l’Ajuntament de Muro comprà, en nom del poble, la Caseta dels Capellans als senyors de Son Sant Martí, que la posseïen sota la figura jurídica de l’emfiteusi.
El 1934 Can Picafort ja tingué el seu primer hotel, l’Alomar. Animats per aquell turisme incipient, era habitual que molts amics es reunissin entorn de la Caseta dels Capellans amb l’excusa de fer-hi un dinar. Eren majoritàriament taxistes, transportistes de gel, mestres d’obres, fusters o trencadors de pedra. Compartien espai amb els primers turistes de la zona. “Foren –assegura Tortell– una parella de catalans, que s’instal·laren amb una tenda de campanya enmig de les dunes”.
Per tal de convertir Capellans en una zona recreativa, el 1939 l’Ajuntament hi traslladà els famosos pedrissos, procedents de la reforma de la plaça Major de Muro. Es tracta d’uns bancs de pedra, disposats a mode de taula, que al cap d’un any donarien nom al primer bar de la zona. Als anys quaranta, al seu voltant, s’hi aixecaren les primeres casetes, que primer eren fetes amb veles i després amb jonquet i marès. L’aigua es treia de la cisterna de l’antiga caseta del garriguer.
Casetes per a pobres
El 1956 el Comú, amb les casetes incloses, ja passà a dependre de l’Estat, de la Direcció General de Monts, Caça i Pesca Fluvial –després es reconvertiria en ICONA (Institut per a la Conservació de la Natura). La Llei de monts catalogaria la zona com a Bé d’Utilitat Pública. Això implicava que tan sols hi podia haver concessions temporals, les quals s’havien de pagar al propietari del “monte”, és a dir, a l’Estat, mitjançant l’Ajuntament de Muro. Així, qualsevol murer, a un preu assequible, tenia dret a obtenir un permís de concessió temporal d’ocupació a Capellans. Bastava que el demanàs al jurat Bernat Plomer, es Peix, que marcava el trast assignat per poder construir-hi. Els pins, però, no es podien tocar a no ser que fos per força major –la darrera caseta es construiria el 1968.
No tothom volgué gaudir d’aquell locus amoenus. “A l’estiu –recalca Tortell– hi havia massa feina a foravila i els pagesos no es podien permetre el luxe d’anar a nedar o a posar-se davall d’un pi. En tot cas, només ho podien fer uns dies per les festes de la Mare de Déu d’Agost”. També hi hagué altres motius més elitistes per no instal·lar-s’hi: “Als anys cinquanta, en començar la indústria turística, hi havia gent que deia que tenir una caseta a Capellans era de pobres. Els que podien preferien anar a Can Picafort”.
El 1962 la revista murera Algebelí ja retreia l’anarquia que presidia aquella colònia estival: “Un altre aspecte és el moral. I aquí sí que s’estila l’adagi ‘Digue’m com vius i et diré com t’embrutes’. Allà sembla que tot és permès; sembla que s’hi pot anar vestit de qualsevol manera”. Tanmateix, la revista es rendia a l’evidència: “Una cosa és quasi palpable: que allà tothom hi viu feliç i encantat d’estar en una de les millors platges de Mallorca”.
Als seixanta es redoblaren els esforços per aconseguir urbanitzar la costa murera. La veu cantant la portà el batle Jaume Vanrell, Parrús (1962-75). El 1962 anunciava un càmping per a francesos en un terreny de 15.000 m2, just darrere Capellans. I al cap d’un any volgué idear una urbanització de 25 hectàrees de bungalous a un pinar contigu del Braç del Comú. Aviat s’obrí el debat sobre com encaixaria aquell projecte amb Capellans. Per resoldre-ho, el 1964 Parrús anà en persona a Madrid. Al juny de l’any següent esclatava la bomba informativa. La Direcció General de Monts, Caça i Pesca Fluvial donava el vistiplau perquè Capellans també s’urbanitzàs.
“Al cap de dos anys, amb tot –relata Tortell–, sorprenentment Madrid canvià d’opinió i ordenà que es respectassin les famoses casetes, algunes de les quals ja eren estables. El projecte dels bungalous també es refusà, mentre que el del càmping tirà endavant i encara està obert”. Els intents per urbanitzar Capellans acabaven aquí. Sí, que arrelà, en canvi, la urbanització de Las Gaviotas (a dos quilòmetres de distància), que el 1968 donà el sus a la planta hotelera de Muro.
Tanmateix, als anys seixanta, l’auge del turisme a Can Picafort va comportar que la platja de Capellans s’anàs omplint de gent a l’estiu. Això motivà que, al bar Pedrissos, obert el 1939, se n’hi sumassin d’altres com Can Serena –avui Ponderosa. El darrer fou Can Gavella, anomenat inicialment (1969) Bei Jaime. Als setanta arribà l’electricitat a la zona. D’aigua potable, en canvi, no n’hi hagué fins al 1984.
Massificació
Avui, doncs, d’acord amb la Llei de Monts de 1956, a Capellans no es pot tenir una caseta com a bé privatiu, però sí tenir-ne usdefruit (està prohibit llogar-la). “Aquest impediment –recalca l’investigador– ha estat la garantia de la seva no-transformació a imatge i semblança de zones turístiques que, amb el temps, també han esdevinguts obsoletes”. Els preus per les concessions temporals depenen dels metres quadrats de trast, més envelat. De mitjana, són uns 600 euros anuals. Els bars, però, paguen molt més.
Aquests darrers anys precisament els bars s’han convertit en una espècie de chill out a la platja. No tenen res a veure amb els que hi havia en un principi. Tortell reconeix que aquests bars fashion han matat l’essència de la comuna. Però avisa: “No són, tanmateix, els responsables de la massificació que patim. Capellans, com a lloc singular, és una víctima més de l’augment exponencial continuat del turisme a la costa mallorquina”.
Per posar fi a l’entrada massiva de cotxes, l’Ajuntament de Muro té damunt la taula el projecte de suprimir aviat el polèmic aparcament d’arena de Capellans, que forma part del Parc Natural de l’Albufera. Amb prop de vuitanta places, ara és zona ACIRE (Àrea de Circulació Restringida) només per a residents. Això, però, no impedeix que qualsevol banyista hi aparqui igualment. Per fer complir la llei, des de l’estiu de 2019 hi ha vigilants de seguretat. Tortell se sent un privilegiat d’haver pogut gaudir, durant la seva infantesa i joventut, d’una caseta al darrer bastió que queda a Mallorca contra el boom turístic. Tanmateix, no tot és tan idíl·lic: “Aquí els veïns estam uns damunt dels altres. Hi ha poca intimitat. Tothom et veu i els conflictes són inevitables”.
El naixement de Can Picafort
A final del segle XIX a Can Picafort només hi havia dues barraques de mariners, situades dins els terrenys de la possessió de Son Bauló. Una era d’un veí de Santa Margalida, Jeroni Fuster, àlies Picafort. A la dècada de 1880 Joan Garau, un metge viler, comprà aquesta barraca per convertir-la en una casa on passar els estius –el topònim a partir de l’antic propietari apareixeria el 1885. El 1908 s’inicià la parcel·lació de trasts de la vorera de mar. Així, a poc a poc, el nucli va adquirir el caràcter de colònia d’estiueig per a les famílies benestants de Santa Margalida, Muro, sa Pobla i Inca.
El 1934 un jove de Sineu, Francesc Alomar, inaugurà a Can Picafort el primer hotel, l’Alomar. Era, però, més bé un hostal, de caire familiar. Es tancà durant la Guerra Civil i reobrí el 1947, coincidint amb l’arribada dels primers turistes enviats pels touroperadors. Els seus revolucionaris banyadors femenins, els famosos biquinis, alterarien la moral dels veïns. Als vuitanta Hotel Alomar es reconvertiria en Hotel Miramar.
Durant el boom turístic foren moltes les dones vileres que es posaren a fer de cambreres de pis a Can Picafort. El 2016 la filòloga Maria Antònia Cifre, natural de Santa Margalida, recollí el testimoni de set d’elles en la seva memòria del treball de fi de grau, titulada Els inicis del turisme a Can Picafort contats per set veus femenines. “Aquestes dones –assegura– foren mal vistes per anar a fer feina a hotels. La costa turística era considerada un lloc d’alteració de l’statu quo. Els homes preferien que les seves filles o dones es dedicassin a feines més ‘honroses’ que ja hi havia a Santa Margalida, bé al camp o a casa, fent babutxes, brodats o jaquetes de pell per a fàbriques, generalment d’Inca”.
A Espanya, fins al restabliment de la democràcia les dones havien de demanar permís al seu home per poder treballar, per obrir un compte corrent o per treure’s el carnet de conduir. La majoria de vileres es posaren a fer feina als hotels de Can Picafort passats els quaranta anys, quan ja tenien els fills més crescuts. “Va ser –hi insisteix Cifre– una feina d’emancipació femenina. Aleshores, però, tal com passa avui, fer de cambrera de pis era molt dur. Moltes acabaven amb problemes d’esquena. En qualsevol cas, era una feina molt llaminera, ja que oferia un sou fix cada mes”.
El 1963 Can Picafort ja es donà a conèixer al món com a plató de cinema. Va ser pel rodatge de la producció britànica La mujer de paja, protagonitzada per dues grans estrelles del cel·luloide del moment: Gina Lollobrígida i Sean Connery. La diva italiana interpretava el paper d’una infermera casada amb un dèspota magnat immobilitzat en una cadira de rodes. El matrimoni havia estat ordit pel nebot del milionari, Connery, que trama amb Lollobrígida quedar-se amb la seva fortuna.