El capità Toni, el terror (oblidat) dels pirates
Palma celebra els 300 anys del naixement del fill il·lustre que guarí les Illes de l’atac dels barbarescos
PalmaMallorca és terra de pagesos i mercaders, però també de mariners i corsaris. A la parròquia de la Santa Creu fa més de dos-cents anys que descansen les despulles d’un que arribà a ser, amb el mèrit del treball per bandera, tinent general de la Reial Armada: Antoni Barceló i Pont de la Terra (1717-1797).
Natural de Galilea, Barceló fou el terror dels pirates barbarescos i les seves victòries a mar obert li donaren una fama llegendària. Va tenir molts seguidors, però pocs amics perquè parlava de manera barroera i era grosser, tal com va deixar escrit el seu biògraf, el contraalmirall Carlos Martínez-Valverde, acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història. L’espetec dels canons el va deixar sord i li va cosir el gest de desconfiança. A la galta esquerra duia sempre la besada d’una bala de mosquet, marca de guerra.
La instrucció de Barceló es limitava a saber escriure el seu nom. “Encara que excel·lent corsari, no té ni pot tenir per la seva educació les qualitats d’un general. No obstant això, és indubtable que la seva intel·ligència i la seva fina percepció supleixen la falta de cultura general”, deia llavors el comte de Fernán Núñez.
Miquel Deyá Bauzá, degà de la Facultat d’Història de la Universitat de les Illes Balears (UIB), coneix tots els fracassos que aquest heroi del Mediterrani va convertir en èxits. L’expert en Història Moderna recorre la biografia de Barceló a mà alçada, de memòria, i conta per desenes les victòries del capità Toni.
El seu pare, Onofre Barceló, que era patró d’un xabec dedicat al transport de mercaderies entre les Illes Balears i la Península, li va encomanar la perícia nàutica. A 18 anys i amb el pare mort, va perseguir els enemics que infestaven les costes de les Illes fins que Felip V el va nomenar alferes de fragata el 6 de novembre de 1738. Del 1760 al 1769 va enfonsar 19 vaixells de pirates i corsaris, va fer 1.600 presoners i va alliberar més d’un miler de cristians. Com a recompensa, el Govern va ascendir Barceló, de 51 anys, a capità de navili, per la Reial patent del 16 de març de 1769.
El 1775 va participar en la campanya que Carles III va organitzar per conquistar Algèria. L’operació va ser un desastre total. Van morir més de 5.000 homes i 10.000 fusells van ser abandonats a la platja. L’horror, amb tot, va ser pal·liat per Barceló.
Finalment, fou ascendit a cap d’esquadra i el 1779 va rebre el comandament de les forces navals encarregades de bloquejar Gibraltar, ja en poder anglès.
La seva gran victòria fou idear les ‘llanxes canoneres’, bots de rems amb capacitat per a 30 homes que anaven armats amb el canó de major calibre que hi hagués. De línies elegants i fines eren dels vaixells més ràpids i maniobrables; l’enemic més temible, perquè atacaven de nit i a les fosques era impossible apuntar al seu petit embalum. “El model es va perpetuar, fins i tot, durant la guerra del Francès”, apunta Miquel Deyá, que explicarà dia 29 de març, a les 19 hores, a la sala de plens del Consell de Mallorca les enveges i les intrigues dels que mai no admeteren que un mariner mallorquí d’origen humil, sense instrucció ni títol de noblesa, ocupàs els càrrecs més importants de l’exèrcit.
