L’univers cinematogràfic Marvel es va aigualint més que expandint

Imaginem una persona que té en Capitán América: Brave New World el seu primer contacte amb l’univers Marvel. Entra net al cinema sense saber que aquesta és la pel·lícula número 35 de l’UCM, en plena fase 5, la quarta entrega de la saga del Capità Amèrica, la continuació de la minisèrie Falcon i el Soldat de l'Hivern i una obra abans de la qual, per acabar de situar-te a lloc, va bé haver vist totes les de The Avengers, Hulk i potser fins i tot Black Panther. Bufa! Vols dir que un espectador neòfit entendrà res si puja a aquest tren en marxa? Per espantar la sensació d'"Ai, mare meva, on soc?", Capitán America: Brave New World ofereix poqueta cosa, però amb bons ulls (tot i que la pel·lícula és en general lletjota) sempre se'n pot treure algun profit: una trameta de thriller polític conspiranoic sobre el perill d’un president dels Estats Units colèric, un Harrison Ford que actua una mica xino-xano però que no deixa de ser Harrison Ford, un Anthony Mackie que realment es creu el seu paper d'heroi i de vegades sembla tenir carisma i tot, un parell de seqüències d’acció que insinuen aquell “sentit de la meravella” que abans era marca de la casa…

I si ets un fan de Marvel que te'n saps tots els ets i uts? Doncs potser en surts més mal parat que l’espectador verge, ves. La sensació de déjà-vu és absoluta. La manca d’idees noves (tota decisió creativa sembla presa des d’uns despatxos) et pot sumir en un profund nihilisme: sembla que la mamella del cinema de superherois està a un?, dos?, tres títols? de deixar de rajar.