Com fer de caps de cartell al Vida sense ser guapos ni famosos

Vilanova i la GeltrúLa programació diürna de diumenge tancava la cinquena edició del Vida amb una assistència d’una mica més de 30.000 assistents, segons l’organització. Des que va anunciar la seva aparició –el 2014, rellevant el desaparegut Faraday i amb Lana del Rey com a presència estel·lar– el festival s’ha consolidat i ha aconseguit crear marca combinant un entorn natural amable a una distància prudencial de Barcelona i un cartell sustentat per grans noms internacionals –com St. Vincent i Franz Ferdinand, aquest any– però també amb bona lletra mitjana i petita, que apel·la a una sensibilitat 'indie' i a un públic melòman.

Si alguna cosa és evident és que el Vida és cada cop més una de les destinacions musicals preferides per a pares i mares joves amb els seus fills. Cada cop hi ha més nens i nenes corrent d’un escenari a l’altre i descobrint una manera de viure la música a l’aire lliure. Al magnífic concert que va oferir Albert Pla acompanyat per la guitarra de Diego Cortés hi havia una nena que reia cada cop que el cantautor deia una paraulota. Aquest petit fenomen il·luminava la cara del públic, que se sabia totes les cançons i gairebé podia preveure les reaccions de la nena; va ser un d’aquells moments màgics que només pot propiciar el Vaixell, l’idíl·lic i emblemàtic petit escenari sota els pins.

L’última nit, la de dissabte, era d’aquelles en què no hi ha un cap de cartell que acapari tota l’atenció, cosa que fa que la gent es distribueixi per tot el recinte. A la Cova, El Petit de Cal Eril va tornar a oferir un dels seus deliciosos concerts, que demanen a crits un escenari més gran i una hora de més audiència. També hi va sonar el pop emocional dels sevillans Maga i l’'indie rock' irat de les Mourn, que van exhibir múscul i taules amb les cançons del seu recentment publicat 'Sorpresa familia' (2018). A la Cabana havien obert la tarda els vilanovins Mareta Bufona, amb un concert guitarrer, divertit i participatiu que va fer que els cambrers de la barra del fons acabessin corejant 'Vius en un poble de mala mort'. Al mateix escenari, Josh Rouse va mostrar un estat de forma envejable –sembla que no passi el temps per a ell– i, acompanyat de músics valencians, va tornar a fer valer un repertori que conté gemmes com 'It’s the night time', 'Love vibration' i '1972'.

Ja als escenaris grans, Elvis Perkins va saber mantenir els ànims d’aquells que maldaven per posar-se a l’ombra sense deixar de seguir el concert quan el sol encara era de justícia, i Iron & Wine van saber acompanyar la posta de sol amb la seva proposta més atmosfèrica. Hi havia ganes de veure They Might Be Giants, grup de culte que tan aviat fa cançons per a nens –entre elles les del musical de Broadway de Bob Esponja– com et parodia el mític vídeo del 'Walk this way' de Run DMC amb Aerosmith.

Amb títols com 'Particle man' i 'The mesopotamians', el grup de John Flansburgh i John Linnell va saber divertir el públic tirant per terra tots els tòpics relacionats amb el postureig musical: zero glamur i projeccions volgudament tronades, però una connexió instantània que va tenir el seu moment més àlgid amb la sessió d’improvisació dirigida que també va implicar el públic. Els de Massachusetts van demostrar que és possible fer de caps de cartell sense 'hits' i sense ser guapos ni famosos o instagramitzables.

Record per a Cuixart

El festival tancava així una edició que va obrir dijous amb concerts com els de Calexico i Los Planetas i amb un record per a Jordi Cuixart, que no hi ha pogut assistir amb la seva família tal com tenia previst. En un comunicat, el director Dani Poveda va voler remarcar que no podien “passar per alt la situació actual” i va desitjar poder tenir Cuixart ben aviat al festival. La pròxima cita amb el Vida serà els dies 7 i 8 de desembre a la finca Mas Solers de Sant Pere de Ribes i un cartell que es mantindrà en secret fins al moment mateix de les actuacions, un gest arriscat que ja està generant expectació.