La cara fosca de l'Arxiduc

PalmaEra un príncep de l’Imperi Austrohongarès –‘arxiduc’, ‘gran duc’– que es va enamorar de les Illes i que va comprar a Mallorca un conjunt de possessions: precursor de l’ecologisme, no permetia que cap arbre fos talat, i a ca seva els animals només morien de vells. Oferia hospitalitat desinteressada als viatgers. Era pacifista, molt culte i poliglota. Destacava pel seu tracte senzill, va aprendre el català, va reivindicar Ramon Llull i va dedicar a l’Arxipèlag un estudi monumental, Die Balearen. I sí, tot això, en línies generals, és ben cert. Però quina era l’altra cara, potser no tan amable, de Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena, l’Arxiduc? Li pegam una ullada ara que es compleixen 177 anys del seu naixement, el 4 d’agost del 1847, i ho feim de la mà de dos dels seus biògrafs més destacats, Carme Riera i Juan March Cencillo.

“De l’Arxiduc, tot el que vaig sentir contar era positiu”, recorda l’escriptora del que comentava, cap als anys cinquanta i seixanta, la gent de Valldemossa i de Deià, els termes de les seves possessions. Aleshores encara era viva gent que l’havia conegut en persona, ja que va morir al castell familiar de Brandeis, a l’actual Txèquia, el 1915, a 68 anys. D’aquí que quan el periodista i editor Lluís Ripoll, el 1954, va publicar Catalina Homar, el llibre que Lluís Salvador havia dedicat a la pagesa que, diuen, fou el gran amor de la seva vida, la reacció a Valldemossa fos de manifesta incomoditat. Havien passat gairebé quaranta anys de la mort de l’Arxiduc, però la seva memòria no s’havia de tocar.

Lluís Salvador va néixer a Florència, perquè la segona branca dels Habsburg eren grans ducs de Toscana: el seu pare era Leopold II, casat amb Maria Antonieta de Borbó-Dues Sicílies. Les grans famílies de la reialesa europea es caracteritzaven per dues coses: per tenir un munt de fills -ell era el novè de deu- i per casar-se al llarg de segles entre ells, la qual cosa -la consanguinitat- els generava malalties físiques i mentals, com és el cas del seu cosí Lluís II de Bavària, el rei boig.

Com a fill dels grans ducs, el nin Lluís Salvador veia satisfets tots els seus capricis. I ja em perdonareu el comentari, però això no és manera d’educar un infant. Una de les seves diversions, de petit, era decapitar petits micos de cartó, dels que en demanava més i més al personal de servei, per persistir amb aquella dèria destructiva. Per fi, n’hi portaren un d’enorme, de fusta, que semblava impossible de destrossar. Així que el petit arxiduc el va fer hissar amb una corriola, i el va fer estavellar contra el trespol, una vegada i una altra, fins que el va fer bocins.

El confortable món de l’Arxiduc va patir un sotrac important el 1859, quan la seva família fou expulsada de Toscana. Aleshores, els Savoia estaven unificant Itàlia, així que la resta de sobirans varen perdre, successivament, els seus dominis. En partir a l’exili els grans ducs amb els fills, Lluís Salvador, aleshores de només dotze anys, va haver de sentir que els seus exsúbdits comentaven com n’era de lleig.

Els ‘negres’ dels seus llibres

És possible que aquesta humiliació el marcàs de per vida. O tal vegada aquella educació massa permissiva. O episodis traumàtics, com la mort en un incendi de la seva suposada promesa –i cosina, per descomptat– Matilde, o la desaparició en un naufragi del seu germà petit, Joan Salvador. Però, per molt que haguessin perdut Toscana, Lluís Salvador encara era arxiduc i, com a tal, membre de la gran família de l’emperador Francesc Josep, un dels sobirans més poderosos d’Europa.

March defineix l’Arxiduc com a insegur, vanitós, supersticiós, possessiu, amb una tendència a la malenconia que en ell operava com una mena de droga i amb “psicosi de petit emperador”. Exercia una dominació gairebé tirànica sobre el seu variat seguici, integrat per italians, eslaus, mallorquins i qualque personatge insòlit, com l’egipci Ibrahim Achmet, que, com és d’imaginar, causà sensació, per la seva vestimenta, quan arribà a Valldemossa.

Tothom dona per bo que, per molt que viatjàs, Mallorca era la seva llar. Però això no és exactament així, ja que arribà a passar deu anys, que són molts d’anys, del 1898 al 1908, sense posar els peus a l’illa. Potser per no retrobar-se amb Catalina Homar, a qui havia enviat de tornada a l’Estaca des de Venècia, el 1899. I, després, pel dolor per la mort d’ella, el 1905.

De fet, Lluís Salvador es va passar pràcticament tota la vida fent dues coses: viatjant, d’una banda, i reunint material per als seus llibres, d’una altra. Ara bé: tampoc no és exactament l’autor, almenys no l’únic, de la seva colossal producció Die Balearen. Com apunta Riera, si bé els signava ell en exclusiva, aquests textos “són producte d’una col·laboració entre molta gent, els noms dels quals han quedat diluïts”. Per tant, l’Arxiduc va fer servir el que als nostres dies, en argot editorial, diríem ‘negres’. March en recull el nom de dos: M. Schanfus i M. Brauman, que li redactaren un estudi sobre els coleòpters de les Illes. Ell “es va limitar a fer la introducció i qualque comentari sobre els llocs”.

Qualque altre comportament de Lluís Salvador tampoc no sembla gaire exemplar. A Eusebi Estada, aleshores enginyer en cap de les Balears, l’Arxiduc li va escriure amb el propòsit que els camins que passaven per les seves possessions fossin arreglats a càrrec del Ministeri d’Obres Públiques. O sigui: de la butxaca del contribuent. Estada no es va deixar avassallar, per molt arxiduc que fos l’altre, i li va respondre que el pressupost era molt escàs i que hi havia altres prioritats.

Per què viatjava incessantment Lluís Salvador? Potser per curiositat científica inesgotable. Potser per una inquietud vital que el dominava. Potser perquè feia d’espia per a l’emperador: Lluís Salvador visitava periòdicament el seu cosí Francesc Josep, i sembla raonable pensar que el tingués al corrent de tot el que observava als molt diversos escenaris de les seves travessies.

La brutícia i els deutes

És ben conegut, com un dels trets característics de l’Arxiduc, la seva manca de cura en la higiene i el vestir. Cosa que no podem considerar precisament una virtut, tot i que els mallorquins ho interpretaven com un signe de senzillesa. Segons va confessar ell mateix, només posseïa uns calçons –“els que duc posats”-, així que hem de deduir que mai no se’ls canviava. No resulta estrany que fes una pudor tan manifesta que la va immortalitzar Llorenç Villalonga a Mort de dama, on una senyora de l’aristocràcia li treu en cara la seva mala olor.

Conta el poeta de Perpinyà Louis Codet, que el va visitar a Mallorca el 1911, que l’Arxiduc portava una levita “on apareixen esborrats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis”, els botons descordats i una gorra que “sembla plena de greix”. Una cosa que no podia suportar, com a bon nin aveciat que havia estat, era que li fessin la contrària.

Pel que fa a la seva passió per la natura, s’hauria de matisar. Amb la mentalitat actual és mal d’entendre que aquell pobre voltor de Miramar romangués la resta de la seva vida empresonat en una gàbia. L’escriptor Bartomeu Ferrà conta que l’animal patia, “embrutit i resignat, les impertinències de la plebs”. Segons un informe del vicecònsol austríac Pere Bonet, aquella dedicació de les terres al gaudi de l’Arxiduc suposava que aquestes no rendissin cap benefici; ben al contrari, s’hi havia d’invertir una fortuna en el manteniment.

I és que Lluís Salvador –aquesta és una altra– era un desastrós administrador. Juan March recull un rosari interminable de peticions de doblers a la seva mare, un “ploriqueig” constant fins al punt que, el 1885, l’exduquessa de Toscana li va tancar l’aixeta: “Digues-li a Sforza”, el seu home de confiança, “que pregui per obtenir la multiplicació dels pans i dels peixos”. Però després va continuar amb l’ajuda econòmica: una mare és una mare.

El personal al servei de l’Arxiduc mai no va cobrar un cèntim. Aquest deute, colossal, el va deixar Lluís Salvador en mans dels seus hereus: els fills del seu secretari, Antoni Vives, que havien de pagar tots aquells sous endarrerits, amb caire vitalici. Així que no varen tenir més remei que vendre part de les propietats, a més de talar aquells pins que tant s’estimava el príncep, per pagar amb el producte de la fusta. Es tancava, així, el seu regnat. I començava la seva llegenda.