Carla Bruni mostra el seu vessant més jazzístic a Peralada

PeraladaEstimada per uns, encuriosits els altres, Carla Bruni no deixa ningú indiferent. L’expectació de les prop de mil cinc-centes persones que ahir omplien l’Auditori del Festival de Peralada anava més enllà que en un concert normal i els convidats també: hi havia polítics i famosos, com Santi Vila, Miquel Roca, Pere Macias o Risto Mejide, que no es van voler perdre una nit “d’estil chic ”. I és que més enllà de la cantant, Carla Bruni arrossega l’etiqueta de senyora Sarkozy. Però la italianofrancesa es va revelar com alguna cosa més que una ex-primera dama. Sense abandonar el seu posat d’amable joveneta tímida, ahir es va vestir de dama del rock amb pantalons i jaqueta de cuir per fer una picada d’ullet als grans hits de la música anglosaxona que l’han marcat des de la seva adolescència.

Amb americana negra, samarreta blau fosc i pantalons de cuir, Carla Bruni va entrar en escena micro en mà, entre espelmes i llums boirosos cantant el lànguid Le chemin des Rivières. Després d’un “ Buenas noches, Peralada ” molt aplaudit, va venir el gruix del seu últim treball discogràfic, French touch, que inclou 11 temes que versionen cançons pop. Dedicada “a tots els homes i totes les dones que han perdut el cap per amor”, el Crazy de Willie Nelson va tenir errors de so en el baix mentre ella movia els malucs de manera sinuosa i sensual. Jimmy Jazz de The Clash va sonar a cabaret i la multiversionada Moon River de Johnny Mercer (lletra) i Henry Mancini (música), que va presentar “com la meva preferida”, no ens va poder fer oblidar Audrey Hepburn a Desayuno con diamantes. Enjoy the silence, de Depeche Mode, va sonar a balada psicodèlica entre temes propis com l’ensucrada J’arrive a toi, la vital Dolce Francia i les ja antigues L’amoureuse i la Ta tienne. Divertida, canviant-se de jaqueta per una casaca rivetejada de vermell, va aprofitar Le plus beau du quartier per presentar amb humor els músics entre les riallades i aplaudiments del públic.

Una interpretació més teatral

En aquest punt tothom era conscient que Bruni no té una gran veu, ni en fa ostentacions. Conscient de les seves limitacions -el so se li estronca als aguts-, més aviat xiuxiueja i entona bé les melodies a mitja veu. Però elegant i discreta, es manté al lloc on se sap segura i aposta per una interpretació més teatral aportant sensualitat i dolçor a les noves versions. I, intel·ligent, juga amb l’as a la màniga d’una eficient banda de músics que l’acompanyen. El piano de Cyril Barbessol, les cordes de Johanne Mathaly, el guitarrista Teofik Farah i Xavier Sánchez a la bateria van teixir un treballat embolcall musical que va donar com a resultat una nit jazzística de bon gust, fàcil d’escoltar, amb bells arranjaments i bon sentit musical.

En una segona part conceptual, la cantant se’ns va mostrar una mica més animada i igual de coqueta. Bruni va seguir amb grans hits com Love Letters,popularitzada per Elvis i ahir a ritme de samba; The Winner Takes it All,d’ABBA, de la qual va esborrar-ne el sentit dramàtic per la nostàlgia que va captivar els presents, i la que va presentar com “la primera cançó que vaig escriure” i que la va llançar a la fama com a cantant, Quelqu’un m’a dit, interpretada guitarra en mà. Stand by Your Man de Tammy Wynette va sonar amb un to country i Highway to Hell d’AC/DC amb un de swing.

La mítica Miss You, dels Rolling Stones, va sonar a ritme de “rumba-flamenco”, segons Bruni. Aquesta cançó va ser la cirereta final per a un públic complagut, que va aplaudir la cantant reclamant uns bisos que no es van fer esperar: Un Garçon Triste i Deranger les pierres, dues joies a l’estil Barbra, van cloure una nit amable per a un públic molt gentil.