Carla van de Puttelaar: no hi ha cos perfecte encara que ho sembli

LlucmajorAmb molts pocs elements -una figura nua, una flor marcida, un fons invariablement negre i la llum natural que pentina la pell-, Carla van de Puttelaar (Zaandam, Països Baixos, 1967) recull en fotografia la tradició pictòrica dels mestres del segle XVII per traslladar-la al present. A Diàfana, que és el títol de l’exposició de la fotògrafa holandesa tot just inaugurada al claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, els cossos de dona i les flors que s’hi exhibeixen tenen, en cert sentit, l’aura sacralitzadora dels altars profans, dels nus o dels rams de Toni Catany.

De fet, Carla van de Puttelaar és una de les fotògrafes que són presents a la col·lecció que el llucmajorer va fer en vida tot cercant el diàleg i les afinitats amb la pròpia obra. Per això, també, la Fundació Toni Catany (FTC) ha organitzat, amb el patrocini de l’Ajuntament de Llucmajor, aquesta mostra dins el cicle d’exposicions que ha anat realitzant de fa cinc anys sobre els autors que Catany va deixar al seu llegat -recordem les mostres de Michael Kenna, Pentti Sammallahti o Masao Yamamoto, entre d’altres.

Diàfana de Carla van de Puttelaar, que es podrà visitar fins al proper 25 de febrer, és un projecte expositiu que es va començar a treballar el 2016 quan l’holandesa visità la casa-estudi de Toni Catany al Raval de Barcelona i va conèixer més a fons els retrats, les natures mortes i les imatges amb les quals tornava el fotògraf llucmajorer dels seus viatges. Tot i que hi ha grans diferències entre les respectives obres, la sintonia és evident.

D’allò diví a allò humà

En un recorregut succint però essencial per diverses etapes de la trajectòria d’aquesta fotògrafa que té obra als principals museus i col·leccions i que ha singularitzat, com a dona, una manera de mirar i retratar les dones, es pot descobrir la seva fascinació per la llum natural i la pell o, com ella mateixa ha declarat en diverses ocasions, per la manera com la llum cau sobre les persones. Hi ha, en les obres de Van de Puttelaar, un acostament a la mitologia a través de dones joves, contemporànies, una mena de deïficació, com hi és, amb totes les diferències, al Somniar déus de Catany. En el cas de les dones de l’holandesa, amb la utilització d’una càmera que pot anar més enllà, més al detall que la mirada humana, es produeix un transvasament d’allò aparentment diví a allò que, ben mirat, en realitat és molt humà. Uns cossos que semblen tenir la perfecció i la blancor de l’estatuària clàssica -un altre punt de confluència amb l’obra de Catany, la cerca de relacions entre les estàtues i els cossos reals i actuals- deixen veure les marques de la vida i les seves imperfeccions. S’han de mirar de prop. I en fer-ho, es descobreixen les subtils contradiccions: la marca d’uns sostenidors a la pell, un fic, uns granets, un cop blau o unes ungles no gaire netes ni cuidades. És allò que les allunya de les pintures de Rembrandt o Vermeer, transportant la seva llum i els plecs de les robes al present.

El procés fotogràfic que fa Carla van de Puttelaar amb les flors és molt similar al que queda palès a les figures femenines. La fotògrafa s’apropa molt als seus pètals i,sobretot, s’apropa a la vida de les flors. S’hi apropa tant, amb lentitud en l’exposició i cercant la màxima resolució, que arriba a un nivell de detall que, d’altra manera, seria imperceptible. En reflecteix la bellesa, però, com fa amb els cossos, la bellesa també és a la porció d’un pètal que ha assecat el sol o al procés de marciment, pèrdua i renúncia. En tot moment, la fotògrafa hi descobreix, i ens descobreix, la màgia, que és allò que l’artista holandesa cerca que desprenguin les seves imatges.

El Centre Internacional, en marxa

L’exposició de Carla van der Puttelaar es troba al claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, molt a prop del lloc on continuen les obres de construcció del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC). Tot i l’endarreriment que s’arrossega, segons els responsables de la FTC la marxa actual de les obres que han de materialitzar el projecte arquitectònic signat per Josep Lluís Mateo van ara a bon ritme.

Tot apunta que l’edifici que ha de ser la seu del CIFTC podria estar enllestit el mes de juny del 2021, és a dir, d’aquí a nou mesos i, si no hi ha res de nou, es podria obrir a final de l’any que ve. A partir d’aquell moment, les exposicions, com les que fins ara s’han fet a les sales del claustre, així com altres activitats educatives o de difusió del llenguatge fotogràfic, tindran ja el seu lloc de referència a l’illa.