‘Gaza’, de Bover, Goya al millor curt documental
El director mallorquí agraeix que el guardó s’hagi atorgat malgrat els intents de censura
PalmaEl director mallorquí Carles Bover aconsegueix el Goya al millor curtmetratge documental per Gaza, que ha codirigit juntament amb Julio Pérez del Campo. Després d’agrair el guardó a familiars i amics, Bover destacà que el premi arriba després dels “intents de censura” que ha patit el documental. Fou precisament aquest divendres quan l’Arquebisbat de Madrid demanà al centre pastoral de Sant Carles Borromeo de la capital que suspengués la projecció de la cinta. “Gràcies a les acadèmiques i els acadèmics, que amb el seu vot han romput el silenci en favor dels drets humans”, ha dit un emocionat Bover.
Gaza competia a la mateixa categoria amb Kyoko dels també mallorquins Joan Bover i Marcos Cabotà, que quedaren sense guardó. L’eivissenc David Marqués tampoc no aconseguí el Goya al millor guió original per Campeones.
Amb Rosalía i Amaia cantant a l’escenari, C. Tangana passejant-se per la catifa vermella, David Broncano presentant un dels premis i Brays Efe promocionant Paquita Salas, qualsevol diria que els Goya volen conquerir el públic mil·lennial. La 33a edició dels Goya, celebrada ahir a Sevilla, mirà de reüll el públic més jove convocant artistes que formen part del seu imaginari i fan servir el seu llenguatge. Va ser també una nit feminista amb convidades portant vanos vermells contra la violència masclista i clams com el d’Eva Llorach, Goya a l’actriu revelació per Quién te cantará, que feu un discurs inspirat reivindicant un espai per a “les dones de més de 40 anys” en el cine. Llorach feu realitat la seva “fantasia boja de fer un Frances McDormand”, tot demanant a les altres nominades que s’aixequessin per compartir el premi amb elles.
Andreu Buenafuente i Silvia Abril, els presentadors de la gala, havien promès rialles i un humor que no ofengués el personal. I així va ser: van tocar temes polèmics (Puigdemont rebent el premi al millor film estranger, el doble criteri per mesurar els “cops d’estat” de Veneçuela i Catalunya), però sense mullar-se mai. La gala arrencà amb un enginyós curt sobre els efectes d’una gala catastròfica, farcits de cameos del cinema espanyol: José Sacristán, Dani Rovira, Joaquín Reyes, Ernesto Sevilla, Guillermo Montesinos recuperant el seu personatge de Mujeres al borde de un ataque de nervios... És un recurs habitual per arrencar les gales de premi i Buenafuente ja l’havia fet servir fins i tot quan presentà els Gaudí. El que no va funcionar tant és la química dels presentadors al monòleg inicial, sobretot perquè l’histrionisme pujat de to d’Abril no acaba de lligar amb la ironia del seu company.
En una gala de premis tampoc podia faltar el discurs emotiu que, de tan llarg i exhaustiu, es fa més bonic:fou el de Jesús Vidal, Goya a l’actor revelació per Campeones, que va dedicar agraïments a tota la família, els amics, l’equip de la pel·lícula i gairebé al quiosquer. Vidal, que té una deficiència visual, va fer del seu discurs un clam per normalitzar la realitat de les persones excloses: “Senyors de l’Acadèmia, han distingit un actor amb discapacitat, no saben el que han fet. Ara només em venen al cap tres paraules: inclusió, diversitat i visibilitat. Quina emoció sento!” El públic de la gala també.
Però l’emoció deixà pas a l’humor més absurd quan David Broncano i BertoRomero van aparèixer penjats d’uns cables per presentar dos premis, una referència no explicitada a la pel·lícula de Carlo Padial Algo muy gordo. I l’absurd va continuar amb la tamborinada de festa major.
Rosalía mereix un Goya
Els premis de cine no són cerimònies que es recordin precisament per les actuacions musicals, però ahir Rosalía tornà a demostrar que les regles hi són per trencar-les interpretant una versió del Me quedo contigo de Los Chunguitos que mereixeria un Goya, acompanyada del Cor Jove de l’Orfeó Català embolcallant el quejío de la cantant de Sant Esteve Sesrovires. L’actuació deixà en evidència que els Goya poden ser alguna cosa més; és qüestió de talent i ambició, i d’això a Rosalía no n’hi falta. Més convencional va ser l’aportació de James Rhodes interpretant Bach durant l’In memoriam.