Carles Garcia O’Dowd: “Em fascina contar històries”

PalmaDes de petit Carles Garcia O’Dowd va descobrir el seu amor per contar històries a través del dibuix, una època de la qual conserva milers de llibretes amb els seus personatges preferits. Va començar Belles Arts a Barcelona, on va tenir l’oportunitat de ser becat per fer la carrera a la universitat HFBK, d’Hamburg, després la continuà un any més a la Universitat de Guadalajara, Mèxic, i l’acabà, finalment, a Barcelona. La implicació amb els moviments socials, viatjar, l’autogestió i la contracultura són els camins que ha triat fins ara. Ens trobam al seu taller Trini Print Club, al centre cultural Casa Planas.

Quan accedim a la vostra pàgina el primer que llegim és: “Pel que puc recordar, dibuixar ha estat l’habilitat a la qual he dedicat més temps i esforç”.

Dibuixar és una cosa que vaig fer sempre. Em resultava molt divertit, tenia milers de llibretes. Quan era petit, si m’avorria i no sabia què fer, dibuixava. He estat bastant autodidacte sempre, he copiat molt, amb els estímuls que veia. Lara Croft va ser un dels primers personatges que em va al·lucinar. Sempre anava desenvolupant dibuixos amb referències visuals de còmics, videojocs i dibuixos animats. A l’escola sempre dibuixava als apunts, hi havia professors que m’odiaven per això i d’altres que em deixaven fer; ja pots imaginar amb qui em duia millor [riu]. No hi ha una cosa que em molesti més que aquesta murga de: “Ara no és l’hora de dibuixar”, dibuixar no és res dolent. Sempre he tingut capacitat per prendre apunts i dibuixar a la vegada, per això no ho entenia. Després ja vaig tenir l’oportunitat de triar assignatures i itineraris que anaven cap al que m’agradava; primer va ser el Batxillerat artístic i després la carrera de Belles Arts.

Els vostres dibuixos estan plens de detalls minúsculs. De fet, podem trobar milers d’històries en una mateixa il·lustració. Sembla que us interessa allargar el temps d’observació, perquè no és fàcil escapar-se’n amb un cop d’ull...

Sempre m’han agradat les coses complexes. Record que a disseny ens deien: “Un bon cartell és aquell que et pega un cop de puny a la cara”. Segons quan pot estar bé, però a mi m’agraden les coses quan són intricades, rizomàtiques. M’interessen els ecosistemes, els factors interconnectats. El Concept Art sempre m’ha fascinat, tots els dibuixos que es fan abans que un videojoc es faci realitat. Has de crear mons, races, vestuaris, armes, planetes, mitologies, futurs distòpics. M’agrada que la gent es perdi dins la imatge que, en realitat, és el que m’agrada a mi [riu], evadir-me, però alhora no és només evasió, sinó imatges de digestió lenta. El tema és que avui totes les imatges són superràpides, que està bé, però a vegades s’han de desenvolupar, s’han de crear imatges per donar-se temps per pensar, s’ha d’incitar a no passar una pàgina ràpidament. Em fascina contar històries.

Fa tres anys vàreu obrir un espai-taller autogestionat al centre cultural Casa Planas, el Trini Print Club. Allà impartiu tallers de serigrafia. Què proporciona aquesta part pedagògica al vostre projecte artístic?

Moltíssim, una cosa que sempre m’ha agradat és explicar. Crec que això em ve de ma mare que sempre ha contat històries. La part de docència va començar amb el CAC Ses Voltes, quan em varen oferir ser professor de serigrafia, als Estats Units ja n’havia fet qualque cosa, però era una oportunitat per posar-ho en pràctica. Això m’ha donat peu a experimentar molt, fer projectes col·laboratius, però sense una finalitat, pensant més en el procés que en el resultat juntament amb els alumnes. Vaig conèixer la figura de Corita Kent i als meus tallers els vaig anomenar Children of Corita, en honor d’aquesta monja, perquè em feia molta gràcia veure una monja fent serigrafia. Llavors em va donar peu a contar als alumnes qui era aquesta persona, ella també va ser una educadora molt bona, a través de la seva figura vaig poder compartir tota la seva història. Això és una de les coses que valor més de la docència, compartir.

Deis que viatjant heu après molt sobre les maneres d’entendre la cultura dels circuits alternatius d’altres països. Des de la vostra perspectiva, ens queda molt per aprendre a l’illa?

Molt! Mallorca és un lloc preciós i amb una cultura i història riques. En cada poble parlam diferent i és una pena aquesta manera de gestionar l’illa, tot cap al turisme, tot cap al privat, fora tenir en compte tots aquests matisos. El que he vist en altres països és que hi ha molts llocs on es tolera que hi hagi centres socials ocupats a la ciutat, com una cosa sana. La gentrificació no para a l’illa; el centre de Palma és ple d’hotels de cinc estrelles, i centres culturals? Tenim l’exemple del CAC Ses Voltes, que era un espai gestionat per creadors que anaven construint la identitat de l’espai. Tampoc necessitàvem un superpressupost, només tenir l’espai per gestionar-lo. La veritat és que em trenca el cor veure que passa això aquí. A Alemanya hi ha un munt d’equipaments culturals, s’han mantingut les cases projecte, els centres socials com a part important dels barris, hi ha una cultura molt més democràtica. A Mallorca hi ha doblers, però estan superconcentrats en màfies, empreses que fan doblers aquí i se’ls enduen, etc. Un exemple boníssim és el País Basc, equipaments culturals, ajudes, allà s’impulsa la cultura. No entenc per què a Mallorca no s’aposta per alguna cosa així, tal vegada tindríem un turisme més interessat en la cultura.

Vàreu ser a la Xina, al Singularity Festival. Com es viu la creativitat en un país en el qual s’exerceix un control sobre les persones tan exhaustiu?

És veritat que allà tenen el tema de la censura, però també és una realitat que ara mateix hi ha una economia molt forta. El festival em va deixar al·lucinat, molta gent amb idees noves i ganes de fer. Sí que tenc amics que plantegen anar-se’n, d’allà, pel tema de la censura, perquè han tingut problemes, també hi ha una paranoia a l’hora d’escriure missatges per aquest control, però aquesta part no la vaig veure al Festival, allò era com el somni americà. A dins de tot això sempre hi ha la contracultura. És clar que no tenir llibertat d’expressió a l’hora de crear és horrible. El que dona un poc d’esperança és que, en el món globalitzat, la gent, a la Xina, envia els seus fills estudiar a Europa i així tenen l’oportunitat de veure altres coses. Aquest canvi a la Xina, a la llarga, serà inevitable, tenir més llibertat, perquè és un dret pel qual hem de lluitar.

Els vostres treballs sempre tenen una implicació social. A The Rise and Fall of Eden tractau un tema d’actualitat, Magaluf, i com el turisme s’ha convertit en una indústria que ha esdevingut colonialisme contemporani.

Som de l’opinió que el turisme a Mallorca ens ha fugit de les mans. El turisme ha esdevingut una religió, perquè, és clar, duu doblers. El neoliberalisme ho està xafant tot. Per al projecte, vaig estar durant dos mesos parlant amb gent de Magaluf i mirant gairebé més les notícies britàniques que les d’aquí. El que és curiós de tot això és que al final li he acabat agafant estima [riu]. Magaluf conserva encara un poc aquest esperit de lloc humil, gent que muntava el seu negoci familiar. Al final hi he descobert moltes capes, com el tema del classisme, que hi està molt present, i el colonialisme. Es parla que el neocolonialisme va acabar amb les colònies, però el turisme s’està convertint en una de les indústries més grans del món. Al final això genera uns problemes en l’àmbit social que accentuen la diferència entre rics i pobres, no és oci, és colonialisme.

En l’activisme cultural i social que desenvolupau actualment, estau engrescat en la realització d’un fanzín amb Zahraa, una refugiada iraquiana. Ens en podeu avançar una mica el contingut?

Tots som producte d’una migració en qualque moment de la nostra genealogia. Fa un any i mig vaig començar a investigar-ho i això em va dur a fer una residència a Croàcia seguint la ruta dels Balcans i parlant amb persones que trobava pel camí, després vaig enrolar-me al vaixell Open Arms per anar a Menorca amb ells. En tornar aquí, vaig començar a contactar amb refugiats que estan a Mallorca, que tenen qualque vessant artístic i que volien fer una exposició. Llavors vaig conèixer na Zahraa, refugiada d’Iraq. Els seus quadres són boníssims. Ella pinta. Pinta sobre el seu passat, de fugir d’una guerra, de la seva condició de refugiada. Vaig pensar que estaria molt bé donar visibilitat a la seva veu. El més poderós que podem fer per a la transformació social és donar veu a la gent que ha viscut la història. Li vaig proposar fer un fanzín amb les seves imatges i els meus coneixements de serigrafia. Esper que estigueu atentes quan surti [somriu].

L’autoedició, el fes-t’ho tu mateix, és una pràctica habitual per a vós. Quins són els motius que us porten a decantar-vos per aquest camí?

Per una banda, he crescut amb els moviments socials, el punk, la cultura anarquista... El fes-t’ho tu mateix forma part de tot això. Per altra banda, quan estudies Belles Arts et diuen que no faràs mai res. El mercat de l’art també funciona d’una manera molt mafiosa, al final és gent superrica blanquejant doblers. I el que veia als circuits no comercials em feia pensar més, m’estimulava; en canvi, en l’altre has de tenir contactes per poder fer coses. L’autoedició et permet trobar sortida a la teva feina sense dependre de ningú, això ha estat una sortida per a molta gent que es dedica al grafisme. Els festivals d’autoedició són com una bossa d’oxigen. Aquí les imatges que es valoren són les guapes, les que sempre queden bé, però si fas una cosa més crítica, ja no entres en aquest tipus de mercat. L’autoedició és l’espai on pots fer el que vulguis.

A partir dels anys seixanta i setanta, l’art es converteix en una plataforma idònia en què es comença a articular tota una sèrie de crítiques dirigides a les jerarquies heteronormatives, les quals qüestionen el masclisme patriarcal de les societats contemporànies. De quina manera pensau que l’art ha ajudat a visibilitzar tot això?

Segurament l’opinió d’una dona o d’una transsexual seria molt diferent de la meva. A mi personalment m’han inspirat molt les dones artistes empoderades, com per exemple les Gerrilla Girls i Tracy Emin, parlant de la seva sexualitat, i Björk, parlant d’ecologisme, i Mia, refugiada a Sri Lanka, que va triomfar al món pop i ha lluitat pels drets de les persones migrants. Acaba de sortir un videojoc, Triple A, en què la protagonista és una al·lota lesbiana, però sense connotacions sexuals. A la indústria dels videojocs també s’està normalitzant molt, perquè fins ara ha estat un món bastant masclista. Crec que l’art ha diversificat moltíssim la representació de les sexualitats, com a mínim al món occidental. No m’has demanat per na Rosalía [riu].

No... Què us sembla la polèmica de l’apropiació cultural que ha provocat?

En el món activista que he viscut a vegades hi ha limitacions en l’àmbit de contingut, el que es diu i el que no, molta autocensura. Hem de prendre riscos i provocar converses. Crec que na Rosalía ha fet una feina amb consciència, valenta. Trob que al final està superbé que passin aquestes coses i que generin conversa, perquè pens que no hi ha respostes clares a res i per entendre’ns hem de seure i parlar. Dins la cultura això és una cosa que passarà sempre, ens influenciam els uns als altres. Al final el problema és el capitalisme i la mercantilització.

Per acabar... Si tornàssiu a néixer, a part de dibuixant, què us agradaria ser?

Chica Almodóvar.