Carles Rebassa: “Una llengua que es deixa d’usar socialment, mor i el català, al carrer, està morint”

PalmaEl poeta Carles Rebassa (Palma, 1977) guanyà fa uns dies el Premi Carles Riba de poesia pel seu llibre Sons bruts, que començà a escriure el 2013 i tancà el 2018, amb l’obtenció del guardó. Actualment està treballant en un llibre sobre Joan Brossa, que sortirà aviat, i el que va fer amb Blai Bonet, que està en edició. Amb un discurs polític fort i amor per la llengua parlam amb ell sobre qüestions polítiques, de llengua i de literatura.

En primer lloc, què suposa per a vós aquest premi?

Estic molt content. Aquest premi té una tradició molt antiga i un prestigi que em fa molta il·lusió que un llibre meu hagi pogut obtenir.

Es tracta d’un llibre de sonets, una estructura tancada, i vós sempre reivindicau la poesia com a eina de llibertat. És una paradoxa?

Quan vaig començar a escriure aquests poemes em sentia amb molta més llibertat expressant-me en forma de sonet que si m’hagués posat a escriure a raig. Amb una estrofa tan delimitada, pel metre, la rima i perquè s’ha de resoldre en si mateix dins aquests 14 versos, em sentia amb més espai.

Què pensau dels premis literaris?

Pens que estan sobrevalorats socialment. Està bé guanyar una quantitat de doblers, que per a la gent que es dedica a la literatura i, especialment, a la poesia, poder cobrar per la feina que fas és una cosa bona que no passa mai. I d’altra banda, hi ha una sèrie de premis enfocats cap a la cosa més mediàtica o de vendes que estan absolutament arreglats, i jo no m’he presentat mai a cap premi que pensàs que podia estar arreglat.

Parlau de la poesia com a eina per a la revolta, però la poesia es vincula, normalment, a una idea elitista, i les revoltes les comencen les classes obreres. Com es du a terme això?

Avui dia aquesta barrera tan grossa que tradicionalment ha separat el món obrer del món burgès no és tan grossa, tot i que continua havent-hi conflicte de classe. La paraula ‘poesia’ ve d’un verb grec que significa fer, és a dir, fer amb paraules que inciten a una acció, que engega un moviment. Això no vol dir que per fer una revolució hagis de llegir l’obra completa de Verdaguer.

Parlàveu de conflicte de classe. Quin missatge vàreu voler donar quan us donaren el Carles Riba?

Vivim en un moment d’intolerància, de mentides, que a la mínima que dius una cosa resulta que ja has faltat a l’espai neutral i si dius Països Catalans ets un feixista, i si vols fer un referèndum d’independència t’envien a la policia i et foten a la presó. Vivim un retrocés de llibertats i un avançament d’un feixisme intolerant, segregador i classista tan gros que vaig voler fer un discurs de poesia en favor de la llibertat.

També féreu menció a la qüestió de la llengua. En quin punt està?

En un punt molt difícil en què hi ha molta gent que l’entén i que la sap parlar, però l’altra cosa és usar-la, i quan una llengua es deixar d’usar socialment, se’n va cap avall. És molt important que cadascú prengui consciència que la llengua l’hem de mantenir, perquè, si no, la perdrem. I els governs han de fer aquesta funció perquè mai no he vist una campanya forta i valenta per animar la gent a manternir la llengua, però no com una cosa identitària de nacionalisme sinó integradora, generosa. El català està morint al carrer.

Ens podrem expressar en català lliurement sense haver de fer política cada pic que ho facem?

En el context polític en què vivim és molt difícil perquè quan tu tens un estat que té el model d’estat nació, exactament igual que al segle XIX, i que resulta que hi ha uns governants que són castellans i el que volen és monolingüitzar i monoculturalitzar tot l’Estat, és impossible desvincular la política d’això.

Com es podria aconseguir?

Amb un sistema educatiu que ensenyi que el català és la llengua d’aquí i tothom l’ha de saber parlar, encara que sàpiga castellà. I quan dius això ja tenim aquí l’extrema dreta ‘pepera’, de Ciutadans, de Vox, que diu que això és d’adoctrinadors, de nacionalistes i de nazis i de tancats, i Vargas Llosa, i Vox i Loquillo, i és un desastre, això!

Com veis la situació política actual amb aquesta pujada de l’extrema dreta?

L’extrema dreta sempre hi ha estat, amagada dins els partits tradicionals, que són el PP i el PSOE, perquè el PSOE n’ha alimentada molta, d’extrema dreta. Ara mateix, políticament hi ha ritmes diferents als Països Catalans, a les Illes i al País Valencià, amb governs que donen més imatge de desunió entre partits que no de progrés cap als ciutadans.

I les lletres catalanes?

Crec que hi ha moltes propostes molt bones, també crec que n’hi ha de molt dolentes, i això sempre ha estat així. Per a mi, el problema més important és que no tenen prou suport social lector, i això és una conseqüència de la situació sociolingüistica.

Es publica per damunt de les nostres possibilitats?

Sempre s’ha fet això, en publicació absoluta. D’opuscles del frontis de la parròquia de Santa Maria de no sé què a una novel·la de Sant Jordi, es publica una quantitat de papers immensa. Crec que és positiu.