Carlos Cuevas: “Tenia molts prejudicis i molt desconeixement al voltant de la sida”

BarcelonaLes expectatives per a L'herència de Matthew Lópezestan pels núvols. El Teatre Lliure pràcticament ja ha exhaurit totes les entrades per a aquest espectacle mastodòntic de sis hores que va causar sensació en l'estrena el 2018 a Londres i que, des d'aleshores, ha rebut una pluja de premis –entre els quals el Tony a millor obra, el Laurence Olivier i l'Evening Standard– i s'està representant arreu del món. "Més que un espectacle és un esdeveniment, una experiència per al públic. No voldran que s'acabi: des del primer minut s'enamoraran dels personatges i se'ls estimaran molt", afirma el director del muntatge, Josep Maria Mestres. L'herència s'estrena el 20 de febrer i es podrà veure fins al 16 de març, tot i que davant de l'èxit de venda d'entrades el Lliure no descarta poder-lo reprogramar més endavant. El text teatral, traduït per Joan Sellent, està editat per Comanegra dins de la col·lecció Llum de guàrdia.

Amb Carlos Cuevas i Albert Salazar al capdavant del repartiment, L'herència gira al voltant d'un grup d'amics gais i benestants de Nova York fa una dècada. "Vaig decidir fer aquest espectacle pel símbol polític, social i teatral que representa. És una obra que explica on som i d'on venim. Si no mirem el nostre passat, és molt difícil tirar endavant", subratlla Cuevas. Inspirada per la novel·la Howards End d'E.M. Forster, l'obra del dramaturg nord-americà Matthew López contraposa els personatges de l'Eric (Salazar) i el Toby (Cuevas), l'un disposat a enfrontar-se amb el pes i les vivències de generacions anteriors i l'altre, en canvi, incapaç de fer-ho.

L'herència arrenca el 2016 just després de la derrota de Hillary Clinton a les eleccions a la presidència dels Estats Units i planteja un present cada vegada més fosc per l'auge de les polítiques de Donald Trump. En aquest context, els protagonistes s'enfronten a la mirada social cap a la comunitat LGTBIQ+ i a l'estigma que encara persisteix, en gran part lligat a l'epidèmia de la sida dels anys vuitanta. En certa manera, l'obra de López és una eina per vincular les noves generacions a aquells fets i per fer un homenatge a la generació que els va patir. "Hi ha una part de la història que la meva generació s'ha perdut, perquè ni l'hem viscut ni ens l'han explicat a l'escola", diu Cuevas. El primer contacte en profunditat de l'actor amb la sida va ser durant el rodatge de Merlí Sapere Aude, perquè la trama incloïa que el seu personatge s'infectés del VIH. "Tenia molts prejudicis i molt desconeixement al voltant de la sida. Per això pedagògicament i socialment és molt important que es facin espectacles com L'herència", destaca l'intèrpret.

Un complex teixit d'amistats

L'obra de López és ambiciosa en molts aspectes. No només per la durada –són sis actes d'una hora cadascun que el Lliure representa en funcions alternes de tres hores entre setmana i en un únic dia els caps de setmana–, sinó també per la magnitud del repartiment, amb tretze actors a l'escenari. A banda de Cuevas i Salazar, la companyia està formada per Dafnis Balduz, Ricard Boyle, Francesc Cuéllar, Abel Folk, Eudald Font, Víctor G. Casademunt, Teresa Lozano, Lluís Marquès, Carles Martínez, Marc Soler i Ferran Vilajosana. Tots ells configuren un fresc en què es reflecteixen les diverses maneres de viure, de sentir i d'entendre les relacions entre homes gais en el present.

"López retrata totes les tipologies d'homes gais, les sensacions, els pensaments, les mesquineses, les grandeses i l’autodestrucció. És impressionant com, a més, des d'aquesta comunitat és capaç d'increpar qualsevol tipus de ciutadà", assenyala Balduz. "Desplega un teixit d'amistats molt complex, perquè els afectes d'aquests homes no s'han pogut adaptar a la norma. S'han hagut d'inventar una altra manera d'estimar-se", afegeix Boyle.

Una altra característica del text de López és el joc entre l'escriptura i l'acció. L'obra comença durant una classe de creació literària i juga a difuminar els actors amb els personatges. Això era un repte escenogràfic que Lluc Castells ha resolt reproduint amb precisió la sala d'assaig del Lliure a la sala Fabià Puigserver. L'escenografia s'ha fet, a més, amb materials reciclats d'altres espectacles del Lliure i culmina amb un canvi visualment potent cap al final de l'obra, quan apareix una casa a l'escenari. "És un símbol molt important per a l'obra. Per representar-lo, he intentat replicar la sensació que té una persona quan surt de l'armari –explica Castells–. Se t’eixampla el món, entra la llum, i tot el teu voltant i el teu interior canvien per sempre".