Carlos García Gual: “Vivim en un món amb moltes diversions, i la cultura requereix esforç”

PalmaL’hel·lenista, traductor i acadèmic de la RAE Carlos García Gual (Palma, 1943), instal·lat a Madrid des de fa “molts anys, però sense perdre els aires mediterranis” -diu ell-, participarà en el curs Mitologia per a principiants que la UNED oferirà en streaming els dies 16 i 17 d’octubre. En la seva conferència parlarà de mitologia i literatura a la Grècia antiga. Segons l’expert, “els mites són els grans relats del passat”, i els grecs tenen quelcom d’especial. “La diferència entre la mitologia grega i altres mons religiosos és que la grega no és dogmàtica, sinó oberta a interpretacions. Qui contava els mites a Grècia eren els poetes, no els sacerdots, i això va marcar la llibertat narrativa del món grec”, explica.

La literatura moderna beu dels mites grecs. Però com els podem reconèixer si el món clàssic ha quedat totalment marginat en l’àmbit educatiu?

Les humanitats han perdut terreny en l’educació, han quedat aixafades per la visió tecnològica i comercial del que ha de ser l’educació. Pedagogs i governs, com l’espanyol, han fet un tractament funest de les humanitats. L’orientació de l’ensenyament cap a un àmbit més tecnològic i pràctic per guanyar diners és terrible. Però els mites no estan tan morts. Si anam a un quiosc, segur que hi trobarem dues o tres col·leccions de mites grecs, algunes d’infantils, altres per a adults. Els mites són històries molt atractives. En la literatura universal n’hi ha molts, però els grecs són dels més amables, tenen una poètica especial... No saber qui és Zeus, Dionís, Ulisses, Antígona o Èdip és estrany. Aquests personatges continuen molt vius.

Què es perd una societat que no coneix les humanitats?

Els clàssics i la cultura en general el que fan és ampliar horitzons. Es pot viure atenent només el present: conduir el cotxe, anar a comprar, veure la televisió. Però si pensam que la vida és alguna cosa més, que la fantasia, la imaginació i la cultura enriqueixen la vida, el món grec encara té una lluïssor indubtable. Als infants, per exemple, els encanten els mites grecs.

Voleu dir que vivim en un món dominat per la comoditat i la facilitat?

Sí. Tot el que és immediat té un cert atractiu. Vivim en un món d’imatges, totalment aixafat per la tecnologia. Però tot això són coses per tal d’acontentar una gran majoria, i la veritat és que la gent que forma part de la gran majoria no són els millors en cap cas.

A quin futur ens atenem amb aquesta dominació del pragmatisme i de l’utilitarisme?

Es pot viure de moltes maneres. Sense cultura es pot viure, però molts encara pensam que és millor tenir-la: amplia la mirada, influeix en la sensibilitat de la gent, estimula la imaginació... És possible estar bé sense conèixer res de música clàssica, molta gent ho fa, però encara n’hi ha que pensam que això empobreix la vida. Al final, el que s’aconsegueix és que la gent sigui més dòcil, perquè la cultura cultiva la crítica, el criteri. Ara bé: interessa als governants que la gent sigui crítica? No.

Aleshores, viure en una societat sense bagatge en l’àmbit de les humanitats i sense un interès profund per la cultura és un risc per a la salut democràtica.

Sí. I, de fet, el panorama polític actual reflecteix el nivell cultural que hi ha avui en dia: els representants polítics són gent molt mediocre. Els mitjans de comunicació cada vegada són més pobres en cultura, la televisió està dominada pels programes de cuina, d’esports i competències de la vida pràctica. De la pantalla han desaparegut els programes de teatre i les referències al món antic. Això és fer-ho fàcil, perquè és adaptar-se als gustos de la majoria, una majoria empobrida, perquè la gent fa molta feina i, després, cerca divertir-se. Aquest és un món amb moltes diversions, i la cultura requereix esforç.

Observau amb preocupació el camí que ha emprès aquest món?

M’inquieten moltes coses. Visc en el present, encara que no estigui gaire al dia. El populisme, la falta de crítica personal, que la gent perdi criteri. Sempre he dit als meus alumnes que pensin per ells mateixos, que siguin únics, que han de desenvolupar el seu pensament. S’hauria d’empènyer més a aconseguir això. El triomf del capitalisme també és una cosa terrible: fa que hi hagi cada vegada més pobres, malgrat tots els recursos que hi ha. Aquest món podria repartir-se millor, però el model econòmic és nefast. És horrorós pensar que uns pocs acumulen fortunes que equivalen a la de països sencers. Em preocupa que la civilització tingui horaris de feina cada vegada més llargs… Aquest no és un bon camí. Abans que m’ho demaneu, he de dir que la teoria de Marx em sembla molt bé, però les pràctiques marxistes han estat lamentables en tots els països on ha triomfat el comunisme, perquè han significat una pèrdua de la llibertat.

Ni comunisme ni capitalisme. Quines opcions tenim?

Resistir. És fàcil fer-ho en una societat com la nostra. El progrés ha estat enorme, vivim cada vegada millor, però podríem ser millors. Aquell que gaudeixi de la música, que en faci, que l’escolti. Però no podem pensar que la feina i els diners són l’únic important de la vida. Els diners no són cap panacea, hi ha molta gent obsessionada en l’acumulació de capital, i això és una cosa tristíssima. La cultura també dona felicitat. Però la societat de masses és molt opressiva i tendeix a marcar-ho tot tant que al final és complicat saber amb què ens sentim realment feliços.