Carlos Pazos i Eloy Fernández Porta porten el bon gust a judici

BarcelonaA vegades es nota que els artistes i els comissaris han xalat muntant una exposició, com és el cas de Bad painting?, la reflexió sobre les fronteres difuses de la qualitat artística, del valor artístic i del bon gust i el mal gust que Carlos Pazos i l’assagista Eloy Fernández Porta presenten al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas. “Aquesta exposició és una pregunta”, afirma Carlos Pazos. “Per a mi l’art sempre són preguntes –explica–, qüestions sense resoldre, i amb Bad painting? he volgut recrear-me en la impossibilitat de resoldre el dilema del gust, el dilema relatiu a l’abisme entre el que es considera alta i baixa cultura”. Bad painting?, que estarà oberta fins al 4 de juny, és una exposició excepcional, ja que està basada en el diàleg d’una setantena d’obres del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), és a dir, una quantitat gens habitual de préstecs d’un museu; amb una vintena de treballs del mateix Pazos i una quinzena de pintures que ha comprat en mercats de segona mà. “L’exposició intenta generar molts més dubtes que respostes”, subratlla el director artístic de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna.

“¿Són bones totes les pintures de bon gust? ¿Són bones totes les pintures que hi ha en un museu?”, adverteix Pazos. Les obres del MNAC que hi ha a la mostra estan datades entre mitjans del segle XIX i mitjans del segle XX i són d’artistes com Joan Brull, Dionís Baixeras, Francesc Domingo, Ismael Smith, Alexandre de Riquer, Pere Pruna, Claudi Lorenzale, Ramon Casas i Marià Pidelaserra. Una altra de les claus del joc que proposen Carlos Pazos i Eloy Fernández Porta és que no hi ha cartel·les i que si un vol saber de qui són cadascuna de les obres cal consultar el full de sala. Així que al llarg del recorregut els visitants es poden sorprendre perquè s’adonin que els agraden unes pintures d’una qualitat qüestionable i que un pintor de renom pugui haver fet obres que ara semblen molt qüestionables. 

La mostra també té un aspecte punyent des del punt de vista social i de gènere: “En els manuals on es parla de kitsch, els exemplars de mal gust estan relacionats molt sovint amb experiències feminitzades i amb l’educació de gènere de la dona. Les nocions tradicionals de bon gust estan tot sovint basades en pressupòsits sexistes del que hauries de fer, del que et pot agradar en funció de si ets home o dona”, adverteix Fernández Porta. “El gust artístic no es pot separar de la vida personal afectiva –explica l’autor–, i es defineix, entre altres maneres, rebutjant certs excessos formals i un refinament artificiós o refistolat. És molt artificiós que aquests suposats defectes estiguin associats sovint a cultures de tradició homosexual o artistes que ho són”. Això vol dir, critica Fernández, que “el bon gust comença amb una orientació sexual correcta”.  

L’exposició es pot visitar com si fos una gran instal·lació. El recorregut està dividit en cinc àmbits titulats, amb unes bones dosis d’humor, Carrinclònia, Sub lim!, El paladar de la canalla, Desconfiguracions del desig i ‘Camp’ i ploma. Al primer es poden veure diferents paisatges, interiors, tant aristocràtics com obrers, i natures mortes. A Sub lim! es poden veure nombroses pintures religioses kitsch, com les de la vida de Jesucrist de Marià Pidelaserra. “Les obres d’aquest àmbit beuen de fonts bíbliques i religioses i de l’estètica romàntica”, diu Fernández. També hi ha unes pintures bèl·liques d’una “emocionalitat extrema”, com diu el mateix autor, que acaben sent decebedores perquè no són prou reeixides.

Pel que fa a El paladar de la canalla, es poden veure quadres amb criatures que reflecteixen “una nostàlgia per una època preestètica”, encara no marcada per les limitacions de l’educació i el gust, mentre que Desconfiguracions del desig inclou nus femenins fallits, "freds i decebedors", com diu Fernández. A ‘Camp’ i ploma és on hi ha més obres d’Ismael Smith per com qüestiona els binarismes de la parella.