Carlos Saura, aprenent de bruixot a 'La fiesta del chivo'

'La fiesta del chivo'

Teatre Poliorama. Fins al 3 d’octubre.

Les adaptacions teatrals de textos literaris sovint es veuen obligades a prescindir dels perfils psicològics del personatges i a reduir o concentrar les situacions de la trama centrant-se en fer comprensible l’argument. És el cas d’aquesta adaptació de Natalio Grueso de la famosa novel·la de Mario Vargas Llosa La fiesta del chivo, una ficció històrica sobre el dictador Rafael Trujillo.

Grueso conserva dues de les línies argumentals del relat original, la vida d'Urania Cabral quan torna a la República Dominicana per veure el pare molt malalt i l'evocació del dictador i la seva cort d’aduladors. Prescindeix, però, de la tercera, la història d’aquells que van tramar l’assassinat del tirà que va governar el país caribeny durant tres dècades, i això priva l’espectador –que desconeix els fets històrics– de saber com va acabar els seus dies un personatge tan menyspreable. La versió vol traslladar, per una banda, la personalitat despòtica de Trujillo escenificant la relació amb les autoritats que l’envolten, totes ells també reals, des del pèrfid cap de la policia política, Johnny Abbes García, al president titella Joaquín Balaguer. Per altra banda, narra la tragèdia d'Urania, que precisament clou la funció en una escena de violació dramàticament estèril. Una escena que entenem que funcionaria millor en la veu de la protagonista i narradora.

El cineasta Carlos Saura firma la seva segona direcció teatral recent (la primera va ser una versió d'El coronel no tiene quien le escriba de García Márquez, dels mateixos productors) demostrant que és molt millor en el cinema que en el teatre. Saura, responsable també de l’escenografia, dels dibuixos que es projecten i del vestuari, firma una posada en escena sense caràcter, allunyada del teatre del segle XXI, però amb una bona direcció d’actors.

Juan Echanove s'aferra a les poques eines que li dona la versió per despullar el personatge amb l’encert de no fer-lo aparentment més dolent que qualsevol polític masclista i racista dels que ens envolten ara. Lucía Quintana és una Urania molt propera que destil·la la ràbia i l'amargor del que va haver de patir i Chema Ruiz encarna molt bé el paper de malvat Abbes per la seva contenció.